Carol Rama i altres descobriments

     

     Encara queden tres setmanes per poder gaudir de l’extraordinària exposició de l'obra de Carol Rama que ha organitzat el Macba. Segons el programa de mà, una figura ignorada durant dècades pel discurs oficial de l’art, que s’afirma avui com una de les artistes indispensables per entendre la producció del segle XX. L’obra de Carol Rama (de qui s’han trobat parale.lismes amb Frida Kahlo o Louise Bourgeois), es desenvolupa al llarg de més de 5 dècades i s’adapta a les diferents tendències de l’art d’avantguarda d’una manera personalíssima, aportant quelcom de diferencial: l’obra és profundament visceral. El títol de l’exposició, La passió segons Carol Rama fa referència a la seva actitud: una mena d’ànsia de devorar per posseir, a la manera del Saturn devorant un dels seus fills de Goya. La humanitat sobreviu devorant-se a ella mateixa. L’obra de Carol Rama s’afirma en la universalitat i prevalença d’allò animal, d’allò femení, de la malaltia i de la mort. Una artista important per vertebrar el discurs d’artistes posteriors, com Cindy Shermann, Kara Walker, Kiki Smith, entre moltes d’altres. Alguna cosa de l’obra de Carol Rama em fa pensar en l’obra de James Ensor. L’obra d’Ensor també transita en la línia d’allò estrany, psicològicament complex, internament contradictori i posa de manifest de manera constant, la natura malèfica i trastornada dels éssers humans. Segons relata la pròpia Carol Rama en un esplèndid documental, el millor que hi pot haver a la vida és el pecat (em va venir al cap Baudelaire), i manifesta que pinta per instint i per passió, per ira, per violència, per tristesa, per fetitxisme, per alegria i malenconia a la vegada i per ràbia especialment.

     Ensor, Baudelaire, Rama: allò ocult, pervers, secret i misteriós, adquireix un protagonisme sobtat. Precisament aquesta mateixa setmana, durant una conversa amb un amic, vam parlar d’aquesta tendència que apareix una vegada i una altra en l’art contemporani. Va ser tot fullejant el catàleg que es va editar amb motiu de l’exposició Iceberg Z46, comissariada pels artistes Jordi Fulla i Jo Milne a la galeria Trama el mes de febrer de 2013. Aquesta exposició tractava d’explicar que el panorama artístic s’assembla a un iceberg, en un doble sentit. Per una banda, no tots els artistes troben espais per exposar. I els que que exposen, només mostren una petita part de la seva obra. L’altra roman inèdita, oculta en els seus estudis, condemnada a no veure mai la llum. Precisament aquesta és l’obra que integrava aquesta exposició: material documental, esbossos preparatoris, tot vinculat als diversos processos de treball dels artistes.  Ens vam fixar que curiosament, el conjunt oferia una estètica comuna, que abraçava fins i tot el disseny del catàleg. Tot plegat transmetia un misteri inquietant, la idea de que hi havia alguna cosa soterrada que estava passant i que emergiria quan menys ens ho esperéssim. La mateixa sensació que vaig tenir descobrint l’obra de la Carol Rama.

     Ara sembla haver un afany de descobrir o recuperar figures del passat. Potser perquè, després d’una etapa tant gèlida com ha estat el post-conceptual, centrada principalment en analitzar els diversos mecanismes del món exterior; torna la necessitat de mirar cap a dins, i per això cal trobar nous referents.  Qui sap si aquesta tendència inconscient però constant, que ens fa voler descobrir i valorar les coses secretes, serà una característica de l’art post-crisi.

Sobre pintors i "pintamones"

      Una vegada em van explicar una història:

     Dues galeristes i un dels seus artistes van ser convidats per una col.leccionista a visitar la seva col.lecció de pintura. Van aprofitar per anar-hi un dia que l’artista havia de dur a la senyora una obra seva que s’havia malmès. En aquella època, l’artista havia fet una sèrie d’obres que portaven per títol “Trencar l’horitzó”. Eren quadres construïts com si fossin una peixera, l’artista els omplia d’aigua i hi introduïa un enginy que, un cop connectat al corrent elèctric, treia aire i feia moure la superfície plana de l’aigua. L’enginy del quadre d’aquella senyora s’havia espatllat diverses vegades, i l’artista va decidir substituir-lo. Aquell dia li tornava l’obra, segur de que funcionaria bé durant una bona temporada. Val a dir, que aquella col.leccionista era un encant de persona. Tot i que ja tenia una edat, era una dona molt oberta i sensible a les creacions dels artistes joves, i concretament, era una enamorada de l’obra d’aquell artista, de qui havia comprat obres de la seva primera exposició, quan encara era un perfecte desconegut. Potser per això van rebre amb il.lusió la seva invitació.

