dimecres, 2 de febrer de 2022

Qüestions de sociologia pràctica (1)

     




 

     Confesso que quan vaig començar a treballar a l'Artgràfic (integrada en una galeria important), només tenia una vaga idea del que havia de fer. Sabia, això sí, que la meva missió principal era vendre les obres que s’exposaven i les que hi havia al magatzem, però no sabia exactament com es feia això. Jo venia de la universitat. Havia tingut una beca de Formació de Personal Investigador i els dos últims anys els havia passat fent substitucions de la professora que m’havia dirigit la tesina, que, durant aquells anys, encadenava una baixa amb una altra. Però explicar qüestions històriques i estètiques del segle XIX  o del canvi de segle era una cosa, i vendre obres d’art contemporani era una altra. 

 

     El que va passar el primer dia (i que a mi em va sobtar molt) seria la tònica de tots els anys que vaig passar allà. Va aparèixer el galerista amb un matrimoni jove, em va presentar i els va dir que ell havia de marxar -sempre havia de marxar a algún lloc-, i que els deixava en les millors mans. Jo vaig al·lucinar, perquè les meves mans eren les pitjors possibles, ja que no tenia ni idea del que havia de fer ni del que s’esperava de mi. Però aquella gent només volien mirar els quadres del magatzem i, si trobaven un que els agradava, el comprarien. Per tant, els vaig acompanyar a mirar quadres, i vaig fer com ells, anar admirant o descartant obres. De seguida, el meu passat acadèmic es va fer evident, i jo anava veient coses a les obres que els meus acompanyants no veien a simple vista:  de contingut, d’expressió formal, de relació amb la trajectòria de l’artista, de relacions amb altres obres d’art, poesia o literatura.... Aquesta deformació professional em va acompanyar sempre i la gent gaudia amb les meves explicacions. Així doncs, vaig fer molts clients fidels que vaig assessorar sempre, i que venien de seguida quan els telefonava per a que veiessin un artista nou, o unes obres recents que acabaven d’entrar. Jo era la seva única persona de contacte amb la galeria, la que els havia ajudat a fer les seves col·leccions . 

 

     Però quan vaig deixar la “galeria-marca”, un tant per cent elevat d’aquells compradors va desaparèixer. A la meva galeria nova no van venir ni per curiositat, ni tan sols per educació. Ja m’havien advertit feia anys: Estàs segura que aquesta gent ve perquè les teves propostes els interessen? O pel nom de la galeria? Ara ho tinc molt clar. D’aficionats compradors de debò n’hi ha pocs. L’esnobisme regeix el comportament dels compradors d’art, que es deixen portar per valors que no sempre coincideixen amb els de l’art per se. Hauria venut exposicions senceres d’artistes joves i perfectament desconeguts si no hagués estat per la marca de la galeria? Malauradament, la resposta és no. Malgrat que la majoria només em coneixia a mi, i que fins i tot m’havien convidat varies vegades a casa seva a veure la seva col·lecció mentre deien que no sabien què haurien fet sense mi, tan bon punt vaig deixar de formar part del sistema, per a molts em vaig convertir en invisible. 

 

     Esta bé conèixer de primera mà tot això, sobretot pel valor que té saber destriar el gra de la palla. Aquest gra val molt, moltíssim. Germina i dona vida.  La palla, en canvi, se l’emporta el vent quan bufa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada