diumenge, 18 de maig de 2014

Els voltors

     



     Una de les coses que ens demostra que la crisi encara és ben viva, és que encara hem de conviure (i lluitar) amb el que jo sempre he anomenat “compradors voltors”. Normalment són gent amb molts diners i pocs escrúpols, que, intuint que les galeries venen poc o gens, aprofiten per aconseguir obres a molt bon preu. Acostumen a demostrar un interès extraordinari en les obres que volen comprar, perquè el venedor i l’artista es facin il.lusions. Això és el millor que pot passar per a que aconsegueixin els seus propòsits, ja que tant una com l’altra part comencin a comptar amb els diners de la possible venda. En el primer moment, el de l’acostament, no parlen de preus i ni tant sols regategen; però quan concreten la seva intenció de compra, és quan fan la seva desastrosa oferta. Normalment, fins i tot supera la meitat del preu de l’obra. És curiós que, amb la minva considerable de compradors “normals”, sembla que el món de l’art només estigui concorregut per habituals d’aquestes pràctiques. Algunes vegades, galeries i artistes fan números, i prefereixen vendre perdent diners per tal de mantenir viva la sensació de que fan alguna cosa. En el fons, no són altra cosa que negocis de la misèria i tot plegat és força trist. Els pitjors d’aquests voltors ni tan sols van a les galeries. Van directament als artistes, i a aquests encara els dessagnen més.
     
     D’aquests individus, en recordo especialment un de fa molts anys. Volia comprar una peça que li agradava molt, però no volia pagar ni de bon tros el seu preu de mercat. Em va demanar que esbrinés el que la galeria li pagaria a l’artista per aquella obra; ell no pensava pagar ni un cèntim més. Sempre m’he preguntat què tenia aquell home al cap quan em va fer aquella pregunta. De debò li havia passat per la imaginació que potser acceptaríem la seva oferta?. També recordo un altre que volia comprar un quadre que havia vist publicat en un catàleg perquè havia estat sel.leccionat per a un premi. Va oferir la meitat de la meitat del seu valor. Com es va atrevir?. Quan em trobava al davant de situacions com aquesta, sempre em quedava pensant en quina mena de persona tenia al davant. Fan això mateix quan van a comprar altres coses? Perquè s’atreveixen amb una cosa com l’art? Dit d’una altra manera: perquè volen comprar art si demostren tant poc respecte amb aquestes valoracions tant i tant a la baixa? Quina mena de col.leccionistes són?  També em vaig trobar amb un comerciant (i això encara em va resultar més incomprensible) que em va demanar que li fes un 70 per cent de descompte si comprava una obra. I no feia broma
    
     Totes les situacions descrites són bastant depriments, però exemplifiquen d’alguna manera el panorama desolador que es presenta cada cop que hi ha una crisi com la que estem patint. La dels noranta ens va semblar llarga, i no va durar ni la meitat que aquesta, ni va ser tant profunda. I si a la situació de crisi hi sumem el poc arrelament del col.leccionisme d’art al nostre país, ens trobem el terreny perfectament adobat per a aquests voltors, que campen al seu aire i venen de totes les latituds. Encara no fa un any que un galerista de Londres, amb una educació aparentment exquisida i vestit amb una impecable elegància em va oferir una tercera part del preu que li vaig donar per un gravat de Francis Bacon. No deixava de ser xocant rebre una oferta tant miserable per part d’un senyor que, durant la llarga conversa que havia mantingut amb ell sobre l’obra de Bacon, m’havia demostrat tenir una sòlida cultura.

     Quan la situació es normalitzi, els voltors desapareixeran. Predominaran els compradors entusiastes, il.lusionats i honestos (que afortunadament encara en queden) i aquelles experiències restaran per a els que tinguin ganes de fer un bon estudi sociològic de les èpoques difícils.

4 comentaris:

  1. Absolutament GENIAL, BRILLANT i CONTUNDENT el teu article d’avui. I la definició de Voltor més que adequada, tot i que en el fons s’assemblen més als ofidis que a les aus.
    No són ni col•leccionistes d’art. Són gent sense escrúpols, d’aquells que explicaran en un sopar com varen ajupir a un galerista, i se’n vanagloriaran del poc que els hi va costar una obra... d’artista tan prestigiós.