     La senyora vivia en una casa de nova planta, situada en una zona tranquil·la de la ciutat. Ella vivia en el pis superior i el seu fill ocupava la planta baixa. Van passar una bona estona escoltant les seves explicacions. Cada una de les peces de la seva col.lecció anava lligada a records personals, i transmetia el seu entusiasme per l’art en cada una de les anècdotes que els explicava al voltant de cada peça. La selecció demostrava un gust exquisit i una sensibilitat poc comú. Aquella senyora a més, era una amant de la música i de la literatura. Una de les galeristes recordava que un dia, aquella senyora li havia regalat una biografia del pintor Balthus, a qui idolatrava i considerava una exemplificació de quins eren els seus interessos. Aquell pintor refinat, influït profundament per Rilke i Pierre Bonnard, autor d’una obra inquietant i atemporal, havia seduït aquella col.leccionista, que buscava precisament aquelles premisses en tot l’art que decidia emportar-se a casa. Quan van acabar la visita i l’artista va haver col·locat el quadre restaurat al seu lloc, la senyora els va convidar a baixar a la planta de baix. A casa del seu fill havien preparat un petit refrigeri. Aviat es van adonar que havien entrat a un altre món. A la sala principal hi havia dues pintures immenses, que a les dues galeristes els van semblar horribles, sense pal·liatius. Grans brotxades violentes, de colors vius, exemples d’una gratuïtat vanitosa que no tenien res a veure amb el que a elles els interessava. Aquelles pintures eren un mur, no es podia anar més enllà. No parlaven de res més que d’elles mateixes. Els visitants van reconèixer després, que aquelles pintures els van fer venir esgarrifances i que els van incomodar la resta de la vetllada. Les dues galeristes em van explicar aquella experiència commogudes per la compassió que els va inspirar la seva col.leccionista sensible; obligada a conviure amb aquelles obres.

     D’aquesta història deuen haver passat uns vint anys. Em consta però, que aquell artista ha seguit una trajectòria ascendent. No en reconeixement internacional ni artístic, sinó en presència a les cases de l’alta societat de la seva ciutat. Pel que m’han explicat, segueix pintant el mateix. Absolutament el mateix: les mateixes brotxades violentes, els mateixos colors. Si el públic que compra art és aquest, com podem introduir valors més refinats i molt més sensibles?. On és la preparació cultural necessària per veure la diferència? Em temo que entre els snobs conceptuals i els amants del Vanity Fair ho tenim ben cru. Posats a triar però, em quedo amb els primers.

La bombolla de vidre

     

     Durant tots els anys que vaig treballar a l’altra galeria, sempre vaig tenir la sensació de que estava al centre del món artístic. Tenia la creença (hauria de dir la certesa), per altra banda compartida per totes les persones del meu àmbit de treball, que tot el que succeïa fora de les nostres parets era més irrellevant, menys important i amb un pes específic molt menor, dins el panorama expositiu de la ciutat. És cert que aquella galeria havia gaudit durant molts anys de molt bona anomenada. Representava alguns dels artistes més destacats del moment, i gràcies al nom que havia pres de l’antic propietari del local, s’havia envoltat d’una aura d’exquisidesa i refinament estètic, que el director artístic d’aquells moments inicials, s’afanava a cuidar de manera molt eficaç. Pel que a ell pertocava, tot això ho feia de la manera més sincera. Havia tractat i conegut a fons de vegades, a molts dels personatges de l’avantguarda i va aconseguir impregnar el seu esperit a la programació de la galeria. Això va durar mentre ell hi va ser, i mentre els artistes “insígnia” varen estar actius. Tots eren artistes prou coneguts, posseïdors d’un estil inconfusible, que van gaudir durant tota la seva trajectòria d’un considerable arrelament popular. Però aquell director va marxar, i aquells artistes es van anar morint. Suposo que tampoc es va saber treballar bé una generació artística de recanvi. Sobretot, perquè qui ho hagués sabut fer, ja no hi era. Des del meu espai, vaig intentar seguir mantenint aquella línia; programant exposicions que, pel tarannà del seu discurs, podrien haver estat “beneïdes” per aquell esperit primigeni. Tot i que mai em va ser fàcil (perquè no sé fins a quin punt es valorava o hi havia consciència de la importància d’això), sempre vaig pensar que estava en el millor dels llocs possible. Vivia en una mena de bombolla. La meva creença no era del tot real.

