Els camins invisibles de Daniel Berdala

 

     Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropaven les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la malencònica casa Usher. Així comença “La caiguda de la casa Usher” d’Edgar Allan Poe segons la traducció de Carles Riba. Fa pocs mesos vaig rellegir aquesta narració i mentre ho feia, em venien al cap algunes de les pintures de Daniel Berdala que havia vist recentment. Les obres de Berdala sorgeixen d’ una pulsió netament romàntica. La seva inspiració és emocional, i tant poden partir del descobriment d’un paisatge natural o de la voluntat de pintar un estat anímic. Poe deia que la literatura havia de ser un corrent subterrani sota la superfície, i l’obra de Berdala recorre pels viaranys ocults del subconscient. En les narracions de Poe, l’entorn es transforma amb l’estat anímic del personatge i a l’inrevés. Són aquests camins invisibles els que recorren les pintures que presentem en aquesta exposició. Uns camins que, fent ús de la representació del món exterior, recreen el món interior i exalten els sentiments o la subjectivitat de l’artista. Aquest interès en la penetració psicològica a través de la pintura, desemboca, de vegades, en la construcció al·legories del moment actual. Una mostra d’això, la constitueix la sèrie dels equilibristes: una persona travessa un paisatge incert sobre una corda fluixa, una al·lusió clara a la incertesa i la inseguretat. Podem arribar al final o caure al precipici, però si arribem serà fent equilibris i gràcies també a la sort o la inspiració del moment. 

 

     Al llarg de la història de l’art, els moments artístics han basculat del sentiment a la raó: del renaixement al barroc, del barroc al classicisme, del classicisme al romanticisme, i així successivament, fins i tot les tendències que es van succeir al llarg del segle XX es decantaven per una o altra manera d’enfrontar-se al món. L’obra de Daniel Berdala, en un moment dominat pel conceptualisme, prioritza el sentiment i la individualitat. Potser no és gens revolucionari (o sí) però a nosaltres ens resulta molt reconfortant. A la manera dels romàntics, Berdala s’aparta de la voluntat de reproduir l’estat de les coses, per seguir els camins invisibles que el porten a la natura i viceversa. Això no vol dir que es desentengui del entorn, ben al contrari. Com deia Adorno, les obres d’art han de ser la historiografia del seu temps, el subconscient de la història. Precisament és l’entorn i la circumstància (en el sentit filosòfic del terme) el que provoca en el nostre artista, la necessitat de “reconciliar allò irreconciliable” i només ho aconsegueix pintant des de les coordenades del seu atles interior.  

 

     Daniel Berdala (Barcelona, 1968) és diplomat en pintura per l’Escola Massana i la seva obra s’ha pogut veure, entre altres llocs, a les galeries Quiosc (Tremp) i Alonso Vidal (Barcelona), i a institucions com la Sala Barradas (L’Hospitalet de Llobregat) El Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Espai Fabra i Coats, el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas (Barcelona) i a les Bernardes de Salt (Girona).

Qüestions de sociologia pràctica (2)

    

     Quan algú em comenta que Barcelona esta molt malament, que ha baixat tant el nivell cultural de la gent i que és una ciutat molt difícil per a l’art contemporani (entenent que es refereixen a la compra d’art contemporani), jo els dic que, de fet, sempre ha estat així. Només cal pensar en la primera exposició que va fer Salvador Dalí a la Sala Dalmau l’any 1928. Tal i com explica Ricard Mas en el seu llibre “Dalí i Barcelona”, les obres es van vendre perquè el pare d’en Dalí era notari i va moure tots els fils de les seves coneixences per a que compressin les obres del seu fill. Deu anys abans, el 1918, Joan Miró va fer la seva primera exposició, també a la Sala Dalmau, i també va ser un fracàs. La crítica va tenir reaccions diverses, però només va vendre un sol quadre, que va comprar Josep Mompou, pintor i germà de Frederic Mompou, per 150,- Ptes. Quan Miró ja era conegut internacionalment, amb galeries a Paris i Nova York, els seus amics de Barcelona li van organitzar una exposició homenatge a les Galeries Laietanes el 1949. Miró no havia volgut exposar mai a Espanya per dos motius, el primer, com a protesta pel franquisme, però també, perquè tenia gravat a la memòria el poc èxit de la seva primera exposició, i perquè sabia que, a excepció d’un nucli petit de seguidors i amics, la seva obra no s’entenia. Aquella exposició, tal i com rememora Josep Massot en el seu llibre “Miró sota el franquisme” es va fer amb obra de les col·leccions privades de Barcelona. Durant aquells anys, en Prats havia promocionat l’obra de Miró i havia fet comprar obra a molts dels seus coneguts. Així doncs, en Prats va deixar una cinquantena d’obres, entre les que hi havia la sèrie de litografies “Barcelona”, i altres propietaris van deixar les seves. Però a la inauguració es va presentar el galerista Pierre Matisse, i va comprar totes les obres que estaven en mans privades excepte les de Joan Prats, que no les va voler vendre. Tots els altres van córrer i volar per vendre-se-les. 

