dissabte, 15 de febrer del 2014

Algú sap què és exactament un patró?

    



     En les darreres setmanes, el terme de “patró”, m’ha generat un desconcert considerable. Fa alguns anys, vaig fer un curs sobre patrocini i mecenatge a l’Associació Espanyola de Relacions públiques, i em semblava que tenia les idees bastant clares pel que fa a aquests conceptes. La seva aplicació en el meu entorn, però, te poca cosa a veure amb el que expliquen els manuals, o si més no, hi ha un punt, considerat fonamental, que és obviat, menystingut, oblidat, descuidat o qualsevol altra idea que signifiqui el seu incompliment. Aquest punt fa referència a l’aportació econòmica que haurien de realitzar.
     
     Si busquem a qualsevol diccionari, el concepte de patró s’associa, indissolublement al de “protector” o “benefactor”.En el llibre La dirección de comunicación, mecenazgo y patrocinio, escrit per Westphalen i Piñuel, defineix el terme de mecenatge com a suport financer o material, que s’aporta, sense contrapartida directa per part del beneficiari, a una obra o persona, per a l’exercici d’activitats que presentin un interès general. El patrocini, seria, l’aportació d’un suport econòmic a una empresa o persona, seguint una estratègia de marketing. El concepte de patró, es deriva d’una d’aquestes dues accepcions, i hi té molt a veure. Els patronats de les fundacions, són el seu òrgan rector, el que s’ocupa de les qüestions de govern en sentit ampli. Sense dubtes, una de les qüestions més controvertides és la delimitació de les competències entre patronat i direcció executiva. Aquest no és el punt que ens interessa especialment, i simplement direm, que si bé el patronat establiria les línies bàsiques d’acció, la direcció executiva, es dedicaria a gestionar els assumptes del dia a dia. Els patronats, estan composats per persones que es comprometen a complir una sèrie de punts importants, que van des de l’assistència a les reunions, comitès i altres esdeveniments de la fundació, la realització de tasques especials en favor de la fundació, la presa de compromisos d’actuació, a no treure benefici propi de res que tingui a veure amb la fundació, i a realitzar, periòdicament, o com a mínim cada any, una contribució financera, a títol personal, a la organització a la que pertanyen.
    
     Aquest darrer punt és el que m’ha portat a una notable confusió, i agrairé que, si algun lector d’aquest blog em pot aportar una mica de llum, ho faci a la manera de comentari. La confusió em va venir quan em vaig assabentar que determinades persones (algun artista) persegueixen incansablement formar part del patronat d’algunes fundacions culturals concretes, sense pretendre –ni molt menys- fer cap aportació econòmica. Algú podria pensar que l’aportació seria en espècies (obra), però em sembla que ni això. També em vaig assabentar que hi ha un compositor que forma part de diverses fundacions culturals, i mai ha fet cap aportació econòmica (i és difícil fer una aportació musical...). Pel que dedueixo, aquests mal anomenats “patrons”, ho són perquè s’han convertit en personatges més o menys coneguts (estan a tot arreu), i per a ells ser membre d’un patronat és, ni més ni menys, que una forma de poder. No nego la possibilitat de que siguin patrons per mèrits culturals, i que el seu criteri sigui molt útil per al bon govern de la fundació a la que pertanyen; sense dubtes, els trets deuen anar per aquí. Però no seria millor denominar-los d’una altra manera?: “assessors” o col.laboradors em semblaria molt més adient. També he sabut que, algun d’aquests “patrons per mèrits culturals”, han mirat cap a una altra banda quan, en una reunió del patronat, han sabut que la seva fundació passava per un moment econòmic crític. Quina mena de patronat és aquest?. Si no aporten ajut financer, com a mínim, haurien d’aconseguir-lo.
     
     Agrairé si algú em pot dir que m’equivoco, i que els patronats són tota una altra cosa. Si no és així, tornaré a pensar que estem en un país, en el que les institucions són de fira. I així, no arribarem gaire lluny, ni serem presos seriosament.