     La realitat és múltiple, variada, calidoscòpica. Hi ha moltes, moltíssimes galeries que intenten fer-ho bé. N’hi ha de molt professionalitzades, i n’hi ha que gaudeixen d’un amateurisme entusiasta que em provoca gran admiració. Potser sí que hi ha un punt de cert en la creença que jo tenia abans. Ningú posarà en dubte que, durant alguns anys, hi van haver unes quantes galeries de referència que marcaven la pauta. Però ara, que moltes han tancat, altres s’han transformat  i altes s’han disgregat, en ubicació i en direcció, el panorama ha canviat radicalment. El món també ho ha fet. Potser ho ha fet massa de pressa, i això ens té a tots una mica descol.locats  perquè en poc temps s’han polvoritzat tots els referents. Però ens hi haurem d’anar acostumant. Als galeristes, però, encara els queda un tic de l’època anterior. Ara que volto més, constato que la majoria segueixen tancats en la seva bombolla. Visiten poc (o gens) les altres galeries de la ciutat, potser perquè els temps són difícils i volen estar sempre al peu del canó. O potser es reserven les visites a galeries pels viatges a l’estranger (més interessant) o per les fires (no els queda un altre remei). Em ve al cap una anècdota de fa uns mesos: un galerista es va haver de subhastar una bona part de la seva col.lecció perquè necessitava liquiditat. Va enviar la relació del que tenia a la casa de subhastes, i quan li van retornar, havien descartat tots els seus artistes més destacats amb l’anotació de local market. Aquells artistes potser només funcionaven dins la seva bombolla. En el món de l’art, ens agradi o no, tot pot ser relatiu.

     

L'estrany comportament del públic

    

     Fa un parell de setmanes, vaig visitar dues exposicions de fotografia que aprofito per recomanar des d’aquí. Una, “Gènesi”, de Sebastiao Salgado al Caixaforum de Barcelona, i l’altra “Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936”, al CCCB. Són dues exposicions molt diferents. Sebastiao Salgado busca els orígens del món i del planeta. Presenta fotografies en blanc i negre, de factura impecable, amb imatges de llocs, animals i persones allunyades del món modern: regions polars, boscos i sabanes tropicals, deserts, illes solitàries, etc., amb un missatge clar: revelar la bellesa i la fragilitat del planeta que habitem i que tenim el deure de protegir. L’exposició de fotografies d’Antoni Arissa (Barcelona 1900-1980), consta de més de 160 fotografies, també en blanc i negre, que recorren la seva trajectòria professional a través de tres blocs estilístics: el pictorialisme, entre 1922 i 1928, l’evolució cap a les solucions visuals de la modernitat fins a finals dels anys 30, i la Nova Visió, quan Arissa s’incorpora plenament a les avantguardes fotogràfiques del segle XX. Dues molt bones exposicions que a mi em van provocar sentiments molt diferents.

      Les fotografies de Salgado no em van emocionar. Sense cap mena de dubte, reconec el seu doble interès tècnic i documental, però no em van aportar res de nou, no em van obrir cap finestra ni em van generar la necessitat de veure’n més. L’exposició estava pleníssima de gent de totes les edats: gent gran, famílies, estudiants, grups de turistes, etc.. Per veure bé algunes de les fotografies s’havia d’esperar torn. L’exposició d’Antoni Arissa va ser un descobriment. Per a mi i per al públic en general. De fet, quan el fotògraf va morir el 1980, es va vendre la seva casa familiar i la majoria dels seus arxius fotogràfics van anar a parar als Encants. Allà els va descobrir un fotògraf i els va vendre al MNAC. Gràcies a això, s’ha pogut reconstruir una bona part del seu treball que hauria pogut desaparèixer per sempre. Aquella exposició em va seduir completament. Potser perquè retrata el nostre passat comú i per tant és un relat ben poètic de coses molt pròximes, o perquè en paraules d’un dels comissaris de l’exposició “porta al súmmum de l’expressivitat i la plasticitat el que altres consideren vulgar”. Visitant aquesta exposició, però, érem quatre gats mal comptats.