 

     Les èpoques més properes (anys 60 i 70) tampoc van ser gaire més propicies. Els artistes (i això ho sé pel seu testimoni directe) venien poc, i sempre a cercles molt propers. El camí per als artistes era força difícil, i molts havien de treballar en altres coses per guanyar-se la vida. La cosa es va animar (però de manera transitòria) a partir de la segona meitat dels anys 80. La bonança econòmica i la gran quantitat de diner negre que generava els negocis relacionats amb el totxo, van propiciar que la gent considerés l’art com a valor refugi. Lligat amb això, l’art es va considerar un símbol d’status social elevat i es va posar de moda col·leccionar-lo. Es celebraven sopars i festes per ensenyar la última obra de l’artista X que s’havia comprat, i els assistents no podien ser menys. Així que podien, corrien a les galeries a comprar ells també, per estar al nivell dels seus amics o coneguts. Aquesta afició es va contagiar també a les classes mitges, que si no podien optar a un original, compraven gravats i litografies. Però quan l’economia va començar a trontollar - i això va passar primer durant la guerra del Golf (90-91) i després de les Olimpiades (92-93)- l’afició per comprar art va anar minvant fins que la crisi del 2008 la va convertir en una cosa agònica, i pràcticament fins ara. Els únics que se’n sortien mig bé, eren els artistes i/o galeries ben relacionats amb les institucions que van seguir comprant, tot i que, donat que aquestes van seguir i segueixen pràcticament una sola tendència, la resta sobreviuen fent altres coses, i, és clar, la seva creació es ressent per manca de continuïtat. 

     Actualment, instal·lats –tal i com em va dir el poeta Carles Duarte l’altra dia- en un estat d’ànim de “resistència”, les coses tampoc pinten bé. Quan un intenta resistir (o sobreviure), te altres prioritats que comprar obres d’art. I aquest estat, malgrat que no tothom el pateix, també s’encomana. Així és que quan algú em diu que actualment Barcelona esta fatal per a l’art i els artistes, jo els pregunto si mai ha estat bé, deixant de banda alguns episodis de feliç i fugaç normalitat. 

Qüestions de sociologia pràctica (1)

     

 

     Confesso que quan vaig començar a treballar a l'Artgràfic (integrada en una galeria important), només tenia una vaga idea del que havia de fer. Sabia, això sí, que la meva missió principal era vendre les obres que s’exposaven i les que hi havia al magatzem, però no sabia exactament com es feia això. Jo venia de la universitat. Havia tingut una beca de Formació de Personal Investigador i els dos últims anys els havia passat fent substitucions de la professora que m’havia dirigit la tesina, que, durant aquells anys, encadenava una baixa amb una altra. Però explicar qüestions històriques i estètiques del segle XIX  o del canvi de segle era una cosa, i vendre obres d’art contemporani era una altra. 

