Maneres tontes de sobreviure (1)

        

     En una entrevista, se li preguntava a la dissenyadora de moda Isabel Marant, sobre la seva al·lèrgia als esdeveniments socials del món de la moda. El periodista la descrivia com una persona discreta i modesta, en contrast amb una indústria plagada d’egos desbordants. Ella responia dient que no tindria sentit que fos pretensiosa o egocèntrica: “els dissenyadors només fem roba. No hem revolucionat el planeta i no salvarem el món. Mai he entès que hi hagi tanta gent odiosa i pedant en aquest sector”. Aquesta afirmació em va fer pensar. No feia gaire temps, algú del meu entorn m’havia dit una cosa semblant sobre el món de l’art. Probablement, jo em deuria queixar de la prepotència absurda (odiosa i pedant) d’algun galerista que deuria defensar alguna estratègia basant-se en dubtosos criteris de prestigis imaginaris. Aquesta persona propera, que sense estar a dins del món de l’art, el coneix prou bé, em va dir alguna cosa de l’estil: “si l’art desaparegués, el món continuaria”. Potser no cal ser tant radical, però el cert és que l’art no ocupa un lloc tant transcendental com per a que al seu voltant s’hagi bastit un sistema artificial poblat de persones amb una escala de valors tant equivocada, o si més no tant allunyada de qualsevol relació amb els criteris de qualitat estètica o cultural. Llegint, doncs, l’entrevista a la dissenyadora francesa, em vaig identificar amb la seva estranyesa al davant de tanta odiosa pedanteria. No hauria de ser així, i no obstant, ho és.

     

     La setmana passada, vaig estar llegint un informe que havia elaborat el portal internacional de subastes Artprice, sobre la bona salut del mercat internacional de l’art. Jo acabava d’escriure sobre la “pobresa” de la majoria de subastes que es celebren a casa nostra i ja deixava clar de bon començament que el que passa aquí és totalment perifèric (2). L’informe d’Artprice explicava, amb una gran quantitat d’exemples, que el mercat de l’art no entén de crisi, sobretot el mercat de gamma alta. Em refereixo als artistes que estan representats per galeries estrangeres molt potents. La cotització de la seva obra, es referma i s’incrementa. Els resultats de les subastes no deixa lloc a cap dubte, però sí a una sèrie d’interrogants. Al final de l’informe, hi havia una relació dels 500 artistes més cotitzats del moment, dels quals un 70 % eren xinesos. La majoria, tant a mi, com a altres companys del sector, ens era totalment desconeguda. La sospita de què tot plegat sigui un bon muntatge comercial, podria fins i tot tenir sentit. Tots els implicats en treuen benefici (artistes, galeristes, clients i cases de subastes). Per desgracia, si mirem cap a casa, descobrim que els que haurien pogut fer coses, s’han deixat enlluernar per l’opulència d’aquest sistema. Han volgut imitar les “grans” galeries, han seguit els dictats dels crítics i comissaris, han volgut anar a les fires importants i ballar el so que toca. Per això han sucumbit defensant artistes infames, perquè “són el darrer”, convertint-se en els mateixos odiosos pedants que critica la Isabel Marant. Pobres!, de fet només volen sobreviure en un món que, si no ets com ells, et rebutja. I potser alguns, fins i tot s’ho han cregut.

    

     Per sobreviure, jo hauria de fer justament el contrari: desmarcar-me.

Notes: (1).- El títol és una trasformació del títol de l'anunci: http://www.youtube.com/watch?v=aJfWZTqmGKg En aquest context pot servir de metàfora.

(2).- Vegeu :http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/10/el-valor-de-les-obres.html

La memòria de les coses

     

                                                                               Aquest text el dedico a la Judit Subirachs

    

      Moltes persones no donen valor a les coses que els envolten. Vull dir que no se’n adonen del pes específic que tenen a la seva vida els objectes, els quadres o el paisatge que hi ha a l’altra banda de la finestra. En canvi, hi ha persones per a les que aquestes coses són transcendentals. Jo sóc d'aquestes. Em ve al cap una làmina de Filippo Lippi, amb la imatge d’un àngel, que estava penjada al capçal del meu llit quan jo era petita. On deuria anar a parar quan vam canviar de casa? Per sort, conservo el piano de joguina, gràcies a que la meva tia el va guardar durant molts anys. La majoria de les tecles encara sonen. Aquest piano forma part dels meus records, i per tant de la meva vida. Com tantes altres coses i objectes d’art, que tenen un significat per a mi.

