Complex de màrtir

    

      Poc després d’inaugurar l’exposició de Jorge R. Pombo, ens va visitar una crítica d’art que escriu en una revista sobre les tendències del mercat de l’art. Abans, a l’altra galeria, ens venia a veure tot sovint. A el quadern robat encara no hi havia estat. En Jorge és relativament conegut a Barcelona i vaig pensar que potser aquesta vegada escriuria encara que fos una breu ressenya de l’exposició. Li vaig fer un comentari sobre aquesta possibilitat, però em va dir que això era del tot impossible. La revista només publicava “de franc” articles sobre artistes “famosos”, però em podia passar les seves tarifes per si estàvem interessats en que la revista publiqués quelcom. S’hi va estar poca estona, ens va dir que havia quedat a la galeria Marlborough per entrevistar a Juan Genovés. Pocs dies després, em va arribar un correu electrònic amb les tarifes.

      Vaig anar a visitar l’exposició de Juan Genovés. No cal fer comentaris sobre l’obra, tractant-se d’un artista famós, ja els haurà fet la premsa especialitzada. Però el rang dels seus preus em va fer qüestionar tota la meva escala de valors. Vaig pensar que persones com jo i artistes com el Jorge no tenim només la crisi com a principal escull, si no tot el sistema!.

       L’estat d’ànim que em provoquen situacions com aquesta, em fan pensar en Katharine Kuh (1904-1994).  L’any 1935, Katharine Kuh va obrir una galeria d’art a Chicago dedicada a artistes emergents o joves que encara no havien rebut reconeixement internacional. Va mantenir la galeria fins al 1953, quan va tancar per entrar a treballar com encarregada d’art modern a l’Art Institute de Chicago. Durant els seus anys com a galerista va patir tot tipus de situacions complicades. Va haver de patir els pitjors anys de la gran depressió dels anys 30, a més de la ignorància generalitzada del públic i dels especialistes del moment. La incomprensió envers l’art contemporani era molt gran i en les seves memòries, publicades sota el títol: Mi historia de amor con el arte: secretos de una vida entre artistas  (Editorial Turner, 2007), explica que fins i tot li havien arribat a trencar els aparadors,  a causa del rebuig que provocaven les obres que exposava. La qüestió és que Katharine Kuh confessa que, al llarg de tants anys de dificultats, va desenvolupar un “complex de màrtir” considerable, i que això li feia molta ràbia. Em pregunto que hauria fet en aquests moments. Travessem una crisi similar, el rebuig s’ha convertit en indiferència (que per a mi és molt pitjor) i de tant en tant hem de viure experiències com la que he relatat al començament i que fa que ens sentim com si forméssim part d’una altra galàxia.

     No hi ha res que em pogués fer més ràbia que desenvolupar el mateix complex de màrtir que va patir la Katharine, però hi ha coses del tot incomprensibles amb les que topem, tant si volem com si no, i que ens demostren que hi ha bona part del món cultural que esta malalta de provincianisme. Qui pot tenir en compte el que escriu una revista, que, deixant de banda els articles sobre artistes famosos, tots són de pagament? No deixa de ser una política de promoció cultural hipòcrita, perquè en el fons es tracta d’una forma de fer negoci. I tot plegat demostra, malauradament per tots nosaltres, que la cultura no ven perquè interessa ben poc. Si ho fes, el que he explicat al començament, sí que semblaria d’una altra galàxia!