Inauguració

   

     Per a tots els que llegiu aquest blog, però no esteu a la llista de correu, us deixo la invitació a la inauguració de la galeria d' El quadern robat. Si clickeu al damunt de la imatge, en veureu els detalls.

      L'exposició Un canvi d'aires, recull una mostra d'obres dels dinou artistes sobre els que he escrit al llarg de les pàgines d'aquest blog, i que, per un motiu o un altre han sigut importants per a mi. Alguns d'aquests artistes són (o han sigut) artistes emblemàtics de la galeria en la que he estat treballant durant molts anys, i estan presents en aquesta exposició de manera testimonial, com és el cas d' Alfons Borrell, Evru, Guinovart, Hernández Pijuán, Albert Ràfols Casamada i Josep Mª Riera i Aragó. Tots ells ja exposaven allà quan jo vaig entrar a formar-ne part de l'equip l'any 1987. Altres artistes van entrar a formar part d'aquella galeria a través d'altres canals, com va ser el cas de Carmen Calvo o d'Oriol Vilapuig; amb  tots dos tinc una relació excel.lent i enriquidora.  Altres artistes varen ser propostes meves, i per això sento que tinc amb ells un lligam molt especial. Aquest és el cas de Jordi Alcaraz, Joan Furriols, Chema Madoz, Fiona Morrison, Jorge R. Pombo i David Ymbernon. També hi ha tres artistes, l'obra dels quals presento per primer cop: Jordi Casañas, Elena Kervinen i Mario Soria. També he inclòs dues obres d'un dels més grans gravadors de tots els temps, un professional amb uns coneixements i una destresa extraordinaris, que de tant en tant fa "proves" d'una qualitat artística de primer nivell: en Joan Roma. I per acabar (i començar), una fotografia que en Lluís Mª Riera va fer a Joan Brossa l'any 1947. Sense en Riera, la meva vida hauria estat, molt probablement, ben diferent.

Una declaració d'intencions

     

     Suposo que és normal que, si em passejo per la primera exposició organitzada per el quadern robat, em senti a casa. Per començar, conec des de fa anys a tots els artistes. Bé, a quasi tots. A en Mario Soria el conec personalment des de fa poc més d’un any. Però tots els altres formen part indissoluble de la meva vida i del meu passat. Alguns, com l’Alfons Borrell, el conec des dels anys setanta, perquè el meu pare ja n’era un fervent admirador. Altres, com en Jordi Alcaraz o en Jorge R. Pombo, els conec des dels seus inicis com a artistes. Recordo que en Jordi Alcaraz venia habitualment a visitar les exposicions que fèiem a la galeria on jo treballava. Un dia em va portar propaganda d’uns cursos de gravat que ell i uns amics seus organitzaven a Calella durant l’estiu. Mai em va dir que ell era un artista, fins que vaig descobrir la seva obra i vaig lligar caps. El vaig telefonar preguntant-li si ell era el dels cursos de gravat, i com és que mai m’havia dit que feia una obra tant fantàstica. Però ell era i és d’aquesta manera, un artista centrat en el seu món i en la seva obra. Pel que fa a Jorge R. Pombo, segueixo sense treure’m del cap una obra del dossier que va deixar a la galeria per a que ens el miréssim: un arbre desenfocat, amb el sol de la tarda caient-li a plom. Aquella obra se’m va escapar, li hauria d’haver comprat. Recordo com si fos ara, el muntatge de la seva primera exposició i és clar, de totes les següents. Ara segueixo amb una mica d’intranquil.litat la seva aventura americana. Ell està segur d’estar en el lloc adequat, i és molt possible; però em fa patir perquè crec que Nova York és una ciutat inhòspita per a persones tant sensibles com ell.

    