     Aquesta forma de ser és la que va portar a Edmund de Waal (1) a escriure un llibre meravellós: La llebre amb els ulls d’ambre, una herència oculta. Me’l va regalar una bona amiga i li estic immensament agraïda. Feia molt de temps que no havia llegit un llibre que m’arribés tant. Es podria ben dir que, mentre em va durar la lectura, vaig desaparèixer. Vaig rellegir capítols sencers, i vaig passar moltes estones buscant imatges i informació complementària a internet. El llibre m’havia afectat a nivell emocional. Edmund de Waal és un ceramista anglès que, un dia va heretar una col.lecció de netsukes (2) que havia pertangut a la seva família. Quan va tenir els netsukes entre els seus dits ( De Waal reivindica sovint el tacte com a sentit fonamental per a la comunicació), va percebre que tenien coses molt importants per a explicar-li, i va decidir ajudar-los. Dedicant- hi molt de temps i esforç, va anar reconstruint la seva història, des de que van aparèixer a la seva família (varen ser adquirits cap al 1870) fins el moment present. Cent quaranta anys en els que els netsukes varen ser testimonis de l’ascens, caiguda i diàspora de la família Ephrussi. Una família jueva adinerada que va viure tots –absolutament tots- els esdeveniments  històrics i culturals de finals del segle XIX i del segle XX.

     No em vaig separar del llibre en tota la setmana. Com podia ser que mai, ni durant els estudis a la universitat, ni després, hagués sentit a parlar de Charles Ephrussi (3), un dels col.leccionistes d’art impressionista més importants? Era amic de Manet i de Renoir, i havia inspirat el personatge de Swann a Marcel Proust!. Perquè mai s’explica la vida real de l’art?. Tots aquests anys m’han servit per situar-me en aquesta perspectiva, i és per això que aquest llibre m’ha arribat tant: perquè parla l’art des del punt de vista que jo el percebo ara. Escriu sobre coses reals, sobre les que es passa de puntetes quan s’escriu sobre art. Com a creador de formes, De Waal sap que les obres d’art adquireixen una vida pròpia quan surten de l’estudi. Sap que parlaran d’ell, i amb el temps, també de qui les posseeixi, a qui acompanyaran sempre i faran més rica la seva vida. Sempre he intentat transmetre aquesta idea als meus clients i amics. Sense dubtes, jo pertanyo també al grup de persones que s’estimen els objectes i es deixa dur per la seva energia i que creu que ens ajuden a ser més nosaltres mateixos. Moltes d’aquestes coses ens sobreviuran i seran part de la nostra història. Des de la frivolitat, algú pot qualificar-me de fetitxista; però jo, com Edmund de Waal, prefereixo creure en la vida secreta de les coses i en la seva memòria.

Notes: (1): http://www.edmunddewaal.com/

           (2): http://es.wikipedia.org/wiki/Netsuke

           (3): http://en.wikipedia.org/wiki/Charles_Ephrussi

     

El valor de les obres

     

     Des de fa alguns anys hem de lluitar contra el que passa a les cases de subasta. En molts dels llibres que estudien el mercat de l’art, sobretot si s’han escrit a Anglaterra, Alemanya o als Estats Units, sovint s’analitza el que succeeix al voltant de les subastes d’art, i s’arriba de forma unànime a la conclusió, de que les subastes són el lloc en el que es determina el valor real d’una obra d’art. La cotització dels artistes internacionals no es posa a prova a les galeries d’art, si no a les sales de subasta. A Nova York, moltes obres arriben fins a xifres rècord, sense que ni els moments de crisi econòmica ni política, siguin del tot determinants. Si ho són, ho és només de forma conjuntural. Aquí ens passa exactament al contrari. Les subastes són la referència de valoracions rècord, però a la baixa.

     Durant la crisi del 93 ja vam haver d’aprendre a donar la volta a l’argument que feien servir molts dels compradors d’aquell moment. Constantment sortien obres d’artistes catalans reconeguts a subasta a un preu molt més baix del que hi havia a les galeries. L’argument de que a les subastes no es podia triar, era força convincent en aquells moments, en que la majoria d’artistes eren vius i exposaven amb regularitat a les galeries. En aquella època, malgrat la crisi, encara hi havia força interès. Les coses eren molt diferents.

     Ahir a la tarda, vaig haver de patir per enèsima vegada, els arguments que un antic client (ara només visitant), em va donar per fer-me entendre que el mercat esta completament ensorrat. Portava el catàleg d’una sala de subastes de Barcelona, i es va dedicar a anar-me cantant noms d’artistes i els seus preus de sortida corresponents. La majoria eren completament irrisoris; tant baixos, que la cosa era gairebé insultant. Aquell antic client estava molt satisfet de les grans compres que, darrerament, estava fent a les subastes. Li vaig demanar que em deixés veure el catàleg. No sóc una experta en pintura antiga, i només amb les petites imatges en blanc i negre reproduïdes en aquell catàleg, era molt difícil distingir la qualitat de les obres. Ara bé, pel que fa als artistes contemporanis, totes les obres que es presentaven en aquella subasta, podrien considerar-se com a molt menors. Dibuixos amb dedicatòries, i obres que, molt probablement,  havien estat concebudes  per a fins diversos. Segurament, moltes d’aquelles obres no s’havien posat mai a la venda.  Tot això, que vaig poder constatar ahir, no és pas nou. La majoria de les vegades que he pogut veure al natural una d’aquestes “gangues”, he arribat a la conclusió de que, tot i estar signades, no són obres gaire significatives. O sigui que, molts d’aquests caçadors de “gangues”, que ara tant proliferen, van bastant mal encaminats. Potser pagaran un preu molt baix, però no s’enduran obres de primera fila. Aquestes subastes que tant els agrada, no són cap bona referència.  En tot cas, ho són del molt poc valor que donem als nostres artistes.

     El panorama doncs, és bastant depriment. Lluny de l’opulència de les grans cases de subastes americanes i europees, i de la importancia de les obres que es subasten allà; aquí ens trobem al davant d’una imatge de misèria i de caducitat.  Com es pot fer per canviar la mentalitat de la gent?.

Sobre la idea d'il.lustració

    

      L’altre dia, durant una conversa amb en Jordi Alcaraz, vam acabar parlant sobre el concepte d’il.lustració. Si més no, el que nosaltres definiríem com a il.lustració i que no es exclusivament aquella disciplina destinada a il.luminar les diferents escenes d’una història narrada en un llibre o un conte.  El tema va sorgir arràn d’un comentari que em va fer en Jordi sobre un llibre que havia comprat: Mi hermosa soledat de Jimmy Liao. En Jimmy Liao és un il.lustrador nascut a Taiwan el 1958. Es va llicenciar en belles arts, i després de treballar durant dotze anys en una agència de publicitat, va caure malalt de leucèmia. La malaltia el va obligar a replantejar-se la seva vida, i mentrestant es va dedicar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, adreçades tant a nens com a adults. En el fons, en Jimmy Liao és un poeta.  L’entusiasme d’en Jordi parlant sobre aquell llibre, em va recordar el que jo vaig experimentar quan vaig descobrir El coleccionista de momentos de Quint Buchholz. Vam acordar que aquells il.lustradors transmetien el que a nosaltres ens interessa més de l’art: poesia, i en majúscules.

     He llegit en algun lloc, que estem vivint un moment de profund desencant. Com si haguéssim descobert, que el llarg camí que hem recorregut, no era una altra cosa que un camí sense sortida. Només cal fer un repàs al panorama artístic i al literari. I si els artistes no es senten desencantats, potser l’espectador s’hi sentirà. Les honroses excepcions, accentuen encara més el to de desencant del panorama. Algú en diria avorriment, més del mateix, uniformitat global... tant se val. La qüestió és que diuen que l’encant és l’aliment de l’ànima, i que quan aquest falta, l’ànima es mor. Un món encantat és ple d’aliment espiritual, i el nostre és un món ben desencantat.  La retòrica conceptual no fa una altra cosa que donar-hi voltes i ens aboca al nihilisme més desolador. Sembla com si s’hagués apagat el llum.

