dissabte, 1 de juny de 2013

La falta d'un líder

    



     Ahir vaig llegir una semblança del galerista suís Ernst Beyeler (1921-2010), publicada en el molt recomanable llibre Buscadores de belleza, historias de los grandes coleccionistas de arte, escrit per María Dolores Jiménez Blanco i Cindy Mack, i editat per Ariel. Podríem dir que la vida va conduir Beyeler a descobrir el plaer de compartir l’afició per l’art, quan feia de dependent d’una llibreria de vell a Basilea, la seva ciutat.  A més de llibres, també venien gravats antics i estampes japoneses. Quan el propietari de la llibreria va morir sobtadament, en Beyeler la va comprar als hereus, amb l’ajuda econòmica d’un bon amic. La venda de gravats, a part de ser més plaent, també li deixava més marge de benefici.  De mica en mica, la llibreria es va anar convertint en una galeria d’art. L’Ernst Beyeler tenia sensibilitat, coneixement i un temperament apassionat  i entusiasta que es contagiava fàcilment. Vaig tenir la sort de conèixer-lo, a través d’en Lluis Mª Riera (1), i vaig constatar el seu tracte simpàtic, afable i respectuós. Era un home encantador, sabia posar-se la gent a la butxaca. Totes aquestes qualitats el van ajudar a convertir-se en un dels galeristes més importants d’Europa.  A més, va situar la ciutat de Basilea en un lloc destacat en l’agenda europea d’esdeveniments artístics, en impulsar la fira Art-Basel als anys 70. La seva col.lecció d’art del segle XX, feta amb la seva dona, a poc a poc, i amb esforç, es pot veure actualment a la seva fundació, emplaçada en un magnífic edifici de l’arquitecte Renzo Piano, a Riehen, a tocar de Basilea.

     Dit això, penso en un parell d’anècdotes que han succeït fa pocs dies. D’una banda, em ve al cap una crítica ferotge que es va publicar en el suplement cultural d’un diari. La crítica era desconcertant: qualificava de soporífer l’statement d’un artista –cosa amb la que hi vaig estar d’acord-, però després deixava pels núvols un altre, que per a mi era tant soporífer com el primer. Les dues propostes em semblaven igual d’avorrides i de poc engrescadores. La falta de lideratge crític, em va semblar més aclaparadora que mai.

     L’altre anècdota me la va fer veure un amic meu. Jo m’havia assabentat d’una discussió que s’havia produït entre dos integrants de l’ambient artístic de casa nostra. Durant un sopar, un d’ells es va dedicar a criticar la situació del món de l’art a Espanya. Fins que una assistent al mateix sopar el va fer callar, assegurant que aquesta situació era deguda a la ignorància de personatges com ell. Quan m’ho van explicar, vaig riure; tot pensant que aquells dos no es podien ni veure. Aquest amic meu però, em va fer veure que tant poca idea tenia l’una com l’altre: el primer era un negociant, sense massa talla intel.lectual, i la segona, una aprenenta d’esnob, “que no ha menjat mai calent” (i faig servir l’expressió del meu amic).

   És evident que ens fa molta falta un líder. Potser no com l’Ernst Beyeler; ell va apostar sempre per valors segurs, per artistes consagrats. Algú amb coneixement profund, amb molta empenta i amb visió de futur. Potser a l’estil de Leo Castelli, o del mateix Larry Gagosian.  Els nostres “dirigents”, els que tenen més crèdit, i pontifiquen des d’alguna de les institucions (en aquest moment els galeristes no tenen gaire pes específic), només valoren la part intel.lectual de l’art, però no la intuïtiva, que és tant important o més. D’aquesta manera, anem d’un avorriment a un altre. I si fem cas als que no en saben tant -com els dos d’aquell sopar -, anirem d’un esnobisme a un altre. I no aconseguirem mai canviar el panorama gris que ens envolta.

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html

10 comentaris:

  1. En aquest escrit, acabes de posar sobre la taula un dels temes que més m’entusiasmen, i dels que he conversat sobradament amb els meus amics del Museu Arxiu de Santa Maria, on de forma voluntària classifiquem tot el que ens arriba de documentació que genera la ciutat, per la qual cosa, la història passa per les nostres mans: la manca de lideratge, no tan sols en l’art sinó en la música, la literatura, l’arquitectura, etc., sense oblidar la política.

    Cal preguntar-se: per què no hi ha lideratges? Jo et respondria que per haver eliminat l’esperit crític a les escoles i posteriorment a les universitats o centres d’estudi, conjuntament amb la supressió de els humanitats.

    Avui en dia, ser culte, escriure bé, i presentar un treball curós, no està de moda. S’ha de ser cutre, mal educat, vulgar... és a dir Belens Esteban de torn i Grans Hermanos 14. Prima el diner, i el treballar poc, i malgrat la crisi, continuen imperant aquests “leif motives” des de poders fàctics i mitjans de comunicació de masses. L’Ernst Beyeler va desenvolupar un negoci, a través de la seva basant espiritual, d’estimació a l’art i a les humanitats. I evidentment, tenia bon nas pels negocis. Però pel que expliques i pel que es veu a la foto que han posat, Era tot un senyor; la seva personalitat emanava senyorio. I això no es compra, es porta a dins i es cultiva de mica en mica.

    Hi ha massa snobisme en segons quins sectors de la societat, i poc senyorio. Deia el gran pintor Zuloaga que “la crítica no construye nada y destruye mucho”, i ho acabes d’exposar plenament en el teu post. Es clar que jo, que exerceixo funcions dins la crítica d’art, em puc posar terra als ulls. Però et puc assegurar que com que no cobro ni un euro per les meves crítiques, per tant, no estic sotmesa a cap domini editorial, quan realitzo una crítica ho faig des del cor, l’emoció i també la raó.