     Què li passa al públic?. Totes dues exposicions havien gaudit d’una bona promoció publicitària: falques televisives, reportatges en espais informatius, banderoles publicitàries, espais considerables a la premsa... En canvi, tothom bolcat a les fotos de Sebastiao Salgado, quan, segons la meva manera de veure, i sense pretendre restar-li interès a l’exposició del fotògraf brasiler,  hauria d’haver estat al revés. Aquest fet em porta a pensar en una anècdota que estic vivint en aquest moment. Pocs dies després d’inaugurar la nostra exposició “Mapes”, en Jorge R. Pombo va donar una conferència en el marc d’un màster de gestió cultural organitzat per la Universitat Pompeu Fabra. Des d’aleshores, van venint alguns dels alumnes a veure l’exposició. Alumnes provinents de Colòmbia, Mèxic, Veneçuela... Vaig pensar que el conjunt de l’alumnat era provinent de països sud americans, fins que ho vaig preguntar i em van dir que no, que la immensa majoria era de Catalunya. On ha anat a parar doncs la seva curiositat? Tant poc interessa aquí el que els va explicar l’artista? Com és que a l’exposició de les fotografies d’Antoni Arissa hi havia tant poca gent? Agrairé si algú m’aporta alguna conclusió.

La fotografia que il.lustra aquest article és "El perseguit" (1928), d'Antoni Arissa

Nota: Avui, poc després de penjar aquest escrit, han vingut dues alumnes catalanes del màster.

Un llibre sobre l'art del segle XXI

    

     Després de fullejar el llibre “The twenty first century art book”, publicat recentment per Phaidon, se’m fa difícil trobar un argument més o menys coherent per explicar l’art contemporani. Els discursos que fan servir els artistes són tant dispars i diversos, que es fa molt complicat. Els arbres no em deixen veure el bosc, si és que n’hi ha. Per altra banda, també he trobat especialment difícil entendre els artistes per si sols. En el llibre, escrit a la manera d’un diccionari, només surt reproduïda una obra de cada un, i que aquella obra em sembli especialment interessant, no vol dir que em passi el mateix amb el conjunt de l’obra de l’artista. De fet, moltes vegades –per no dir la majoria-, l’obra reproduïda té poca cosa a veure amb la resta de la seva producció, com a mínim estilísticament, per dir-ho d’alguna manera, encara que avui dia, aquest terme no tingui cap mena de sentit i pugui semblar completament arcaic. Per posar un exemple, em va semblar molt suggestiva l’obra de Wolfgang Tillmans, titulada “Freischimmer”. Podria semblar l’intent de captar el moviment del vol dels ocells, o la reproducció d’un món vegetal subaquàtic. Els tons rosats de l’obra la fan especialment inquietant. L’explicació a peu de pàgina ens explica que es tracta d’una fotografia en la que l’autor registra els moviments d’un pigment dins un líquid. Forma part d’una sèrie de 25 fotografies “abstractes”, que intenten captar el moviment de la llum. Però després de visitar la seva pàgina, vaig veure que aquell treball no tenia res a veure amb la resta de la seva obra. Havia estat un experiment, un exercici.  El mateix, però potser no d’una manera tant exagerada, em va passar amb la Lucy McKenzie. L’obra sel.leccionada en el llibre, reprodueix una paret que remet al segle XIX.  Potser estèticament no s’assembla a la resta de la seva producció, però sí que realitza apropiacions estètiques i culturals diverses per a transmetre idees.