     Bé, podria seguir explicant anècdotes de tos els artistes que tinc penjats a el quadern robat que, de ben segur, s’allunyarien molt enllà en el temps. Ja fa anys que no tinc aquell abric que em va regalar la Carmen Calvo, i encara em sembla tenir entre les mans les minúscules obres que pintava l’Elena Kervinen als anys noranta. També recordo l’angoixa de Chema Madoz quan va haver de tornar a treballar al banc, un cop extingida l’excedència que havia demanat per probar sort amb la fotografia. Totes aquestes vivències però, em condueixen fins al que és essencial de debó:  tot i tractar-se d' un nombre considerable d’artistes, i que les seves obres són molt diferents entre sí, tenen sense cap dubte, un denominador comú: són de debò. Tots ells escolten una sola veu, una sola tendència: la seva. Com li havia sentit a dir més d’una vegada a en Lluïs Mª Riera, són artistes que no pinten d’oïda. El seu art és original, autèntic i profundament arrelat en la seva vida i el seu entorn. Com es pot separar, per exemple, l’obra d’en David Ymbernon de la seva pròpia vida? Entrar a casa seva és entrar a una de les seves obres, al seu univers blanc i taronja. Tampoc podríem entendre l’art d’en Riera i Aragó si no sabéssim que prové d’un país mediterrani, tenyit dels colors de l’art romànic i amb una tradició viatgera ancestral. Quan vaig descobrir l’obra d’en Joan Furriols, em vaig imaginar, de seguida, que havia d’haver treballat, per força, en una ferreteria. Així havia estat. Em commou el sentimentalisme de la Fiona Morrison, perquè ella en té molt, de sentiment: només cal veure el video que va presentar a la Bienal de Venècia en homenatge a la seva mare. I cada vegada que em poso a reflexionar al davant de l’obra de l’Oriol Vilapuig, hi trobo un nou significat. Mai és la mateixa, està al límit, com totes les coses que interessen a l’artista. La ironia poètica que desprenen les fotos d’en Jordi Casañas són un reflex de la manera de ser d’aquest fotògraf; ell ja veia les coses així abans d’agafar una càmera.

     No sé com m’anirà, hi ha factors externs que em poden condicionar i contra els que no puc pas lluitar. Però sé que faré les coses tal com m’agrada, i això, ja és una declaració d’intencions. 

Del blog a la vida o l'experiment de les granotes

     

     Com he anat explicant en les entrades anteriors, aquest blog es va convertir en alguna cosa semblant al que havia estat la galeria en la que havia treballat durant tants anys. No només perquè em feia reviure l’ambient d’abans, si no perquè em permetia escriure sobre els artistes que m’hauria agradat exposar. Aquest va ser el cas d’en Jordi Casañas, d’en Mario Soria i de l’Elena Kervinen, per exemple. Ja no podia fer cap proposta a la galeria, però podia escriure sobre ells i penjar-ho al blog. Això comportava una certa disciplina,  i a més, m’ajudava tant a mantenir-me desperta com a seguir exercint una cosa importantíssima en la nostra feina: la comunicació. De tota manera, la meva voluntat havia de lluitar aferrissadament contra l’estat d’ànim apagat i derrotista que em provocava el canvi que m’havia vist obligada a patir. Ja no em motivava res del que em penjaven a les parets, tot i que tampoc ho deuria fer a la resta de públic, que, de mica en mica, havia anat minvant de forma alarmant. Afortunadament, a fora, hi havia massa coses que m’interessaven com per a deixar-me vèncer. De fet, eren les mateixes coses que, només dos anys enrere, havíem tingut a dins. Però fer el pas de marxar d’allà, per estrany que sembli, em feia molta por. Durant mesos, vaig ser incapaç de reaccionar.

     

     L’altre dia, tot parlant d’aquestes coses amb en David Ymbernon, em va comentar que la meva situació li feia pensar en l’experiment de les granotes. Si s’agafa una granota i se la llença dins una olla d’aigua bullint, la granota fa un bot i s’escapa. Ara bé, es veu que si es submergeix la granota en una olla plena d’aigua i es posa l’olla al foc, la granota no se’n adona que l’aigua es va escalfant de mica en mica. El seu organisme es va aclimatant a l’escalfor, sense adonar-se de que esta en perill. La granota queda atordida i aguanta com pot, fins que, en començar l’ebullició, explota i es mor. Vaig pensar que les conclusions de l’experiment que m’havia explicat en David Ymbernon es podien aplicar per analitzar i explicar moltes coses del comportament dels humans. Jo mateixa era com una granota a la que havien ficat en una olla amb aigua i l’havien posat a escalfar. Al començament, els canvis no em semblaven tan dramàtics. Fora de les exposicions, en les que jo no hi tenia res a veure, al meu voltant tot seguia igual. Però a mida que anava escrivint les històries del blog, em refermava cada cop més en les coses en les que creia. Vaig adonar-me de tot el que havia après, del que havia viscut, dels artistes que havia descobert, i com els havia ajudat a funcionar a tots els nivells... Per més que una part de mi (no la covarda, si no l’atordida) em deia que havia d’acceptar els canvis i aclimatar-me de bon grat a la nova situació, una altra part de mi, molt més forta i poderosa, em deia cada dia que no em podia quedar allà esperant que l’aigua arrenqués el bull.