    Quantes vegades no em passejo per sales d’art i veig autèntiques preses de pel, basades en el prestigi caigut d’una galeria!!! Hi ha poca honestedat avui en dia, i els quatre que es poden fer milionaris en temps de crisi, queno en tenen ni idea, i els hi marquen gols en pròpia porta... els que encara compren art.

    No em vull allargar més, doncs seria igual de snobs que els que esmentes a base d’escriure. Només, però acabaré amb una frase d’una novel•la absolutament brillant, i que el cine en va fer una excel•lent pel•lícula: Sacaramouche de Rafael Sabattini, un magnífic escriptor i gran coneixedor de la història: “el diner converteix als idiotes en prínceps, i als prínceps en idiotes”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser el teu comentari conté una part de la resposta a una pregunta que em va venir al cap després d'haver penjat aquesta entrada: i si hi hagués un líder, a qui lideraria?. Sense anar més lluny, l'any passat vaig tenir exposicions espléndides: La de l'Alfons Borrell, la de l'Ymbernon, la de l'Oriol Vilapuig... i em vaig desesperar de la poca gent que les va venir a veure (la més visitada va ser la de l'Oriol Vilapuig). On era la gent? On era l'interès? Fa un parell d'anys organitzàvem concerts extraordinaris, per convocar públic, i fer-los veure que la galeria era alguna cosa més. Allò va funcionar, és cert, però no va crear cap corrent de públic amb continuïtat en el temps. En el teu comentari parles de la manca d'una bona educació... potser tot ve d'aquí. El que m'espanta més, és la manca de curiositat envers l'art. Podria ser un signe del temps que ens ha tocat viure? I el més greu -si mai m'ha passat pel cap iniciar una aventura en solitari-:on són els compradors? No dic col.leccionistes, simplement compradors. Potser amb un bon lideratge, aquesta gent tornaria a aparèixer. Potser fins i tot en sortiria de nova. En això hi confio, tot i que de manera inmediata no puc fer gaire cosa, és important tenir esperança

      Elimina
  2. Si si us plau, si ho vestim tot de color gris fosc ens acabarem desanimant els que encara tenim esperances. Perquè si, el sistema educatiu fa pena, no hi ha un lideratge, sobren egos, falten propostes sinceres i honestes... L'altre dia vaig assistir a una taula rodona sobre Clavé a Can Framis. Allà vaig veure una part de la cultura que no m'interessa, però hi havia algú, només algú és veritat, que va atrevir-se a dir el que pensava de veritat. I vaig pensar "jo vull ser d'aquest club"

    Si,encara hi havem uns quants, potser pocs d'acord, però que estem cansats del sistema que ens han imposat, en el que no hi creiem, que no ens volem vendre per un copet a l'esquena.

    Desitjo creure que les galeries d’art, els clubs de lectura, els cinefòrums... la cultura en definitiva té el seu públic, un públic capaç de pensar per si mateix (sapere aude que deia el filòsof). I no és una qüestió mercantil (que també) és una necessitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quedaries parada, estimada Artemisia, si sabessis el baixíssim nivell cultural de moltes de les persones que dominen "l'escena", que és la paraula que utilitzen per a referir-se al món de l'art. Persones sense titulació universitària, i que ni tant sols llegeixen els diaris. Directors artístics que han estudiat a Esade (amb dubtosa sensibilitat). Gent sense criteri propi i amb molt d'orgull (només orgull.. prepotència, fatxenderia, digues-li com vulguis), que s'han trobat en aquest món per accident i agafen assessors més insensibles que ells, no fos cas que algú més llest els deixés en evidència. Tota aquesta gent han fet molt de mal i han contaminat l'ambient. A veure si aquesta crisi serveix per treure'ls la careta. Qui sap!

      Elimina
  3. Dins d'aquest inmens oceà buit potser encara queda algun navegant entusiasta. Acavem de tornar de Venècia de muntar i inaugurar el nostre modest pavelló andorrà, modest en muntatge, però crec que força profund per part de tots tres https://www.youtube.com/watch?v=kA1DzvLGv5s
    En algun moment ens hem sentit petiiits, perquè estavem rodejats per totes bandes del monstre xinès, amb inversions multimillonaries en muntatge, però sort que encara queda gent, un periodista australià en aquest cas, que no es deixa enlluernar per la superficialitat http://www.amagazine.com.au/art/après-nous-le-deluge-venice-part-2 que ens parla de l'obra d'un de nosaltres tres, concretament del Balmaseda
    Una altra anecdota que dona esperança va passar abans d'ahir al matí, va entrar un senyor a veure el meu video de 13' sencer, i en sortir s'eixugava les llàgrimes, s'habia emocionat! no dona esperança això? Potser encara ens en sortirem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Fiona. Amb gent tant fantàstica i amb una obra tant sincera i personal com la teva, penso que l'esperança comença a ser una realitat.

      Elimina
    2. Va una mostra més si us plau, que si, que encara hi ha gent coherent pel món:

      http://www.infolibre.es/noticias/cultura/2013/06/05/dimite_bloque_comite_asesor_del_musac_4446_1026.html

      Elimina
    3. Un altre tema: els que han de bregar amb els governants del PP...D'això no n'haviem parlat!

      Elimina
  4. El nostre és un país de sectaris,de capelletes.Tothom es creu especialista i diu les coses sense pensar gaire. L'important és fer-se escoltar. Falta unió i una bona selecció d'idees per tirar endavant. El problema és que tothom és rei i filòsof.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo que actualment, hi ha "capelletes" d'abast internacional. Si no, com s'explica la uniformització cultural que estem experimentant?

      Elimina