     Així doncs, trobo molt difícil articular un discurs, no només per explicar cap on va l’art contemporani en general, si no els artistes en concret. L’Enric Juncosa, en el text explicatiu de l’exposició que ha comissariat al Caixaforum, ja deixa clar que l’art recent no es pot interpretar seguint un relat únic. Segons les seves paraules: Es tracta d’un model plural inspirat en referents d’altres àmbits que han explorat estructures narratives complexes i entrecreuades, com ara les novel.les “2666” de Roberto Bolaño o “The Hakawatti” de Rabih Alameddine en la literatura, el llargmetratge “Mulholland Drive” de David Lynch en el cinema o les òperes de l’irlandès Gerald Barry en les arts escèniques (1). Fins ara, la filosofia era una disciplina que em resultava molt útil; una bona guia per aclarir el panorama de les tendències. Però tots els textos que fan referencia a la post modernitat van estar publicats als anys 80. Tot i que visionaris, ara em semblen obsolets.

     Per acabar, una segona reflexió, tot fullejant la compilació de Phaidon: el subtítol del llibre Introducing the best contemporary art made since 2.000, ens diu doncs el que hi trobarem: el millor art contemporani fet des de 2.000. Doncs el que no hi trobarem són artistes “espanyols”, fora de Santiago Sierra. No hi figuren ni Plensa, ni Barceló, encara que els considerem els més ben posicionats internacionalment. Per als autors d’aquesta antologia, o sigui Jonathan Griffin, Paul Harper, David Trigg i Eliza Williams, cap d’ells ha fet prou mèrits per figurar entre els millors. Quin pes específic tant pobre el nostre en el panorama internacional!.

Notes:

(1).- Del programa de mà de l'exposició "Tres narratives: Participació, Memòria i Llenguatge". Caixaforum Barcelona, fins el 15 de febrer.

Tornar a començar

      

     La última exposició que vam fer a Joan Prats-Artgràfic l’any 2005 va ser “Epifania de Latung La La”, de David Ymbernon. Durant aquella exposició, com en totes les d’en David, s’hi escenificava una performance fantàstica, en la que, a banda de la família Ymbernon,  hi col.laboraven en Jordi Casadevall, tocant un instrument Baschet, en Carles Sales, escenificant un fragment del Cyrano i en Benjamí Tous, fent un delirant striptease. Recordo aquella exposició pel seu fresc i desinhibit atreviment, per ser una proposta personal i nova que era capaç de travessar la cuirassa dels convencionalismes. Aquella exposició es va inaugurar un 15 de desembre, per tant, va abraçar les vacances de Nadal. Els dies de performance, la galeria s’omplia de gent que quedava absolutament esbalaïda primer, i entusiasmada després, amb l’univers ple de sensibilitat i d’imaginació que escenificava en David, no només amb la performance, si no amb la seva obra. Per posar un exemple, a l’entrada hi havia una obra embolicada per a regal, amb un immens llaç de color taronja. Vam exposar l’obra completament embalada. El joc era vendre-la així, com un “quadre-sorpresa”.  I es va vendre, i a més, de manera entusiasta. Aquesta era l’actitud de la gent durant els Nadals del 2005. Quan la proposta valia la pena, es contagiaven de seguida, i en prenien part activament.

     Val a dir també, que jo no ho vaig tenir fàcil per presentar i tirar endavant aquella proposta. Comptàvem amb la ferma oposició de la directora del moment, que per sort, ja tenia prou feina amb la programació de l’altra galeria, i suposo que per incapacitat, no s’hi va ficar gens. Ara, això sí, el buit ens el van fer tant com van poder. El que interessava era “l’escena internacional”, i tots els post-conceptuals, que potser no eren bons, però eren “allò últim”, o sigui : le derrière cri. Veient-ho ara retrospectivament, defensaven allò que posteriorment ha causat l’avorriment més desesperant, i que ha fet fugir la gent de les exposicions. Nedar a contracorrent era la única cosa que podíem fer els que creiem en l’art com a arma per transformar el món; a base de començar per transformar les persones. Però érem una minoria. Vam presentar batalla, però en aquell moment teníem les de perdre. 

