diumenge, 28 de setembre de 2014

Saldos?

     



     Saldar el gènere en stock és una mena de gestió de les vendes que s’ha practicat des de temps immemorial. Quan una empresa te problemes de liquiditat és fàcil que recorri a saldar els seus productes per tal de fer diners en efectiu de manera ràpida. En qualsevol mercat hi ha majoristes (per dir-ho d’alguna manera) que compren lots de productes rebaixats per revendre’ls posteriorment a un preu més baix que el seu valor de mercat, però més alt que el que ells van pagar. Això s’ha fet sempre, especialment quan l’economia travessa etapes de crisi. Aquesta pràctica, però, sempre ha tingut efectes negatius per a l’empresa que en fa ús. Perquè es dona a entendre públicament que té problemes, o perquè, si ho fa de manera continuada, perd prestigi i credibilitat. Qui pagarà el preu que marca un llibre en una llibreria si pocs mesos després es troba el mateix llibre a una tercera part del seu preu de sortida en una llibreria de vell o especialitzada en “gangues”?.
    
     Malauradament, aquesta pràctica també es troba en el mercat de l’art. Fa pocs dies vaig haver d’esbrinar el preu d’unes litografies que havien anat a parar a les meves mans. Primer vaig buscar a internet els resultats de les subhastes, però no el vaig trobar. Segurament, aquelles litografies no havien anat a parar mai a cap subhasta. Després, vaig teclejar al Google el nom del seu autor i el de les litografies, per tal de veure si hi havia cap galeria que les tingues a la venda. Ho vaig trobar de seguida. El portal Ebay les anunciava. Aquelles litografies estaven anunciades a menys de la meitat del preu que valien quan les van editar, impostos inclosos. No cal dir que em vaig indignar profundament. Estava clar que els editors les havien saldat. Perquè ho havien fet? Per falta de liquiditat? Per no saber valorar correctament allò que tenien entre mans?. Vaig comentar el fet amb un antic conegut meu, un vell i gran expert en el mercat de l’art. Ell també era coneixedor d’aquestes pràctiques, i em va confessar que fins i tot ell havia fet alguna venda en “condicions molt bones” per al comprador. La diferència, em va dir, és que abans, aquestes vendes eren molt més discretes. La inexistència d’internet feia que molt poca gent, per no dir ningú, en tingués coneixement. Em va parlar de la indignació d’un artista que ell coneix, en adonar-se que les seves litografies també havien estat saldades. Si m’ho haguessin dit, les hauria comprat jo mateix, va dir-li aquell artista. El tema,segons em va explicar, no era tant fàcil. Segurament, en aquella venda massiva s’hauria inclòs a molts altres artistes. No havien saldat només l’obra d’un d’ells, si no la de molts. Aquesta pràctica, que pot ajudar en un moment puntual, avui dia pot esdevenir molt perillosa. Internet posa el coneixement d’aquest fet a l’abast de tothom.

      Molt probablement, els gestors d’aquestes empreses no pertanyen originàriament al món de l’art. Amb això vull dir que, encara que la seva carrera professional els hagi portat a aquest terreny, estan posant en pràctica conceptes sorgits de les escoles d’economia i negocis. Segurament són intrusos en un món molt particular, amb unes regles no escrites ( o sí, si es tenen el compte els milions de llibres sobre art que s’ha escrit al llarg dels segles!) d’altíssim respecte envers la creació artística. L’art és una mercaderia molt especial, que no es pot tractar com les altres. Dit d’una altra manera, la venda de l’art s’hauria de fer amb molts escrúpols, i aquests nous gestors, senzillament, no en tenen. El descrèdit i la confusió que poden generar, pot arribar a fer molt de mal. Les seves conseqüències les patirem tots els que estem en aquest món durant molt de temps. Tot plegat em porta a pensar, que si l’estat de les coses fos més normal (i en el món de l’art no ho ha estat mai), tot això no passaria. I potser també per aquest motiu, els artistes que poden, s'editen l'obra gràfica ells mateixos.