     

     Aquest blog va fer que, a la fi, vencés aquesta actitud. Em va mantenir desperta i em va empènyer a donar el pas. De mica en mica, s’havia anat convertint en la meva galeria virtual. Totes les reflexions que abans ens fèiem amb els artistes i visitants de la galeria, sobre exposicions, llibres i altres temes, les podia fer allà. M’havia adonat que la feina que havia tingut, era el que més m’agradava de tot el que havia fet. Em divertia i em feia feliç. Si només es viu un cop, perquè malviure patint fins a la mort com la granota? Això era totalment absurd. Escriure el blog em va ser molt útil per sobreviure, per adonar-me que el meu entorn s’havia transformat i convertit en inhabitable. També em servirà, més endavant, per seguir el meu camí.

    

          

Sobre el perquè vaig començar a escriure aquest blog

     

       Aquest blog va començar com una mena de performance.

    

     Era una època en que entrava moltíssima gent a la galeria. Als visitants els hi agradava endur-se tota mena de papers: invitacions, notes de premsa, guies d’exposicions... Tot el que desàvem al damunt d’una de les calaixeres de l’entrada havia desaparegut al final de la jornada. Un dia, vaig decidir escriure narracions ben breus, de no més d’un foli, i deixar-les al costat dels altres papers, per veure què passava. I el que va passar va ser que les meves narracions també desapareixien. Cada setmana (més o menys), n’escrivia una de nova. Mai els hi posava títol, només les numerava. Una vegada, un visitant habitual es va adreçar a mi i em va dir: Miri, tinc la u,la dos i la quatre. Em podria dir com puc aconseguir la tres?. Vaig haver de dir-li que no en sabia gaire cosa, que era una artista que venia i deixava aquelles pàgines allà al damunt, i que ja miraria d’aconseguir-li la tres. Em va fer molta gràcia: o sigui que hi havia algú que no llençava aquells textos a la primera paperera que trobava, si no que els llegia, i que fins i tot li sabia greu haver-se’n perdut un. Només per això, vaig pensar que la meva performance havia estat tot un èxit. Les primeres narracions d’aquest blog són els escrits corresponents a aquella època.

     

     Pocs mesos després, vaig rebre una molt mala notícia. Me la va comunicar el meu ex-director: havia decidit introduir un canvi radical en la galeria. Em va demanar que no em comprometés amb cap artista més, perquè, en acabar la temporada, aquell espai el dirigirien unes altres persones. Tenia una altra empresa, dedicada al comerç d’obra gràfica, i els seus encarregats es delien per tenir un espai expositiu. Va decidir cedir-los el meu espai. Jo podia seguir allà, però ja no podria decidir res. Allò va ser un cop molt dur. Aquella galeria era la meva vida. M’hi havia entregat com si fos meva. Mai vaig ser capaç d’entendre un canvi com aquell, sobretot, perquè la veritat és que, malgrat la crisi, la galeria seguia funcionant. Però ell era el galerista, i qui, en definitiva, manava. Vaig tenir la sensació de que es llençava a les escombraries el meu treball de tots aquells anys. Va ser llavors, que vaig decidir fer el blog. Ja havia agafat l’hàbit d’escriure un text cada setmana, i tenia la necessitat de recuperar tots els bons moments que havia viscut a la feina. No volia que aquell canvi de situació m’apartés del que jo creia que era un bon camí. Totes les experiències eren massa valuoses, per a deixar-les diluir en el no res.  També era una manera de “salvar” el que havia fet durant tots aquells anys, de deixar-ne constància. Recordar, escriure-ho, fer balanç, era el que necessitava en aquell moment. A la galeria ja no hi entrava tanta gent com abans, ja no tenia gaire sentit desar els escrits al damunt de la calaixera. A més, els temes sobre els que escriuria de llavors en endavant, em delatarien com a l’autora, i perdrien tot el misteri.

     

     En l’article de la setmana passada, ja vaig explicar que el blog es deia de la mateixa manera que una novel.la que havia escrit feia molts anys, i que també era una mena de diari. Quan vaig començar a penjar els primers textos, tenia la sensació d’escriure un missatge i ficar-lo dins una botella. En el mar d’internet, era probable que algú el trobés. Però qui va trobar el veritable missatge vaig ser jo mateixa.

