Deconstruint el record, a la manera de la Teresa Estapé

   

      Recordo un dissabte a la tarda avorrit, com tants altres. No entrava ningú, no trucava ningú. L’Eugènia i jo havíem estat parlant per telèfon, enyorant aquells dissabtes de fa ja alguns anys, en els que no parava d’entrar gent a veure l’exposició, o el que encara ara ens sembla més estrany, a demanar per veure obra d’aquest o aquell artista. Havíem arribat a donar tanda!. Què se’n havia fet, de tota aquella gent?. Amb la sensació de que ja no interessàvem a ningú, vaig  passejar la vista per la meva taula, buscant alguna cosa per fer. Vaig adonar-me que les cartes del dia abans encara estaven al damunt de la taula, sense obrir.

     Entremig hi havia una invitació molt atractiva: galeria Madame La Marquise.  Hi havia una adreça web i vaig teclejar-la a l’ordinador. Vaig veure fotos d’un pis de l’Eixample, reconvertit en galeria d’art. Vaig pensar que la Madame La Marquise vivia d’una forma senzilla i austera, les parets estaven ben blaquejades, però l’ambient no era gaire sofisticat, més aviat semblava monacal. Em va cridar l’atenció el que s’exposava: una immensa teranyina de fils d’acer. Semblava un núvol: pujava per la paret fins el sostre i se’n anava passadís enllà. L’autora de la teranyina es deia Teresa Estapé. No n’havia sentit a parlar mai i vaig decidir buscar-la a internet. Ja no recordo gaire coses més, només que vaig enviar-li un link a l’avorrida Eugènia per a que s’entretingués visitant la Madame La Marquise, i que vaig passar una estona agradable en contacte amb les obres d’aquella artista que acabava de descobrir i que em va semblar delicada i molt forta a la vegada. Com les aranyes, com les teranyines.

    Un any després, em va trucar una antiga clienta per recomanar-me una artista. Vaig dir-li que ja no teníem espai per a nous artistes, que encara que m’agradés, ja no la podria programar,  però ella va insistir. Què havia de dir-li?. Vaig quedar en rebre-la una tarda.

    Així va ser com, una tarda d’estiu, va entrar a la galeria una noia d’aspecte fresc i agradable. Es va presentar, venia de part de la meva antiga clienta. Era, doncs, l’artista. Portava un dossier per ensenyar-me. Allà hi havia el projecte de la teranyina. Em vaig alegrar molt. Em va venir a la memòria aquella tarda melancòlica i avorrida, en la que havia descobert l’obra de la Teresa. Ara, caminant endarrera pel record, havia arribat a l’obra original.    

     

L'Elena Kervinen

     Ahir al vespre em vaig trobar l’Elena Kervinen al Passeig de Gràcia. Em vaig alegrar molt de veure-la, va ser reconfortant retrobar-me amb la seva aurèola nòrdica i etèria.  Des de que va traspassar la seva galeria no la veig tant sovint. De fet, trobo a faltar les exposicions que feia, majoritàriament d’artistes del seu país, Finlàndia. Eren una mostra de subtilesa, de refinament, de bon gust.  Quan ella i el seu marit, en Josep Mastuset -tots dos artistes- van deixar La Galeria, van pensar en la possibilitat de marxar al Canadà una temporada. Ella havia trobat  una casa preciosa per internet i estava il.lusionada en la possibilitat de comprar-la i anar-hi a viure. Estava al territori del Yukon, a l’extrem nord-oest del Canadà –l’ideal  de Nord d’en Glenn Gould. Me’ls imaginava allà perfectament, en una caseta de fusta, aïllats del món, centrats només en el seu art espiritual. Tot i que a primera vista no ho sembli, hi ha un gran paral.lelisme entre l’art de tos dos. Ahir em va dir, però, que de moment, aquest projecte el tenen aparcat.

       El primer contacte que vaig tenir amb l’Elena va ser l’any 1998, en descobrir la seva obra en una exposició al centre cívic de Sant Andreu. Eren les obres que s’havien presentat aquell any al premi Miquel Casablancas. Em va captivar el misteri de les seves minúscules pintures sobre fusta. En aquells petitíssims formats s’intuïa el complex món interior de la seva autora. Vaig intentar convèncer el meu cap per fer-li una exposició, però no vaig tenir èxit. Des de llavors vaig anar seguint tot el que feia. M’encisava la seva obra, la seva obsessió en pintar una vegada i una altra el paisatge que veia des de casa seva: el castell d’Hostalrich. De tant pintar-lo, aquell paisatge havia esdevingut el reflex del seu esperit.