    Són gent que no valoren en absolut l’essència de l’art, el treball de l’artista i la seva creació. Nous rics a vegades, amb fortunes d’origen incert i estrany. D’altres simplement ho porten a la base de la sang. Ells poden cobrar el que vulguin o fer pagar el que desitgin. Però ells, apujinar? Nooooo, això quasi seria com un pecat mortal per aquests voltors.

    M’imagino la cara de pocker que se’t deuria quedar en aquestes situacions. Suposo que mentalment, el gest de fotre’l al carrer era la primera opció, que seria la més lògica. Però es clar, aquí entrava en joc la subsistència de l’artista – la dignitat i el prestigi queden al marge – i el modus vivendi del galerista.
    De totes formes, ens deixes amb “la mel a la boca”. Quina va ser la teva reacció i com fa acabar l’afer en cada cas ?

    Evidentment, gent així és menyspreable, però el que queda més patent és el poc respecte que es tenen per si mateixos, perquè el que tu ara expliques, lògicament reservant-te els noms, mitjançant la conversa sí es pot dir, i per tant el prestigi d’aquest “ comprador carronyer”, queda per terra, i demès, en el cas teu que has obert una galeria, amb ganes de no atendre’l mai més. En el fons, pot ser són una mica desgraciats, no?

    El món dona moltes voltes, i avui som a dalt, i demà no. I més en l’actual de tants canvis. A Mataró, els antics dirigents de Caixa Laietana, han estat declarats pel ple municipal en totalitat “persones non grates”. Qui els ha vist i qui els veu!!! Ells, amb un marcat despotisme, ara ni tan sols poden passejar pel carrer. Ja tenen els seus calers, però la cara no es alta.

    Com deia Thomas Hardy en un dels primers paràgrafs de Tess d’Uberville: Com cauen els poderosos!!!

    Doncs aquest exemple també es pot aplicar a aquesta nefasta clientela. O no t’ha passat que algun d’aquests ara no pugui ni regatejar perquè no te calers, i pot ser fins i tot ha hagut d’anar a Càrites? Qui ho sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no. De calers en segueixen tenint, això segur!. Les diverses situacions en què em vaig trobar van tenir finals diferents. Obviament, les ofertes inviables, de totes totes, van ser rebutjades sempre. Altres vegades, si hi havia marge, s'entrava en una negociació per veure si el client millorava l'oferta. De vegades acabava bé, o mig bé, i es tirava endavant. D'altres no. El trist del cas, és que alguns d'ells sí que anaven de grans col.leccionistes. Anaven d'això i alguns ho eren (o mig eren). El que et puc assegurar és que aquestes situacions cremen molt. Potser cremar no és ben bé l'expressió: a mi em causàven una tristesa especial, em queia l'ànima als peus literalment.
      El que és cert és que en les èpoques bones també hi són, però es noten menys. Pots negar-te a negociar amb més facilitat, tot flueix d'una altra manera.

      No ho sé si són desgraciats, m'inclino a pensar que no. Nosaltres els veiem des de l'altra banda, però ells intenten treure el millor preu en el seu benefici. En el fons, sempre tens la última paraula: si no vols entrar en el seu joc, no hi entres i en pau.

      Elimina
  2. Crec que els galeristes no us heu de deixar desconcertar. Tenint ben clara la cotització dels artistes en el mercat actual, no hi ha més cera que la que crema. M'imagino que en tots els àmbits hi ha qui regateja, però si un té ben clar la valoració del productes, no cal donar-li voltes. Ànims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Efectivament, és així. Però una cosa és un regateig acceptable, i l'altre ofertes a la baixa sense cap mena de sentit. Quan els preus de les obres són elevats, es comprèn que el comprador vulgui obtenir alguna mena de descompte, això sempre ha estat així. Si es pot fer es fa, i si no s'expliquen els motius, i s'accepten. El que sobta és quan es salten les regles de qualsevol lògica!

      Elimina