 

     El que va passar el primer dia (i que a mi em va sobtar molt) seria la tònica de tots els anys que vaig passar allà. Va aparèixer el galerista amb un matrimoni jove, em va presentar i els va dir que ell havia de marxar -sempre havia de marxar a algún lloc-, i que els deixava en les millors mans. Jo vaig al·lucinar, perquè les meves mans eren les pitjors possibles, ja que no tenia ni idea del que havia de fer ni del que s’esperava de mi. Però aquella gent només volien mirar els quadres del magatzem i, si trobaven un que els agradava, el comprarien. Per tant, els vaig acompanyar a mirar quadres, i vaig fer com ells, anar admirant o descartant obres. De seguida, el meu passat acadèmic es va fer evident, i jo anava veient coses a les obres que els meus acompanyants no veien a simple vista:  de contingut, d’expressió formal, de relació amb la trajectòria de l’artista, de relacions amb altres obres d’art, poesia o literatura.... Aquesta deformació professional em va acompanyar sempre i la gent gaudia amb les meves explicacions. Així doncs, vaig fer molts clients fidels que vaig assessorar sempre, i que venien de seguida quan els telefonava per a que veiessin un artista nou, o unes obres recents que acabaven d’entrar. Jo era la seva única persona de contacte amb la galeria, la que els havia ajudat a fer les seves col·leccions . 

 

     Però quan vaig deixar la “galeria-marca”, un tant per cent elevat d’aquells compradors va desaparèixer. A la meva galeria nova no van venir ni per curiositat, ni tan sols per educació. Ja m’havien advertit feia anys: Estàs segura que aquesta gent ve perquè les teves propostes els interessen? O pel nom de la galeria? Ara ho tinc molt clar. D’aficionats compradors de debò n’hi ha pocs. L’esnobisme regeix el comportament dels compradors d’art, que es deixen portar per valors que no sempre coincideixen amb els de l’art per se. Hauria venut exposicions senceres d’artistes joves i perfectament desconeguts si no hagués estat per la marca de la galeria? Malauradament, la resposta és no. Malgrat que la majoria només em coneixia a mi, i que fins i tot m’havien convidat varies vegades a casa seva a veure la seva col·lecció mentre deien que no sabien què haurien fet sense mi, tan bon punt vaig deixar de formar part del sistema, per a molts em vaig convertir en invisible. 

 

     Esta bé conèixer de primera mà tot això, sobretot pel valor que té saber destriar el gra de la palla. Aquest gra val molt, moltíssim. Germina i dona vida.  La palla, en canvi, se l’emporta el vent quan bufa. 

Elena Kervinen: "Immortal"

 

    Un dia, mentre buscava material per les seves obres, Elena Kervinen va descobrir un fragment de granit que li va cridar poderosament l’atenció per damunt dels altres. Hi portava gravada la lletra N. Es va identificar de seguida amb aquella lletra, perquè el seu nom en porta tres, i no va poder evitar pensar que aquell fragment formava part d’una làpida, potser la seva en un  passat remot, un senyal inequívoc d’una possible immortalitat, d’una vida d’abans i després de la vida, d’una continuïtat discontínuament eterna. Aquell fragment forma part de l’obra Immortal, que dona títol a l’exposició. La immortalitat és un vell desig de la humanitat. La vida eterna ha estat la promesa de moltes religions i un tema present en la filosofia, des de Plató a Sant Tomàs d’Aquino. Aquesta idea, associada al concepte d’infinit batega en totes les seves obres recents i que ara exposem al quadern robat. Però no només. La grandesa de l’infinit no es pot comprendre sense la quotidianitat, sense els petits detalls que ens envolten, sense les coses senzilles del nostre entorn i que ella observa en detall. I mentre que els plantejaments més filosòfics o espirituals els realitza amb granit, les vivències del dia les plasma sobre marbre, transformades en dibuixos delicats. L’obra recent d’Elena Kervinen transita d’allò terrenal a allò còsmic o espiritual, per un camí personal d’introspecció i estudi.