      Tinc tres precioses obres de l’Elena: dos olis sobre fusta que em va regalar i un dibuix a llapis sobre marbre que li vaig comprar en una exposició que va fer a la seva galeria. M’agrada veure-les sempre, les dues fustes les tinc al menjador i el marbre, al damunt de la tauleta de nit: un paisatge que sembla de boira o de fum enmig del que s’alça un castell, el seu castell. Un paisatge que, el miris quan el miris, sempre parla sobre les profunditats de l’ànima.

Final de vacances

    

      Els trenta dies que he passat lluny de la galeria, han fet que vegi totes les històries del bloc molt remotes. Com si haguessin passat fa molts anys, o fossin històries explicades per una altra persona. Però no és així, els records que es relaten em pertanyen, i encara que ara em semblin llunyans, molts han succeït fa poc temps.  M’he adonat però, d’una cosa de la que no n’era ben conscient quan vaig començar a escriure el bloc: La galeria on passen totes aquelles coses ha deixat d’existir. No pas perquè hagi tancat, sino perquè s'acosten uns canvis substancials. Probablement, a mida que jo en vaig començar a ser conscient, vaig voler retenir tots els records de quan estava ben viva. Potser va ser un acte nostàlgic. Abans de que es morís del tot, volia recuperar les vivències plaents que hi havia experimentat.

     Des de la distància que em donen aquests 30 dies d’absència, veig una casa buida. Els de les mudances han marxat, i només hi queden les marques que els mobles han deixat a la paret. Em passejo mentalment pels espais, abans plens de vida, abans casa meva, i no els reconec. L’ olor de l’espai em fa recordar els milers de converses que he mantingut allà amb gent de tot tipus, les il.lusions dels artistes durant els muntatges de les seves exposicions, l’ambient dels dies d’inauguració... . Aviat, els espais estaran buits, o s’ompliràn de nous projectes en els que, segurament, no hi tindré res a veure.

     Recordo l’època, en la que quan venien les vacances d’agost pensava: Ara vacances? Amb lo be que ens ho estem passant?. La galeria bullia d’activitat. Hi havia molta energia entre aquelles parets. Hi entrava i sortia molta gent, tots treballàvem per a que la galeria fos un punt de confluència de moltes coses, i així va ser. Marxar de vacances, en aquella època, em semblava un parèntesi innecessari: em pensava que la meva vida era allà. Ara me’n adono que no. M’ho vaig passar molt bé durant aquells temps, però la meva vida és allà on jo sigui feliç. En la distancia m’he tornat a retrobar amb mi mateixa i veig que en aquests moments tant complicats, s’ha de posar molta il.lusió i molt convenciment en un projecte per tirar-lo endavant. Jo he trobat la meva energia, que m’havia marxat durant les últimes setmanes de juliol. Ara caldrà que la feina que m’espera no la consumeixi massa d’hora. Afortunadament, encara em queden moltes històries. I totes elles sí que formen part indissoluble de la meva vida. 

 

 

 

El paraigua

                      
      Per al Josep Ramon, que sigui ben feliç en la seva nova etapa.

      
     Quan les coses van malament, m’en recordo d’aquell paraigua. El vaig tenir molt de temps al paraiguer de la galeria, tal i com se’l va descuidar el seu propietari. Un matí vaig trobar-lo allà: havia plogut la tarda anterior i algun visitant es va oblidar d’agafar-lo a la sortida. Deuria ser cap a l’any 96 o 97, més o menys cap a finals de la crisi anterior. No veníem res de res i tampoc teníem gaires visitants. Havíem passat per fases desesperants: tot costava, l’art havia deixat d’interessar. Però el dia que va aparèixer el paraigua vam fer una bona venda, i la setmana següent una altra. Molt a poc a poc, van començar a venir clients que ja donàvem per desapareguts i fins i tot en van venir de nous. Col.leccionistes compulsius i sorprenents, com un empresari de Chicago que venia amb la seva amant suïssa, o un senyor gran de Figueres, tant gras que quasi no podia ni caminar i que s’asseia a l’entrada mentre jo li treia els quadres del magatzem allà al davant per a que triés- i en triava uns quants cada cop que venia.

    Vaig començar a pensar que aquella revifalla havia estat cosa del paraigua. Potser havia estat un ésser màgic –una mena de Mary Poppins-, que ens l’havia deixat allà per ajudar-nos. La seva aparició havia coincidit amb el final  de les dificultats. El vaig protegir tant com vaig poder: si el perdíem, potser s’acabaria la sort.

     Un dia, a l’hora de plegar, va començar a ploure. Un company de la galeria havia de marxar corrent i no duia paraigua. “L’agafo” - em va dir- “Ja te’l tornaré”. Em vaig resistir. “És el nostre paraigua de la sort, no es pot moure d’aquí” - vaig dir-li. Però no hi va haver res a fer. Va agafar el paraigua i va marxar carrer avall. No el va tornar mai més. El pitjor d’aquella crisi ja havia passat, però tot i això, de tant en tant li reclamava el paraigua. “Se’m va trencar”, em va dir un dia. Sempre m’he preguntat si el paraigua li va portar sort, o si va perdre el seu poder un cop fora del lloc on l’ésser màgic l’havia deixat.

     Ara que les coses són encara més difícils que en aquells anys, maleeixo el moment que no li vaig impedir de totes totes que s’endugués el paraigua. I de tant en tant miro de reüll el paraigüer.. per si de cas.

Un visitant inoblidable

      Per la galeria han passat visitants que sempre em quedaran a la memòria, alguns ja han anat sortint en les pàgines d’aquest bloc. N’hi ha un, però, de molt especial, un exemple per a tots els que ens queixem per qualsevol cosa, per als que no tenim paciència, per als que no suportem les petites contrarietats que ens trobem al llarg del camí, per als que ens ensorrem al davant de les dificultats, per als que ens espanta pensar en un futur incert. Aquest visitant és el doctor Jordi Huguet, un eminent cirurgià plàstic, professor de cirurgia plàstica de la facultat de medicina de Barcelona. Durant molts anys va exercir la seva professió amb una entrega absoluta i li va dedicar totes les hores de la seva vida, com només es pot fer des de la vocació més convençuda. El Dr. Jordi Huguet sempre va ser un metge i un professor diferent als altres, preocupat  sobretot per la vessant espiritual dels seus pacients i dels seus alumnes. Per això va promoure la creació dels comitès de bioètica als hospitals, i per això els parlava d’art als seus alumnes. Tothom que va tenir el plaer de conèixer-lo professionalment el recorda amb tot l’afecte del món.  Fa pocs mesos, vaig haver d’acompanyar el meu pare al neuròleg, i en el seu despatx hi tenia penjats dos dibuixos del Dr. Huguet. Va ser una gran sorpresa per a mi, feia poc que ell mateix m’havia deixat un DVD que li havia gravat el seu fill, del dia que va inaugurar una exposició dels seus dibuixos en una sala de l’Hospital de Sant Pau.

     En aquell DVD, vaig veure en Jordi Huguet uns quants anys més jove. Somrient, es movia entre els convidats a la inauguració. Gesticulava animadament, tot assenyalant detalls de les obres exposades. Em va agradar moltíssim veure’l tal com era, tal com havia estat: alt, ben plantat, actiu, inquiet. I em va agradar veure que no ha canviat, segueix sent curiós, parlador, disposat a somriure de seguida.  Des de fa anys no es perd cap exposició, i tot sovint em ve a veure només per conversar. Li agrada parlar de la seva família i dels seus records d’infantesa.  L’acompanya la Lesly, la seva cuidadora. Fa molt de temps que ha d’anar en cadira de rodes. “No puc moure res, però res de res”, em diu de tant en tant. L’esclerosi múltiple que el te empresonat no pot evitar que el seu esperit segueixi lliure, i que s’ho passi bé mirant partits de futbol o veient passar dones boniques.

      Un any, pels volts de Nadal em va portar un regal: en un CD havia gravat totes les versions que va trobar del bolero “Bésame mucho”. Aquell regal inesperat em va sorprendre moltíssim i em va fer molt feliç: la malaltia que havia limitat la seva independència al màxim, no l’havia pas vençut. Tot i que es va veure obligat a tirar endavant pel camí difícil, el seu esperit continuava volant, molt més amunt que el de moltes de les persones amb les que ens creuem pel carrer cada dia.

La nosa

    

     Ara crec que és necessari fer un incís, un parèntesi. Fins ara, totes les històries penjades en aquest bloc són positives: records per guardar, vivències amb màgia, en resum, bones experiències que, sempre que les revisqui, m’aportaran el seu aire fresc i revitalitzant.  Ara bé, això no vol dir que tot el que passa en aquest entorn tingui el mateix caire. En el món real hi ha un cinquanta per cent de cada cosa: de bo i de dolent. De la mateixa manera que hi ha el dia i la nit, l’anvers i el revers, el yin i el yang. Parteixo de la base que ens hem de quedar sempre amb el que és bo, ens dona energia positiva i fa que la nostra vida sigui agradable. Hi ha però,  una història terrible, que de tant en tant em ve a la memòria. Una història cruel, corprenedora, incomprensible. L’explicaré com a mostra d’aquest cinquanta per cent de dolent que també és present al meu voltant, i que mai explico.

     Durant uns anys, vaig tenir contacte professional amb un artista estranger que vivia a Barcelona des de feia molts anys. Era un tipus espontani, natural, de tracte simpàtic. Com a artista era un treballador incansable; es passava moltíssimes hores a l’estudi madurant i realitzant projectes que després defensava amb una energia, una convicció i una passió encomanadisses. A més a més, posseïa una empenta formidable, que li va servir per obrir portes molt importants. A mi em queia molt bé, m’alegrava molt quan em venia a veure i havíem mantingut llargues converses.

     Una d’aquestes converses deuria derivar cap al tema dels animals per a que ell m’expliqués allò. Segurament, jo li deuria haver explicat coses de la meva gata i va ser llavors, quan em va dir que ell havia tingut un gos feia molts anys. Va estar força estona parlant del seu gos, sobretot perquè quan ell estava sol a Barcelona, era la única companyia que tenia. Em va parlar de la complicitat entre tots dos, de les passejades que feien junts. Qui no ha tingut mai un animal a casa no en té ni idea del pes que te la seva presència incondicional. Un animal esta al nostre costat sense jutjar-nos, ni fer-nos cap retret, esta al nostre costat fins a la mort. En la mirada d’un animal es llegeix el seu amor sense límits, la seva fidelitat inqüestionable. Ell va parlar tant del seu gos, que jo li vaig preguntar que se’n havia fet d’ell. Ja suposava que era mort, perquè ell em parlava de feia més de vint anys enrere. Recordo que em vaig mig marejar quan em va respondre: Tuve que marchar a mi país y lo sacrifiqué.

     Afortunadament,  vaig perdre el contacte amb aquest artista. Un bon dia, va deixar de venir a veure’m. Probablement, jo havia deixat de ser-li útil. O potser després d’aquella revelació ja no era tant amable amb ell com ho havia estat fins llavors. En qualsevol cas, aquella història del gos em va deixar una petja tant profunda, que avui encara hi penso.

   

James Blair,Peter Patherson, Quimby Michael, Edwin Eklund, Dr. Donald White: els intents d'estafa continuen.

   

     És com una plaga. En aquests moments de crisi terrible, semblen els voltors que ronden un animal ferit, o les mosques que s'alimenten d'un cadàver. Ara, arriben dos o tres mails per setmana. Fa dos mesos feien servir el nom de Baylor, després Mac Nuel i ara Peter Patherson, Quimby Michael o Edwin Eklund. En Patherson i en Michael´es dediquen a canviar la decoració d'un hotel, l'Edwin Eklund fa servir el mateix correu que va enviar en Mr. Baylor: ha de fer un regal a una filla que es casa. Em pregunto a quanta gent deuen haver estafat. El fet que segueixin enviant tants correus, vol dir que alguna vegada els ha sortit bé. La forma és la mateixa: fan veure que volen comprar molt, i paguen de més, sempre amb targeta de crèdit o amb xec, i després demanen que facis una transferència a algú altre l'import que sobra (un industrial que no pot cobrar amb targeta, o el que sigui). Els diners transferits són bons, però els xecs són sense fons i la targeta de crèdit es pot anular. Ells, però ja tenen els diners.

(Vegeu "La increïble història de Mr. Baylor" abril 2012, "La falta d'imaginació de Mr. MacNuel" maig 2012, i "GilMor Constructions: Art in Reception", maig 2012)