diumenge, 23 de novembre del 2014

Quasi com abans

     



     Aquesta setmana, durant el muntatge de l’exposició de Jorge R. Pombo, vaig tenir la sensació de reviure completament experiències de fa molts anys. Desembalar les obres com si fossin un regal i trobar una sorpresa que superava en molt el que ens esperàvem, buscar la millor paret per cada peça (ara és relativament fàcil perquè l'espai esta ben distribuit), aixecar-les una mica per veure l’efecte, i començar a penjar-les. Qui ens hauria dit al Josep Ramon i a mi l'any 2008, mentre penjàvem l’exposició Ciutats a la galeria Joan Prats-Artgràfic que la següent exposició del Jorge que penjaríem no seria ja en aquella galeria si no en la meva?. No ens ho hauríem cregut de cap manera. Com a mínim jo no. En aquella època mai vaig sentir la temptació de fer-ho. Malgrat tot, de tant en tant podia presentar artistes meus i treballar com si la galeria fos meva. Em sentia tant involucrada amb el que es feia en l’espai del carrer Balmes, que la meva actitud era la mateixa que la que tinc ara. De fet, no noto cap diferència; ni una. Ara que en sóc la única responsable no faig res que no havia fet abans. Però per continuar fent allò mateix –que era en el que creia i el que m’agradava fer- vaig haver de canviar-ho tot i començar de nou. Allà ja no ho hauria pogut fer. Tothom em diu que he estat molt valenta, però ha estat una mesura de supervivència. Només es viu una vegada i el més important és fer allò que ens agrada.
    
     També em va fer recordar èpoques passades rebre multituds de visites mentre encara estàvem muntant. Gent que no podia venir a la inauguració i volien ser els primers en veure l’obra nova del Jorge. El telèfon tampoc va parar de sonar. El mateix dia de la inauguració vam rebre visites des de primera hora del matí, i després, tota la tarda. Vam anunciar la inauguració per les set de la tarda, però els assistents van començar a venir a partir de les cinc. A les set, ja no s’hi cabia, i va ser així fins a quarts de deu. Un col.leccionista em va dir que hauria de tornar per força, perquè només es veia la part superior dels quadres, i era així mateix. Vam rebre molts elogis i molts ànims, tot van ser mostres d’afecte i de recolzament. Només cal llegir el comentari que ens va deixar en Ferran Rousaud al final de l’anterior escrit d’aquest blog (1). El dos dies següents, divendres i dissabte, van seguir la mateixa tònica. Dissabte a la tarda, per exemple, em va recordar les tardes de dissabte de fa molts anys, quan rebíem visites sense parar i ens passava la tarda volant (2). De fet, un cop vam tenir l’exposició muntada vaig pensar que si la gent no responia, llençaria la tovallola, em faria astronauta i m’exiliaria a un asteroide. Crec que no caldrà: tenim una gran exposició de pintura i és evident que l’obra d’en Jorge R. Pombo ha aconseguit vèncer la indiferència. Potser la crisi ha fet tornar la gent extremadament exigent? Si ha estat així, me’n alegro molt.

     Una cosa, però, ha canviat i molt. Aquella alegria que impulsava la gent a voler que els quadres que els agradaven formessin part de la seva vida, ha minvat considerablement. El comprar un quadre ja no és una cosa que tingui a veure només amb la passió. La raó també demana el seu paper, i ara la decisió s’allarga, es demora, demana moltes visites a la galeria i llargs períodes de reflexió. Potser això també és el que hauria de ser, malgrat que alguns es desesperin. Les mentalitats també canvien. El més important és que l’interès segueixi viu, encara que s’hagin de fer les coses molt bé per despertar-lo. Precisament aquesta és la nostra feina.