 

     Elena Kervinen va començar a treballar amb fragments de marbre l’any 2018. La idea del fragment és suggerent perquè ens desperta la imaginació. Un fragment fa parar l’atenció en ell mateix, però també evoca irremeiablement allò que falta. Segons les seves paraules: Si observem un fragment sol, transmet una cosa i si analitzem el conjunt, expressa una altra. Sovint combino múltiples idees en una sola obra. He treballat el tema del fragment de diverses maneres. En alguns casos com si fossin restes d’alguna cosa, esborrada pel pas del temps i en altres podrien ser obres inacabades. Formalment, els fragments són fascinants. La pedra trencada expressa a la vegada fragilitat i força. El fragment em fascina poèticament, perquè m’és difícil dir on acaben el concepte i la forma i on comença la poesia. La forma en sí és poètica, i la idea també. Les associacions que desperten la combinació dels fragments, també ho són. En essència el fragment és misteriós, nostàlgic i té una bellesa melancòlica en la seva imperfecció.

 

     L’exposició Immortal reuneix una part dels treballs d’Elena Kervinen dels últims cinc anys i expressen, tal com ella ens ha explicat, tot allò que ha viscut i el que ha intuït, tot el que és racional, però també els somnis.

 

     Elena Kervinen va néixer a Finlàndia, però fa gairebé trenta anys que viu a Catalunya, on va fer els estudis d’art. Ha participat en exposicions col·lectives a La Capella i a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Va fer la primera exposició individual l’any 2000 a la galeria Maria José Castellví, i des de llavors ha realitzat exposicions individuals a la galeria Bronda i al Pori Art Museum de Finlàndia, a Axis Art Gallery al Canadà, i al Temple Romà de Vic entre altres. La seva obra ha sigut seleccionada a fires com Art London Contemporary, ForoSur 2010 i Art Insbruck entre altres. Des de 2016 presenta la seva obra al quadern robat.

A l'estela de William Wordsworth

 

          Mentre em passejava, sola i en silenci, per l’exposició de l’Elena Kervinen acabada de muntar, mirant atentament els dibuixos del natural sobre fragments blancs de marbre, o els cels nocturns sobre fragments de granit negre, no vaig poder evitar un pensament ( o potser hauria de dir un record), que donava sentit a la voluntat íntima de l’artista. Lluny dels referents predominants subjacents en el discurs de molts artistes actuals (Benjamin, Arendt, Bataille, Adorno...) que tendeixen a convertir l’art en un mitjà de denúncia, o de crítica social o política, les inquietants i delicades obres d’Elena Kervinen em van portar a la memòria unes lliçons magistrals del professor José Maria Valverde dedicades a uns poetes anglesos que ell admirava profundament: William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge.

 

     Wordsworth i Coleridge van ser dos poetes romàntics anglesos que van escriure la seva obra durant la primera meitat del segle XIX. Tots dos van abandonar la vida mundana i es van retirar a viure a la regió de Cumberland, anomenada la regió dels llacs, cosa que va fer que se’ls anomenés lakist (llaquistes) o lake poets (poetes dels llacs). Coleridge va ser l’autor de la frase “La poesia és l’emoció en el record”, i que per a mi va ser una revelació la primera vegada que la vaig sentir, dita pel meu professor. Però és potser la poètica de Wordsworth la que se’m va fer quasi corpòria mentre intentava penetrar en el món de l’Elena Kervinen, o si més no, en el significat o el missatge que em transmetien les seves obres. A banda de que ella també viu aïllada del soroll trivial en plena natura, la seva actitud de contemplació reflexiva, l’ha portat a conclusions absolutament wordsworthianes. Vivint a la regió dels llacs ,Wordsworth es va convertir en un caminant i en un observador atent de la natura. A diferència d’altres autors romàntics, que es servien de la natura per a expressar els sentiments humans, Wordsworth dedueix que l’ésser humà és part de la natura, i que tots dos formen part d’una cosa més gran: l’univers, a qui atorga una naturalesa divina. Déu és visible a tot arreu, i el poeta, no és altra cosa que un profeta que ha de transmetre aquest saber per tal de portar la humanitat fins als grans límits universals, fins a l’infinit. Exactament això és el que hi ha en els infinits nocturns d’Elena Kervinen, la redempció està en la senzillesa, en la humilitat, en l’experiència de l’esplendor immortal de la natura.  

