dijous, 20 de juny de 2013

La ciutat i la vida: les fotos d'en Jordi Casañas

   


      Si haguéssim continuat fent exposicions, aquesta temporada hauríem exposat les fotos d’en Jordi Casañas. Ja les teníem a la galeria, dins un calaix, i fins i tot havíem parlat amb l’encarregat dels marcs, per tal de que comencés a pensar en una solució econòmica per emmarcar-les. Quan la direcció em va comunicar el canvi d’orientació de la sala, ell va ser el primer artista en el que vaig pensar. Quina mala sort, la seva exposició havia quedat aplaçada sine die.

     M’havia quedat sense poder compartir l’entusiasme que em produïen aquelles fotos, o més ben dit, l’estat d’ànim tant positiu que em creaven. Aquelles imatges urbanes em transmetien un feliç optimisme. De fet, m’agradava mirar-les una vegada i una altra. Era com prendre píndoles contra l’avorriment, o com posar-me unes ulleres que em feien veure que la realitat era simplement genial. Fa alguns mesos ja vaig fer una ressenya en aquest blog sobre en Jordi Cassañas: ell és el fotògraf que, de tant en tant, m’envia aquelles “postals” per correu ordinari (1) i que no són altra cosa que fotografies seves que revelen la seva capacitat de captar precisament aquell moment inesperat, aquella coincidència sorprenent, de vegades absurda, que fa que vegis el món diferent, gràcies a la seva subtil i elegant ironia. Si en Chema Madoz (2) ens fa veure que es pot realitzar una lectura diferent de les coses, i ens desvela una possible segona vida dels objectes; en Jordi Casañas en ensenya que es possible fotografiar la vida a la ciutat d’una manera diferent. És freqüent –de fet és un tòpic- relacionar a la idea de ciutat conceptes com: aglomeració massificació, uniformitat, anonimat, incomunicació... Les fotos d’en Jordi Casañas, si bé retraten tot això, ens ensenyen tot el contrari. La gent que apareix a les seves fotografies, són individus singulars, que es comuniquen perfectament amb el seu entorn. No estan sols, els poden acompanyar un llibre, un animal, un arbust o un semàfor. I si ho estan, es veu que gaudeixen d’una solitud relaxada i envejable.

     Un dissabte al matí en obrir el correu, em vaig trobar un d’en Jordi: Bon dia, com que tindràs un dia tranquil per la pluja, t’envio un pdf amb un reportatge que estic fent dels encants vells. Són fotografies de feina, però espero que t’agradin. Em vaig passar tot el dia mirant aquelles fotos. Tot i ser un encàrrec, la tria de les escenes posava ben de manifest que al darrera la càmera hi havia alguna cosa més que un bon fotògraf documentalista: hi havia un artista de debó. En Lluís Mª Riera (3) sempre deia que collages i fotografies, les pot fer tothom, però en la tria dels elements i en la composició final, es podrà veure qui és un artista i qui no. Doncs en Jordi Casañas ho és,  i dels bons.

    M’he quedat amb les ganes de fer una exposició de les fotos d’en Jordi a la galeria. Sort que és un mal moment, i potser ens hauríem desencantat tots dos quan haguéssim patit la falta de resposta de la gent. De tota manera, ell tindrà l’oportunitat d’ensenyar el seu reportatge sobre els encants vells en el nou recinte de la Plaça de les Glòries a partir de finals de juny. Molt probablement, algun dia aquestes fotos es publicaran en un llibre. I quan finalment estigui en disposició d’escriure “El temps retrobat”, m’agradaria fer aquella exposició que teníem pensada.

5 comentaris:

  1. Efectivament, la nova orientació de la galeria, ha desgavellat completament una trajectòria expositiva de qualitat, a favor d'una excelsa mediocritat, que afavoreix un l’enfonsament econòmic de la mateixa.