Notes:
(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).-Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/09/deconstruint-el-record-la-manera-de-la.html


     

4 comentaris:

  1. M’alegro moltíssim que l’exposició hagués estat multitudinària, i demès que la resposta de clients hagi estat tant aclaparadora. Això significa que coneixes l’ofici de galerista, i saps com portar una bon artista a la teva galeria. Al Quadern Robat no ha d’exposar qui vol sinó qui pot, qui té el nivell de qualitat exigible per a la societat actual.

    Perquè benvolguda Anna, penso que la pregunta que et fas quasi al final del teu article, es la clau de tot: l’exigència del públic. Ens hem hagut d’empassar masses mediocritats exhibides a llocs “de postín”, i ja n’estem cansats del relativisme en l’art, especialment en l’art.

    Quan s’ofereix un bon artista, la gent hi acudeix, per ell, i en aquest cas per la galeria, i pel prestigi de la galerista. Has d’estar completament satisfeta de la teva gestió, i de la teva valentia. Aquest és el resultat. Es clar que vas tenir que prendre una decisió de supervivència, perquè al carrer Balmes ja no podies fruir de tota la teva capacitat, de la teva passió per l’art, i del teu “savoir faire” per vendre’l, per convèncer al comprador que adquireix una bona obra, perquè tu estàs totalment convençuda de la mateixa, i sobre tot CREUS en ella.

    Quan es creu en el que es fa, quan es lluita per un somni o per una empresa, i es fa amb creença, o en fe en un mateix i en les seves qualitats, sempre se’n surt, malgrat els vaivens de la vida, que ens els dona per aprendre i per guanyar confiança, encara que no ho sembli.

    Que evidentment els compradors s’ho rumien, triguen en prendre una decisió i que hi donen mil voltes? Bé, els temps actuals han ensorrat la classe mitja que mantenia tot això, i per tant, s’ha de filar molt prim. Es comprensible, tot i que pugui ser desesperant. I demès, fer compradors nous, col•leccionistes nous es complicat actualment, tant per la crisi, com per aquest canvi de costums constants, ajudats per les noves tecnologies. Però sempre s’ha de pensar en un ressorgir, gràcies a portar bons artistes, que responguin al nom i a la seva qualitat.

    Ja em preparo l’agenda per veure la mostra!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies pels teus comentaris, Marta.

      Efectivament, el quasi del títol, fa referència a la gran dificultat de l'època que travessem. Tot és igual pel que fa a la il.lusió, a l'entusiasme i a la qualitat, però esta clar que els resultats no s'assemblen ni de bon tros. Una bona part dels compradors d'art s'ha quedat pel camí. Confiem en que les coses millorin, encara que sigui a poc a poc. Jo crec que ens ho mereixem tots plegats. És cert que el públic és molt més exigent que abans, però hi ha una cosa que començo a percebre i que m'agrada molt: per fí es comença a fer prevaldre el criteri personal al mimetisme. Qui compra busca per damunt de tot que l'obra el convenci, més que no pas que "s'hagi de tenir". Això són bones notícies!

      Elimina
  2. Cuando te leo, Anna, me limito a aprender porque yo de arte no tengo ni idea. Me gusta leer a la galerista y a la persona que intuyo que hay dentro.
    Me alegro mucho de este exito tuyo y del artista. Me imagino que te carga de ilusión y de energía. Ves que vas consolidando tus ideas y eso es un logro enorme.
    Además sé que lo mereces.
    Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Ohma!

      Sobretodo se trata de hacer lo que me gusta y hacerlo lo mejor posible. Creer a fondo en la obra de un artista y defenderla, hacer participar al público del entusiasmo que a mi me provoco es algo muy gratificante. Cuando veo que el artista por el que aposté llega lejos, me siento enormemente feliz. No es para nada una tarea fácil, y hay que dedicar muchas horas y mucha energía, pero ya llevo en esto muchos años, y no creo que supiera hacer otra cosa. De hecho, durante el año y medio que no pude hacerlo, lo pasé francamente mal. Suerte que supe reaccionar a tiempo!

      Elimina