 

     L’any passat es va traduir al català El preludi de William Wordsworth, una obra magna que li va ocupar més de cinquanta anys de la seva vida. És una obra construïda a base de records, experiències i reflexions, que havia de servir-li d’entrenament per a una obra posterior que mai va escriure. El traductor, Jaume C. Pons Alorda, va dir en una entrevista que, vist així, aquest entrenament havia estat un fracàs, perquè no li havia servit per al que ell volia, però que en canvi, va ser el punt de partida que va servir a Marcel Proust per escriure A la recerca del temps perdut. Penso que, malgrat el soroll, i malgrat el que jo mateixa vaig pensar al principi, aquests referents no estan fora d’època. Tots hem sentit o llegit alguna vegada el fragment del poema “Oda a la immortalitat” de William Wordsworth : (...)  Malgrat que res pugui retornar l’hora de l’esplendor de l’herba, de la glòria de les flors, no ens hem d’entristir, perquè la bellesa subsisteix sempre en el record” (1).

Nota

(1).- Aquest poema de Wordsworth va inspirar la pel·lícula d'Elia Kazan "Esplendor a l'herba"

La imatge que il·lustra el text és l'obra "Diàlegs amb la nit" d'Elena Kervinen

Sense fons

 

     Un altre dels intents d’estafa que vaig patir, va venir de part d’un suposat marxant, que a hores d’ara deu estar a la presó – i si no a punt d’entrar-hi - per haver venut obres falses d’un cèlebre artista. Aquesta vegada no va passar de l’intent per part seva; perquè jo ja tenia molts anys d’experiència, i havia guanyat confiança en la meva intuïció.

 

     Va passar durant una exposició de fotografies de Chema Madoz. Aquella, com totes les exposicions d’aquest fotògraf, era una exposició molt visitada. La gent, no entrava i sortia com en la majoria d’exposicions, sinó que s’hi entretenien una estona llarga, i sovint em feien molts comentaris. Els seus poemes visuals fotogràfics es prestaven a una lectura assequible per a tots els públics i eren moltes les persones que s’identificaven, o si més no, es sentien properes als jocs visuals de Madoz, a la seva manera de presentar els objectes en relació a altres, trastocant la seva funció habitual i atorgant-li una de nova. Un matí, va entrar un noi jove, em va somriure i va fer un gest simpàtic i molt expressiu, donant a entendre que estava disposat a gaudir d’una bona estona. Jo li vaig tornar el somriure, i el vaig seguir amb la mirada mentre ell es parava  al davant de cada fotografia, assentint amb el cap i després girant-lo a banda i banda com dient “què bo que és aquest individu”. Va trigar una bona estona a veure tota l’exposició, i quan va sortir, es va quedar parat al meu davant. Em seguia mirant somrient. Li vaig preguntar si li havia agradat l’exposició, i em va respondre que li havia agradat tant, que es volia quedar una fotografia. “Molt bé!- li vaig dir- Quina?”. Em va assenyalar una que representava gotes d’aigua sobre una superfície brillant. Les gotes anaven agafant formes fins arribar a la gota central que tenia la forma perfecta de peça de puzle. Aquella fotografia era la de la portada del catàleg que s’havia editat per l’exposició i havia tingut molt èxit. De fet, en tenia una al magatzem per entregar. “Me la puc endur ara mateix?”, em va preguntar. Vaig dir-li que, si la pagava abans, jo no tenia cap problema per entregar-la. Llavors em va dir el seu nom i cognom i vaig descobrir que pertanyia a una família coneguda en els ambients artístics. Tot i amb això, vaig insistir en què havia de pagar-la abans.  Va fer una expressió de sorpresa, com si li estigués dient una cosa totalment fora de lloc. “Em sap greu,- li vaig dir- però són les normes, i no fem excepcions”.

 

     Aquella tarda vaig comentar la situació amb una companya, sobretot perquè aquell noi, malgrat la simpatia, la conversa agradable i el respecte que em mereixia la seva família, m’havia causat males sensacions. “Uf, - em va dir- si no et porta els diners per endavant, res de res...”, i em va confirmar que la mala espina que m’havia donat, era ben fundada.