4 comentaris:

  1. Creo entender lo que has comentado y en mi opinion el arte se compra/vende, es decir, entra en el terreno comercial, pero claro que una obra de un artista se venda en un lote de saldos o a mitad de precio esto puede afectar a su "orgullo" o a los que vivís de vender arte os puede jugar malas pasadas (perder dinero).
    Como ha dicho tu amigo este comportamiento no es nuevo (saldar arte) pero ha aparecido Internet (una verdadera revolución) y todo se ha disparado y descorrido muchas cortinas.
    Ya intentan los Estados controlar Internet pero va a ser muy difícil.
    El mundo del arte, no el del artista en si, puede que estuviese demasiado cerrado. Y tan malo me parece esto como que sea un campo abierto. Porque las alimañas van a poder campar a sus anchas.
    Mi modestísima opinión que ya sabes que soy una aprendiza en este tema.
    Unha forte aperta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha entendido bien. Efectivamente, estas prácticas hoy día no tienen nada de discretas, y si bien benefician a algunos, yo creo que el daño es mucho mayor. Desgraciadamente este puede ser uno de los daños colaterales de la crisis, y confío que quede solamente ahí. No afectan solamente al orgullo del artista, sino a su "modus vivendi" directamente, ya que hunden su mercado y crean desconfianza en aquellos que han apostado por su obra. Sin duda estamos ante un tema muy delicado, que muchos, ante la urgencia quizás, no respetan. De todos modos, quienes operan así, también ven dañado su prestigio. Eso sin duda.

      Elimina
  2. El que planteges aquesta setmana en aquest article es la famosa dicotomia preu i valor. Evidentment, una obra d’art pot tenir preu, però cap valor en realitat. Aleshores, com aconsegueix preu? Per blufs, moviments de marxants i galeries, etc.,
    El món de l’art, curiosament, aplica un principi de la industria de transformació – tenir stock per fabricar producte , o bé producte fabricat per vendre ràpidament – i compra obra per tenir fons i poder vendre, al marge de les temporades d’exhibició que tingui establertes.

    Però si els temps són complicats, i ha de pagar despeses i nòmines, cal fer líquid com sigui. I aquí la pressió econòmica és la que domina en detriment del bon judici inversor del galerista, o dels seus assessors.

    Efectivament, l’art no és com un producte de la indústria transformadora, però si et fixes, aplica els mateixos principis. Ben cert, no es pot tractar igual, però l’actual crisi fa que els criteris a aplicar es disparin, i s’optin per solucions radicals, i en realitat perjudicials.

    El negoci de l’art s’ha tornat complex, en primer lloc pel que moltes vegades has esmentat de sobrevalorar a artistes que no valen, i en segon lloc, pel canvi de costums i d’opcions d’inversió. Actuar pensant amb el diner, no es positiu per l’art. S’ha d’estar segur del que es liquida, com i quan. I a vegades es convenient sondejar clients i buscar altres opcions. Però el que expliques, si quan es tira pel dret i es va a una forma de venda com ebay, renoi, s’ha d’estar molt cardat i ser molt curt de gambals.

    A ebay hi ha lo més tirat. S’hauria pogut optar per la subhasta seriosa o d’altres firmes a Internet. Jo crec que en aquest cas l’artista hauria de protestar, i tenir opció a comprar la seva obra. Però, ho sap l’artista? El més segur és que s’actuï a la seva esquena.

    La veritat és que tot el que expliques té unes clares connotacions de decadència absoluta. I al final, per tancar la paradeta, perquè no hi haurà més remei.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que la crisi te part de culpa en l'existència d'aquestes pràctiques. Pràctiques, d'altra banda que no són noves, ja s'havien dut a terme anteriorment (poster en crisis anteriors!). Fa patir que en el mercat de l'art hi hagi gent insensible, sense cultura artistica, ni nivell intel.lectual ni humà. Gent prepotent, frívola, negociant (de"pacotilla!), sense cap categoria, sense valors ferms i sòlids. Aquesta gent és molt perillosa. I no fan altra cosa que posar pals a les rodes al bell mig del camí del fragilíssim mercat de l'art!.

      Elimina