      El nostre entusiasme en parlar d’aquells dos il.lustradors, ens va engrescar. Feia temps que no ens recomanàvem una cosa amb tanta passió, i això ens va fer pensar.  Filant prim, vam repassar els artistes que ens interessaven més, i ens vam adonar d’un fet: si havíem  de triar una obra (una sola obra) d’una de les seves exposicions, no sabíem pas quina triar. El fet és que ens agradaven totes, el conjunt; com si fos un llibre. Les obres eren les il.lustracions proposades per l’artista per descriure el seu món, els seus interessos intel.lectuals, les seves reflexions, les seves propostes. L’obra de tots aquells artistes, en el fons, ens descobria la seva provinença d’un món encantat: amb la història, amb la paraula, amb el pensament, amb els seus propis records, amb la filosofia, amb la música, amb el cinema. Aquella reflexió va ser tot un descobriment. Qui sap si, seguint aquell fil, aconseguiríem sortir del marasme que ens tenia atrapats i morts de fàstic. De moment ens havia sigut força útil per a ser conscients de què era el que ens interessava de debó. En un bosc de nit, feréstec i inhòspit, havíem trobat el nostre espai. Això sol,  ja era un començament.

A Berlín, també

     

     Mai hauria imaginat tenir una llarga conversa amb la Leiko Ikemura. La feina a la galeria, malgrat tot, continua sent sorprenent. La Leiko Ikemura, és una artista japonesa que viu a Berlín, on a més d’artista, fa de professora a la facultat de belles arts.  A primera vista, la seva obra pot semblar onírica: la imatge de dos arbres vermells, inclinats per la força d’un vent, configuren una imatge molt potent, com aquelles que, de vegades, se’ns apareixen en somnis. El seu interès manifest en la pintura de Ferdinand Hodler, però, ens fa pensar en una altra cosa. A ella li interessa la càrrega dramàtica de les  dones de Hodler, el seu pathos heroic, que el diferencia de totes les figures femenines pintades pels artistes de finals de segle. La seva intenció és  transmetre aquesta força tràgica, aquesta essència primitiva, original. També li atrau especialment la força magnètica de les figures humanes de Giacometti. El missatge de l’obra de Leiko Ikemura doncs, és intensament al.legòric. Quan pinta, intenta canalitzar l’energia que prové del subconscient i fusionar-la amb la seva vida real, o sigui l’experiència i el sentiment.

      De la seva exposició, em va cridar l’atenció especialment una escultura titulada Mikohead, o sigui "cap de Miko". Em va explicar que feia una anys havia tingut un gat que es deia Miko (vam riure amb la coincidència: la meva gata es diu Mica). El va pintar més d’una vegada, i en alguna de les seves escultures hi ha reminiscències de l’anatomia felina. Vam estar una bona estona parlant de gats. Després, la nostra conversa, es va centrar en la transformació del panorama artístic, o més ben dit en la disminució del públic que assisteix a les galeries d’art contemporani i sobretot, en la minva de col.leccionistes. Aquests temes, ja els he tractat en escrits anteriors, i ara no entraré en detalls (1). Però la Leiko Ikemura em va aportar una informació que jo desconeixia totalment. Ella havia viscut la mateixa experiència que jo he viscut a Barcelona, però a Berlín. Durant els anys vuitanta, a Berlín també es va produir el mateix boom artístic que aquí. Comprar art, també es va convertir en una pràctica comuna, respectada i força cultivada. Els col.leccionistes però, també s’havien fet grans, i els seus fills no semblaven pas haver heretat dels pares la mateixa afició. La majoria, s’hi allunyaven del tot. Tampoc semblava que sorgissin nous compradors, ni tant sols gent interessada. En canvi, Berlín estava ple d’artistes. Autòctons i vinguts d’arreu. Com a professora de belles arts, la Leiko Ikemura tenia un contacte molt estret amb els artistes joves, i amb moltes de les manifestacions creatives que es produïen a la ciutat. Però segons em va explicar, la canalització comercial de tot plegat, era molt limitada. Ella mai em va parlar de crisi econòmica, si no de crisi del col.leccionisme. I jo que pensava que a Berlín era diferent, i la situació s’hi assemblava molt. La Leiko Ikemura també es pensava que a Barcelona les coses eren diferents, que l’ambient artístic bullia de propostes noves i que el col.leccionisme no havia fet si no créixer. 

     Així doncs, les situacions s’assemblen arreu. Aquí, la crisi emmascara la desafecció general per l’art. Després de la conversa amb la Leiko, penso que potser no és la única culpable.     

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/08/la-falta-de-public.html

A propòsit d'una obra de l'Oriol Vilapuig

    

    

  

     Al magatzem de la galeria, hi ha una obra de l’Oriol Vilapuig titulada “Mus in pice”,  que resulta especialment inquietant. Ja fa temps que és allà, pertany a la penúltima exposició que va fer amb nosaltres i que es va presentar amb el títol d’ Essais, en referència als textos de Michel de Montaigne. L’obra “Mus in pice” iniciava el recorregut de l’exposició: el dibuix realista d’una rata entremig del que podrien ser des d’unes herbotes a unes escombraries, al damunt d’una llegenda extreta d’un text de Montaigne en el que adverteix que la complexitat del món satura i paralitza, i a la vegada pot desorientar a aquells que la van a buscar per trobar una resposta o una explicació.  És curiós que, en els darrers temps, torno a mirar aquella obra una vegada i una altra. Jo crec que m’identifico plenament amb aquella rata, que intenta trobar un sentit, una explicació tranquil·litzadora. Tots els escrits d’aquest blog, de fet, podrien semblar temptatives d’avançar cap a algun indret millor, tant a través dels records com d’esdeveniments del present. La realitat, però, és que segueixo encallada.

     

     Ahir em va venir a visitar un artista, i vam conversar una estona. Havia estat passejant per les galeries, i estava mig abatut. Em va sorprendre una mica, perquè tot i sent una persona molt positiva, li vaig percebre una ombra de tristesa.  Em va confessar que li havien deprimit molt totes les exposicions que havia vist. No li havien despertat el més mínim interès, ni el discurs ni el resultat. Marxava ben desencantat. T’hi has fixat?, em va dir, tot s’ esta enfonsant. Ja no en queda ben res. Em va donar a entendre que la falta d’estímuls era una cosa greu, i que l’ambient que es respirava a les galeries estava tant buit, i era tant innocu, que feia mal. Feia poques setmanes que havia exposat a França, i havia tornat amb molta energia. Ahir, en canvi semblava que s’hagués buidat. L’entenc, ja fa temps que comparteixo el seu estat d’ànim. Si vull respirar, he d’agafar distancia, i això és força difícil.

     

     Quan va marxar, vaig tornar a mirar-me el quadre “Mus in pice” de l’Oriol Vilapuig. D’alguna manera, retratava l’estat d’ànim que m’havia provocat la conversa. És una obra que planteja la impossibilitat de trobar una resolució a qualsevol recerca. La vam exposar l’any 2009, i llavors a més d’un li va semblar que el missatge de l’obra era molt remot. Els conflictes que planteja la multiplicitat, la fragilitat dels humans al davant del desconegut, i la seva necessitat d’establir llaços amb el passat per refermar-se, el donar voltes una vegada i una altra a la mateixa qüestió sense capacitat de trobar una sortida, eren uns temes que, per a molts, encara quedaven lluny. Ara, però, estan a l’ordre del dia. Tot el discurs de l’obra de l’Oriol Vilapuig em sembla tremendament  actual.  La seva darrera exposició, titulada La por més antiga, i que va tenir lloc l’any 2011, va ser molt visitada. La poètica de la por que genera la percepció del perill imminent, ja era majoritàriament compartida.

    

      L’artista que em va venir a veure, estava com jo mateixa, intentant trobar un camí en un ambient complex. Al davant de la impossibilitat d’avançar, tornem a nosaltres mateixos, al nostre món conegut, a les nostres referències culturals. Aquest ja és potser, el signe d’identitat del nostre temps.

A propòsit d'una novel.la de Peter Carey

     

 

      La lectura de Robo, una historia de amor de Peter Carey (el títol original del llibre és Theft, o sigui Robatori, sense el subtítol), em faria dir, sense haver-ho de pensar dues vegades: “Merda, ja ha tornat a començar la fotuda temporada, sense que hi hagi cap fotuda exposició que em desperti el puto interès”. Més o menys, aquest seria el llenguatge que empraria Carey en la seva novel.la.

     El protagonista de la novel.la de Carey és un pintor visceral, que porta una vida més o menys sòrdida, marcada per la mala sort, i que es mou pels impulsos vitals més primaris.  La trama de suspens es forja al voltant de la desaparició d’un quadre d’un pintor de l’avantguarda australiana (Carey és australià), en la que el protagonista de la novel.la s’hi veu involucrat de forma involuntària.  Al llarg de la narració, es descriuen els ambients artístics de Sydney, així com la relació del protagonista amb els seus galeristes i col.leccionistes. La similitud de tot el que es descriu a la novel.la amb el que conec, és tant remarcable, que em fa pensar que a tot arreu és igual. Cosa que, enlloc d’animar-me, m’omple de neguit i desesperança.

     La pitjor de totes les coincidències, segons el meu criteri, és quan el protagonista descriu els seus galeristes de Sydney. Segons ell, hi ha dos tipus de galerista: el que parla d’art (un ésser rar i en perill d’extinció), i el que et posa al dia (el que enumera les exposicions a galeries, museus i fires, com si fos una agenda). Malauradament, el “ben informat” és el que predomina, i a la llarga, el que es menja l’amant de l’art de debò. Acostuma a fer veure que és alguna cosa, enlloc de ser-ho en realitat; i es mou bé en l’ambient artístic. Coneix els altres galeristes, als directors de fires, a molts comissaris i directors de museus, i es posen al dia tots entre ells; a veure qui esta més a la última. Jo no els he sentit mai parlar d’art. A la novel.la de Peter Carey, tampoc ho fan.

     Aquesta reflexió, em fa pensar en dues exposicions que es poden veure en aquest moment: “Nuages”, al Mussée Réattu d’Arles, a França, i “Art:” (es llegeix "art dos punts") al Caixaforum de Barcelona. La del Museu d’Arles és una exposició molt personal, pensada per la que ha estat directora del museu durant molts anys i que ara es jubila, la Michèle Moutashar. Pel que m’han explicat, aquesta exposició és el resultat de trenta anys de treball. El tema dels núvols ha estat el pretext per reunir més de 120 obres de 57 artistes contemporanis i de les avantguardes del segle XX. Al darrera d’aquesta exposició s’hi veu entrega, passió, profunditat, imaginació i molta poesia. A l’exposició del Caixaforum, no s’hi veu res de tot això. És una exposició pensada per gent molt i molt “ben informada”, realitzada en col.laboració amb el Macba, i que presenta les col.leccions d’art d’ambdues institucions. No jutjo pas la qualitat de les obres, que no poso en dubte, sinó el criteri. Per tal de defensar l’obra d’un artista, em resisteixo a utilitzar un raonament  segons el qual, la qualitat de la seva obra es mesura pels llocs on ha exposat i pels “comissaris” que el defensen.

     Sé que formo part de la minoria destinada a desaparèixer. Els “ben informats” em miren amb cara d’astorament quan m’emociono parlant d’un artista que m’agrada. És curiós que mai he vist un “ben informat” entusiasmar-se de debò per res.  I a mi em cau l’ànima als peus quan surto d’una exposició “ben informada”, i em fa dir coses com les que diu en Michael Boone, el protagonista de la novel.la de Peter Carey. O sigui: fotudes expressions de merda, com la que he transcrit al començament d’aquest text.