      

     No podia continuar allà. Havia estat molt feliç amb el que feia abans i no em vaig poder adaptar a aquell canvi. Era evident que, el que necessitava per damunt de tot, era un canvi d’aires. Hauria de seguir escribint el quadern robat en un altre lloc.

    

Sobre el títol d 'aquest blog

     

     L’altre dia vaig haver d’explicar-li a una amiga, d’on havia sortit el títol d’aquest blog, El quadern robat. Li va sorprendre que la seva història es remuntés dècades enrere, i crec que li va agradar conèixer-la. Per això, he decidit explicar-la aquí; i perquè crec que, preveient el futur immediat, fins i tot serà necessari haver-ho fet.

    

     Vaig fer la tesina de llicenciatura sobre la influència que va exercir la Wiener Sezession (Secessió vienesa) sobre la segona generació arquitectes modernistes. Aquest moviment, que tenia el seu epicentre a Viena, era tal com s’anomenava el moviment modernista d’aquell país. El Modernisme català, amb un component decorativista important, va beure de moltes fonts, i una d’elles, va ser, precisament, el modernisme austríac o vienès, o sigui, la Wiener Secession. En aquella època, la informació no estava digitalitzada. Per fer qualsevol treball d’investigació històrica, s’havien de passar moltes hores als arxius i a les biblioteques, remenant papers. També s’havia de fer servir molt la intuïció per encertar la línia de recerca, o es podien perdre setmanes o mesos. Jo em vaig passar moltes hores a l’arxiu de col.legi d’arquitectes, però tot i amb això, una part important de la investigació, la vaig fer al carrer. Qualsevol detall decoratiu d’una façana, em podia ajudar a descobrir un arquitecte que havia emprat motius vienesos. Llavors sí que, a través dels arxius, i amb major o menor dificultat, es podia reconstruir la trajectòria d’aquell arquitecte. Això va ser així, a excepció d’un dels arquitectes, en Josep Mª Barenys i Gambús. Només havia trobat el seu nom, com a autor dels plànols d’una casa del carrer Balmes, que tenia la façana plena d’elements decoratius vienesos. Res més. Vaig decidir buscar al llistí de telèfons i trucar a totes les persones amb el cognom Barenys. D’aquesta manera vaig anar a parar a una neboda neta de l’arquitecte, que em va convidar a casa seva. Guardava moltes coses del seu oncle avi en un despatx d’una casa del carrer Mallorca, i mentre ella preparava un te, em va deixar sola consultant tots els arxius, per veure si trobava alguna informació que em pogués ser útil.

     

     En aquella època, jo estava completament seduïda pel tema del meu estudi. Hauria donat qualsevol cosa per haver viscut en aquella època, però sobretot, per haver pogut anar a Viena i conèixer personalment en Ludwig Wittgenstein, en Gustav Mahler, l’Otto Wagner, en Joseff Hoffmann i en Gustav Klimt, entre altres. I com que això no era possible en la realitat, m’ho vaig inventar. Vull dir que vaig escriure una novel.la en la que feia sortir a tots aquells personatges, per a mi fascinants. La narració començava amb la visita a casa de la senyora Barenys. En la meva novel.la, la historiadora (a qui feia seguir les mateixes passes que havia seguit jo mateixa), trobava un diari entremig dels llibres de la biblioteca de l’arquitecte. Un diari manuscrit, datat a Viena el 1908, i escrit per una dona que havia viscut allà durant aquell any. La investigadora no s’ho havia pensat dues vegades, i havia amagat el diari dins la seva bossa. La novel.la no era una altra cosa que la transcripció d’aquell diari. La vaig titular El quadern robat.

     

     Quan vaig començar a escriure el blog, em vaig adonar que els meus escrits també podien formar part d’una mena de diari. Jo no havia conegut ni en Gustav Klimt ni l’Oskar Kokoschka, però sí molts artistes contemporanis del nostre país, i havia pogut viure en primera fila molts dels esdeveniments culturals i artístics que havien succeït a la meva ciutat. El seu contingut doncs, podia tenir un cert paral.lelisme amb el de la meva novel.la, i com que mai havia estat publicada, vaig posar-li el mateix títol. 

      

     En una propera entrada, explicaré què és el que em va impulsar a escriure aquest blog, i el que s’esdevindrà ben aviat.