     Ahir vaig llegir el desolat article que va publicar la Rosa Olivares a Exit-Express (1). Té tota la raó, en el que diu; la majoria dels escrits d’aquest bloc tracten els mateixos temes. El panorama que tenim al davant s’ha convertit en un desert, i és ben cert que l’escenari artístic predominant dels darrers anys ha desembocat en aquest no res (que, d’altra banda ja es veia a venir). El mimetisme al que es van veure abocats els artistes que volien prendre part d’aquest circ de museus, institucions, galeries à la page, fires, biennals, etc., va acabar destruint la creativitat, la imaginació, la sensibilitat i el que és més greu, el coneixement. Tots s’hi van apuntar, i els que no ho vam fer, ens van arraconar. “Deixa’ls que vagin fent, que nosaltres fem la nostra”, deia un antic company meu. La cosa és que la falta de diners ens ha arrossegat a tots i d’aquell esperit de feliç i esperançada resistència dels Nadals del 2006 en queda ben poca cosa. Perquè ara, a més els diners s’han acabat.

     Hem de tornar a començar de zero, reconstruir tot allò de bell nou. Ara és l’hivern, és el que toca. Alguns, com jo mateixa, ja ens hi hem posat.

Notes:

(1): http://www.exit-express.com/home.php?seccion=opinion

Sobre algunes coses que amaguen les obres d'art

    

     L’any 1971, en David Padrós va escriure la seva primera composició per a conjunt de cambra, i la va titular “Styx”. Aquest títol el va treure del primer llibre d’Else Lasker Schüler, publicat l’any 1902, i de la mateixa manera que ho va fer la poetessa judeo-alemanya volia fer referència expressa al riu Styx. Aquest riu, en la mitologia grega clàssica constituïa el límit entre la terra i el món dels morts: l’Hades. Es creia que les ànimes dels difunts creuaven l’Styx en una barca guiada per Caront. Quan arribaven al més enllà, les ànimes rebien un premi o un càstig, segons la vida que havien portat. Va ser una cosa premonitòria que en David Padrós triés aquest títol per a la seva primera composició? No deixa de ser significativa la referència a aquest lloc de trànsit, absolutament transcendent, en el que només s’hi podien trobar ombres, incerteses, angoixa i totes les pors possibles. Una mena de projecció del que s’esdevindria després en la seva vida, una identificació amb el turment psíquic que hauria de viure molts anys després.

     Això m’ha portat a pensar en la importància que tenen les obres d’art com a reveladores de la personalitat i les tendències inconscients dels seus creadors. Més enllà de les consideracions intel.lectuals que es puguin fer, les obres ens parlen també de les personalitats que s’hi amaguen al darrera. De forma expressa, els artistes desenvolupen un discurs al voltant de la seva obra. Un discurs conscient que atorga sentit al seu treball, que demostra quins són els seus interessos i les seves inquietuds, i que serveix per a situar-lo dins una o altra tendència, ens dona les claus per entendre la seva obra i classificar-la. A més a més, però, les obres d’art també presenten trets de la personalitat de l’artista, que la majoria de les vegades, han escapat de la seva voluntat. No els trobem perquè l’artista ens els hagi volgut mostrar, si no perquè formen part tant indissoluble de la seva personalitat, que apareixen en la forma de pintar (de composar, d’escriure, etc), en la tria dels temes, o en les fonts d’inspiració que han despertat la seva creativitat. La majoria de les vegades, aquests trets distintius apareixen entrellaçats al discurs artístic i si no es té un coneixement previ de la personalitat dels artistes poden passar desapercebuts o fins i tot, poden ser mal interpretats. L’entrega física i espiritual de Jorge R. Pombo a la pintura, per exemple, queda ben palesa en el rastre de les seves mans, que apareix amb freqüència en moltes de les seves obres menys cerebrals, o en altres rastres de la seva vida en el moment de pintar que queden per sempre, de manera conscient o no, enregistrats en els quadres. En el seu cas, no es tracta d’un mer recurs formal o tècnic, si no d’una mena de declaració de principis: l’acció de pintar esdevé en la seva obra tant important com la idea.

    La conclusió és que en les obres d’art hi ha moltes coses més que les que els artistes ens volen dir. De vegades fins i tot coses que els propis artistes desconeixen i que no podrem llegir fins a tenir una perspectiva històrica. La referència de David Padrós al riu Styx al començament de la seva carrera és absolutament inquietant. Sense dubtes un avançament del que seria el seu recorregut vital. En paraules de Salvador Espriu: el poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt. (1)

Notes

(1).- Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur també fa referència al riu Styx

La fotografia que li.lustra aquest text es titula "This is the end" i és de l'Oriol Jolonch