    Ja que has parlat tan favorablement d'aquest fotògraf, totalment desconegut per a mi, - so sorry - he buscar per Internet, i tot i que té un blog, aquest no hi ha imatges, però la que l'anuncia m'ha semblat molt sugerent.

    Tot i així, m'he capbussat en la xarxa, i he pogut veure tres fotos que estan identificades amb el seu nom, i francament les he trobat lluminoses, diàfanes. Imatges urbanes - n'he vist una d'una plaça amb uns nens, que m'ha semblat un quadre - , i la d'una noia passejant, més aviat desfilant, al costat de les estanteries d'una biblioteca, on he trobat un plantejament molt original.

    Desgraciadament, avui en dia prima el "photo press" i la imatge caótica i de misèria, especialment en els països del tercer món, fent-nos tots plegats sentir culpables, quan en realitat els nostres mesquins governants en són responsables.

    Imatges quotidianes captades en un sentit pictòric, no és usual, però diria que Casañas en disposa d’un objectiu humà i tècnic perfectament equilibrat, i poca cosa més puc dir, davant tres petites mostres.

    De totes formes, si el fotògraf et produeix l’agradable impressió que descrius en el teu article, de ben segur que la qualitat està assegurada. Si ell té bon objectiu, tu tens ull clínic, i no muntaries una exposició, si a tu no t’arribes la seva obra.

    En aquests moments, tot és indefinit i indeterminat. Però ara que acabo de sentir no se on, que entrem en una nova confluència astrològica, més beneficiosa que la que teníem fins ara, no descartis que puguis fer aquesta exposició. Pot ser no serà a la galeria, però quan hi ha ganes, les oportunitats surten.

    I me n’alegro que pugui mostrar fotos dels encants vells, doncs ben aviat, serà un documental històric, si les noves instal•lacions dels Encants solucionen els seus problemes. Mira que no s’han estrenat, i amb les pluges, cau aigua per tots cantons!!! Si resulta que són més segures les guinguetes que tenen ara!!!. Això només passa al segle XXI.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan més hi penso, més difícil s'em fa entendre els motius d'aquest canvi de linia d'exposicions. Es podria dir allò de desvestir un sant per vestir-ne un altre... La única cosa és que, malgrat la crisi, el projecte que han desvestit, funcionava. Segur que tenen les seves raons, no ho discuteixo, però... . Les fotos d'en Jordi Casañas tenen aquella frescor -a la vegada meditada i intel.ligent- que les fa molt atractives. Pots veure molt més enllà del que fotografia, gracies a com ho fa, talment com si fossin metàfores. Hauria estat una bona exposició. No em preocupa però, segur que tard o d'hora l'acabarà fent, aquí o en un altre lloc.

      Elimina
  2. M'agrada molt el tema d'aquest fotògraf. Crec que fa temps me'n vas parlar. Em fa pensar en un llibre que m'agrada molt d'Italo Calvino i en el seu personatge Marcovaldo,un home que busca en la vida grisa de la gran ciutat el color de les estacions de l'any, i s'aproxima a una naturalesa que sobreviu com pot a la ciutat. Ell busca i s'entusiasma amb la idea d'anar a trobar la natura i la troba, però sempre en un marc urbà. I s'hi ha de conformar, la seva situació no li permet sortir gaire lluny. La ciutat, al cap i a la fi, és el seu hàbitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin paral.lelisme més interessant!. La novel.la "Marcovaldo" pertany al periode "fantàstic" de Calvino, durant el que es va apropar al món de les faules i la cultura popular, i planteja temes de la societat urbana. Molt ben vist!. Gran autor, Italo Calvino.

      Elimina
  3. Anna, gràcies per creure en la meva feina i molt agraït dels vostres comentaris.

    Us passo l'enllaç del blog on hi he penjat 29 fotografies

    http://jcassanyes.blogspot.com.es/

    Espero que us agradin,

    Jordi Casañas

    ResponElimina