8 comentaris:

  1. La veritat és que en aquest article, poc comentari hi ha afegir, perquè la coincidència amb el que exposes és total.

    En aquest país de terra de conills anomenat Hispania, els temes de mecenatge no estan implantats a la societat, como passa als EE.UU, on la cultura es totalment lliure, i es busquen sponsors – patrocinis – per mantenir un alt nivell d’activitats culturals. Evidentment, no es fa res per res, però invertir en cultura està molt ben vist, i els avantatges fiscals són molt considerables, molt més que aquí.

    La cultura ha estat un element molt sucós perquè des de totes les instancies públiques, “s’eduqués les nostres ments”, gràcies a la mediocritat de governants, que recolzats per les bases de partits, com a pagament de favors de tota mena, han fet de la cultura una forma de viure, que cada més proporciona un sou, pagat pels impostos que generen els habitants d’aquesta terra de conills. És un “modus vivendi”, sense amor per les humanitats, i treure’n de tot.

    Aquí, el “patronatge” està vist com una forma de medrar, d’agafar un nou, de col•locar-se, sense aportar res de res, però ni comprometre’s a realitzar una tasca en pro de la fundació on s’està. Per tant, no m’estranya que hi hagi músics i artistes que busquin col•locar-se, per treure’n sucosos beneficis, sigui encàrrecs, vendes, etc.

    Demès, amb el bon propòsit de “sense ànim de lucre”, una fundació també pot fer certes activitats empresarials, que permeten escaquejar impostos i beneficis. S’ha de saber portar molt bé el tema, i saber on “jeu el dimoni”, per fer-ho tot legal i amagar el que es pugui. Per tant, no t’ha de sorprendre molts noms de catxet a fundacions, que donen nom, però no serveixen per res.

    I sí, Anna, vivim en una terra de conills – la visió dels romans penso que va ser exacte – i per tant no arribarem gaire lluny, mentre tinguem un sistema polític com el que tenim, mentre es decanti a persones vàlides i competents, i s’afavoreixi la mediocritat i els personalismes. I crec que aquesta crisi, en aquest tema, non hi ajuda gaire. Canviar una mentalitat com aquesta, és qüestió de generacions, i aquí amb el sol y el mar som massa mediterranis, per més que la Merkel ens imposi els seus criteris.

    ResponElimina
  2. O sigui, que tu també penses que els patrons d'una fundació han d'aportar quelcom més que la glòria del seu nom. Fer aportacions a una fundació, encara que no sé si menys que a altres països, aquí també desgrava, o sigui que amb una mica de bona voluntad i esforç, no crec que fós tant difícil de trobar bons patrons. El que passa, és que potser el seu nom no seria "tant il.lustre" com el dels intel.lectuals que ara hi figuren. Hi ha bastanta tonteria implantada a tot arreu, les coses no són tan senzilles com haurien de ser, i tothom vol treure ocults "beneficis" de totes les coses. Potser un fabricant de calces, o de bijuteria, tindrien grans problemes per a que els acceptssin com a patrons de fundacions culturals, tot i aportar diners, perquè les seves empreses no serien prou "fashion". I em consta que, en el nostre país, hi ha hagut grans col.leccionistes que s'havien dedicat a les activitats que acabo d'esmentar!. Potser la cultura no esta normalitzada, o potser hi ha una confusió de conceptes. Esperem que algun dia, tot sigui com hauria de ser.

    ResponElimina
  3. Tota persona que s'implica amb una fundació, de primer ha de creure en el projecte de la mateixa, i de segon HA D'APUJINAR!!!, que és el que toca.

