Quasi com abans

     

     Aquesta setmana, durant el muntatge de l’exposició de Jorge R. Pombo, vaig tenir la sensació de reviure completament experiències de fa molts anys. Desembalar les obres com si fossin un regal i trobar una sorpresa que superava en molt el que ens esperàvem, buscar la millor paret per cada peça (ara és relativament fàcil perquè l'espai esta ben distribuit), aixecar-les una mica per veure l’efecte, i començar a penjar-les. Qui ens hauria dit al Josep Ramon i a mi l'any 2008, mentre penjàvem l’exposició Ciutats a la galeria Joan Prats-Artgràfic que la següent exposició del Jorge que penjaríem no seria ja en aquella galeria si no en la meva?. No ens ho hauríem cregut de cap manera. Com a mínim jo no. En aquella època mai vaig sentir la temptació de fer-ho. Malgrat tot, de tant en tant podia presentar artistes meus i treballar com si la galeria fos meva. Em sentia tant involucrada amb el que es feia en l’espai del carrer Balmes, que la meva actitud era la mateixa que la que tinc ara. De fet, no noto cap diferència; ni una. Ara que en sóc la única responsable no faig res que no havia fet abans. Però per continuar fent allò mateix –que era en el que creia i el que m’agradava fer- vaig haver de canviar-ho tot i començar de nou. Allà ja no ho hauria pogut fer. Tothom em diu que he estat molt valenta, però ha estat una mesura de supervivència. Només es viu una vegada i el més important és fer allò que ens agrada.

    

     També em va fer recordar èpoques passades rebre multituds de visites mentre encara estàvem muntant. Gent que no podia venir a la inauguració i volien ser els primers en veure l’obra nova del Jorge. El telèfon tampoc va parar de sonar. El mateix dia de la inauguració vam rebre visites des de primera hora del matí, i després, tota la tarda. Vam anunciar la inauguració per les set de la tarda, però els assistents van començar a venir a partir de les cinc. A les set, ja no s’hi cabia, i va ser així fins a quarts de deu. Un col.leccionista em va dir que hauria de tornar per força, perquè només es veia la part superior dels quadres, i era així mateix. Vam rebre molts elogis i molts ànims, tot van ser mostres d’afecte i de recolzament. Només cal llegir el comentari que ens va deixar en Ferran Rousaud al final de l’anterior escrit d’aquest blog (1). El dos dies següents, divendres i dissabte, van seguir la mateixa tònica. Dissabte a la tarda, per exemple, em va recordar les tardes de dissabte de fa molts anys, quan rebíem visites sense parar i ens passava la tarda volant (2). De fet, un cop vam tenir l’exposició muntada vaig pensar que si la gent no responia, llençaria la tovallola, em faria astronauta i m’exiliaria a un asteroide. Crec que no caldrà: tenim una gran exposició de pintura i és evident que l’obra d’en Jorge R. Pombo ha aconseguit vèncer la indiferència. Potser la crisi ha fet tornar la gent extremadament exigent? Si ha estat així, me’n alegro molt.

     Una cosa, però, ha canviat i molt. Aquella alegria que impulsava la gent a voler que els quadres que els agradaven formessin part de la seva vida, ha minvat considerablement. El comprar un quadre ja no és una cosa que tingui a veure només amb la passió. La raó també demana el seu paper, i ara la decisió s’allarga, es demora, demana moltes visites a la galeria i llargs períodes de reflexió. Potser això també és el que hauria de ser, malgrat que alguns es desesperin. Les mentalitats també canvien. El més important és que l’interès segueixi viu, encara que s’hagin de fer les coses molt bé per despertar-lo. Precisament aquesta és la nostra feina.

Notes:
(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).-Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/09/deconstruint-el-record-la-manera-de-la.html