 

     El noi tornar el dia següent, amb un taló a la mà. Volia endur-se la foto immediatament. Li vaig dir que ho sentia, però que s’hauria d’esperar que el taló es fes efectiu, i això volia dir un parell de dies més. Va fer un posat contrariat, però li vaig tornar a recordar que jo només complia ordres. Va marxar tot enfadat, dient que tornaria en un parell de dies, i s’enduria la foto. Aquell mateix dia, el gerent va dur el taló al banc. Va resultar ser un taló sense fons. El noi no va tornar mai més.

Entre reixes

 

      

 

     En tots aquests anys treballant en el món de l’art, he patit alguns intents d’estafa. Pocs, en tants anys, i un s’hauria evitat fàcilment si jo no hagués estat una “novata” i hagués conegut, ni que fos per referències, el personatge que ho va intentar .

 

     L’intent d’estafa que explicaré aquí va ser el primer i va passar entre el 1989 i 1991. Teníem una exposició de Perejaume, titulada Pinacoteques que estava constituïda per obres de petit format amb les que Perejaume poetitzava pictòricament sobre la pintura en sí. Moltes de les obres eren fotografies de quadres clàssics, i  Perejaume havia intervingut els requadres de les pintures amb oli monocrom de colors diversos. Altres obres eren pinzellades, de traç ample i decidit sobre acetat, encolades sobre paper o tela. Un dia, va venir un galerista (la seva galeria estava fora de Barcelona en aquell moment) i es va enamorar de les obres. Especialment li agradava una peça que jo considerava la millor de l’exposició. Sense cap dubte, tenia una mirada intel·ligent, educada i un gust molt refinat. Em va dir que la recolliria quan acabés l’exposició, i jo li vaig posar el punt vermell.

 

     Un cop acabada l’exposició, em va venir a veure un dissabte al matí. Els dissabtes eren dies delicats per a prendre decisions, perquè normalment estava sola, i de vegades havia de resoldre assumptes sense poder fer cap consulta. Després d’admirar la peça una altra vegada, de lloar-la, remarcant l’inqüestionable interès de la poètica de l’artista, em va dir que havia decidit regalar-li aquella obra a la seva dona. Justament aquell dia era el seu aniversari, i de ben segur que estaria encantada. Però havia vingut a Barcelona per un altre assumpte i no comptava en recollir l’obra, per la qual cosa no havia agafat diners. Si jo li podia entregar aquell mateix dia, ell passaria el dimarts següent a pagar-la. Es tractava de fer-li aquest petit favor per a poder regalar l’obra a la seva dona.  Durant les converses que havíem tingut, s’havia anat guanyant  la meva simpatia, per la qual cosa li vaig embalar l’obra amb tota la cura possible, i, ben confiada, li vaig entregar. Però no va venir ni el dimarts següent, ni l’altra, ni cap dimarts dels pràcticament dos anys següents. De fet, va desaparèixer. Ja no responia al telèfon, i les cartes (en aquella època, no existia el correu electrònic) venien tornades. No eren gaires diners, i a la galeria no em van recriminar mai el fet d’haver-li entregat l’obra de bona fe, però jo si que m’ho recriminava. De dia, de nit i a totes hores. Aquell tipus me l’havia jugat.

 

      Ho vaig començar a explicar, als amics i a algun client de confiança. Precisament, un d’aquests clients que vivia al mateix poble on l’individu en qüestió havia tingut la galeria, em va dir que m’oblidés de cobrar. Es veu que havia tancat la galeria devent diners a molta gent, i que vés a saber on parava. Però un dia, casualment, un amic el va veure fent de dependent en una galeria que havia obert feia poc temps a la zona alta de Barcelona. Vaig buscar el telèfon de la galeria, i ell mateix va agafar la trucada. No recordo exactament què li vaig dir, només que li vaig exigir el pagament immediat del Perejaume sense gaires contemplacions. Es va presentar amb els diners al cap de pocs dies, amb moltes excuses que no vaig escoltar. Els meus amics, que recorden perfectament aquell episodi, diuen que vaig acabar la trucada dient-li “ tu lo que merecerías es estar entre rejas”. En qualsevol cas, va funcionar. Però des de que es va endur el quadre fins que vam cobrar-lo, havien passat més de dos anys de persecució implacable.