    En la teva resposta, poses el dit a la llaga: la cultura és una mena de oligopoli que ha funcionat molt bé per personatges inútils per a la industria, però arribistes en la política i les institucions, i per tant, NO ELS HI HA INTERESSAT MAI que un fabricant de mitges o mitjons, un taller mecànic o una empresa de mobles de oficina formés part de l’entramat cultural, en primer lloc per la motivació "fashion" que tu indiques, i en segon lloc, perquè com a PATRONS, demanaries comptes i explicacions de la gestió de la fundació, i com a gent d'empresa, BUSCARIA RENDEBILITAT a la fundació, i no parlo d'un nivell econòmic, tan sols sinó de repercussió social. I això, es clar, a molts que varen estar al maig del 68 a París - perquè MOTLS O TOTSA hi van ser-hi, doncs no els hi quadraria. Ser patró es ser conscient d'unes despeses però també d'un projecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo recordo el cas d'una fundació cultural, que es va muntar als anys 90, i que els patrons, que havien aportat una bona quantitat de diners, van ser una part important en la disolució de la fundació pocs anys després. No veien clara la gestió dels recursos. Algun d'aquests patrons, fins i tot va quedar "escarmentat" del món de l'art. Coneixia una noia que hi va treballar i m'ho va explicar. Suposo (i espero), que hi ha fundacions més "sanes". Com a mínim, m'agrada pensar-ho, no vull posar-ho tot al sac negatiu d'entrada!

      Elimina
  4. Aunque soy una absoluta profana en el tema, Anna, permíteme decir que problablemente la mayoría de los componentes de estas instituciones usan esa plataforma más para sus fines personales que para la comunidad, sociedad o legado que representan.
    Me viene a la memoria el sinverguenza de Urdangarin y dona súa, que sacaban, y sacarán todavía, buenos dineros tan solo por poner la cara. Y siguen.
    Este mundo está montado sobre el engaño.
    Bicos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Por lo que parece así es, en la mayoría de los casos. A veces, esos mal llamados patronos, no hacen aportaciones económicas porque desconocen que ése sea uno de sus cometidos como tales. Hay un gran desconocimiento de la materia, y se designan patronos alegremente, que si bien cumplen con su cometido de supervisión y control, no lo hacen en materia económica. Precisamente ayer, una amiga que trabaja en una plataforma en defensa de la lengua catalana, me comentó que los patronos de esta plataforma no pagan. Conociendo la plataforma (Plataforma per la Llengua) y la gente que esta dentro, te puedo asegurar que es por desconocimiento, porque son gente genial de verdad. Así es que he llegado a la conclusión que hay de todo, en algunos casos hay quien se aprovecha de las fundaciones en beneficio propio, y en otros hay un desconocimiento de como funcionan estas cosas.

      Así es nuestro país, unos se pasan de listos y otros no se enteran!

      Elimina
  5. Hola, Anna, gracias por pasarte por mi Almacén.

    He estado curioseando por tu blog, y veo que te acabas de jubilar, estupendo, ahora puedes hacer con tu tiempo lo que te venga en gana. Disfrútalo.

    Y entrando en el tema de tu post, creo que lo has expuesto muy claro.

    Somo un país de "fireta" o de la señorita Pepis, en el mejor de los casos, en cuanto a Fundaciones y demás inventos que se montan con el apellido Cultural, en los que medran gente de toda ralea que, o se benefician economicamente (ONG que se han quedado el dinero recaudado para proyectos, por ejemplo), o les sirve de escaparate para promocionarse con el único fin de forrarse.

    Así estamos, salvo honrosas excepciones.

    Que tinguis un bon día, Anna

    Un beso,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Tesa!

      Efectivamente, me encantó tu blog, y comenté a más de una persona que, después de leerte y ver tus fotos, llego a la conclusión que hay más arte fuera, que dentro del sistema.

      Nooooo!!!!. No me he jubilado, aún me faltan años para poder hacerlo. Simplemente, he dejado el trabajo de toda la vida para montarme por mi cuenta. En estos momentos, ya he superado la fase de vértigo y empiezo a sentirme feliz de la vida. Per eso sí, trabajando para mí sí que voy a poder hacer lo que me apetezca. A ver si me acompaña la suerte!

      Efectivamente, cuanto más investigo sobre el tema, más alucinante encuentro lo de las fundaciones. Me pregunto: a los políticos no se les cae la cara de vergüenza? O es que por ser políticos, ya no saben ni qué es eso?

      Una abrazo.

      Elimina