Incògnites

     

     Durant aquests dies de confinament, molts dels que treballem en el món de l’art ens esforcem en explicar que les obres d’art eixamplen les parets més enllà de casa nostra. Ho fem penjant a les xarxes fotografies d’obres d’art que tenim a casa, amb comentaris convençuts de que l’art que ens envolta ens fa la vida més rica. Que la nostra quotidianitat, que ara, per força, s’ha vist reduïda quasi exclusivament a l’àmbit domèstic, s’omple de significats, de records personals i d’història. Venim d’uns moments de distanciament general envers l’art contemporani, i la nostra esperança és aconseguir que, passada aquesta aturada de neguit i malson, l’interès per l’art no sigui cosa d’uns pocs. Tots estem d’acord en que aquest interès ha estat sempre minoritari, però no tant com en els últims temps, que de vegades, havia arribat a pensar que invertia el temps en una feina quasi estèril. La nostra esperança és que la situació es reverteixi... però si les galeries ja érem invisibles abans de la pandèmia, qui ens pot assegurar que no ho continuarem sent després? Creure que la gent considerarà la possibilitat de visitar les galeries d’art, com una altra manera de prendre el pols al món en què viu, en veure altres plantejaments sobre el món o la vida, és més una qüestió de fe que una predicció fonamentada. És cert que aquest temps mort ens dona oportunitats per repensar-nos i projectar-nos de manera virtual...però de temps mort (malauradament) ja en teníem abans, i virtualment ja ens projectàvem. És a dir, que no fem res que no féssim ja abans.

      La qüestió és saber quantes persones “noves” es plantejaran visitar les galeries d’art. O quants desertors –que n’hi ha, i molts- tornaran. O quants d’aquells que ens diuen que ens visiten per internet ho faran en persona. Aconseguirem convèncer, amb totes les nostres estratègies virtuals, de que visitar una galeria d’art és una cosa imprescindible a la vida? És cert que ara tothom té més temps, però s’entreté algú de debò, en tota la informació que publiquem? Algú de fora del nostre món, algú que no sigui artista, ni crític, ni comissari, ni galerista, ni de l'entorn dels museus... Aquesta és la qüestió. I una altra: aconseguiran vendes totes aquelles galeries que ara esmercen els seus esforços en crear “botigues” d’art on line? Pot funcionar aquest sistema? Potser en una societat artísticament molt madura, en la que el comprador sap perfectament el que vol, podria ser viable. Però és aquest el cas? Pot funcionar més enllà de les obres d’ocasió, fotografies o cartells? Pot servir per introduir artistes fora dels circuits, artistes nous? La meva experiència em fa tenir reserves al respecte.

    Durant aquestes setmanes, tothom diu, pensa i escriu que la societat ha de canviar, i que la cultura ens esta fent la vida més agradable durant el confinament. El món de la cultura esta entrenat en totes les estratègies per cridar una atenció que necessitem i no tenim, en especial el món de l’art. Però un cop la vida es normalitzi, qui ens pot assegurar que les coses seran diferents? I no em refereixo a sobreviure amb crèdits i subvencions, que encara faran la dificultat més gran.  En un entorn encara més empobrit que el que hem deixat enrere...hi haurà diners per comprar art?. Haurem convençut algú que val la pena sacrificar viatges i restaurants per envoltar-se d’art a casa? Quedarà enrere l’esnobisme de comprar a les fires, per fer-ho a les galeries, com aventura algun analista? Ho sabrem quan continuï la partida.

Sobre l'avi d'en David Ymbernon

     

     Llegint les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales (1), vaig trobar un paràgraf d’una de les cartes, datada a Montalban el dissabte 19 de juny de 1937 que deia: “(...) M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català (2), però ha viscut molts anys a Lleida. Te tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia”. Més endavant, en una altra carta datada el 5 d’agost, en fa referència assegurant que és una bellíssima persona, tot un cavaller, i a més catòlic (recordem que en Sales també ho era, de catòlic). Em va cridar molt l’atenció, això de “comandant Ymbernon” i no em vaig poder estar d’escriure de seguida un missatge a en David Ymbernon. Li vaig enviar una fotografia del text, i la pregunta de si havia tingut un parent que havia estat militar de l’exèrcit republicà durant la guerra civil. Em va contestar de seguida: “Sí, el meu avi!”.

    Per una d’aquelles casualitats fantàstiques que passen a la vida, en David estava endreçant en aquell moment els arxius del seu avi que havia heretat del seu pare: centenars de documents, cartes, fotografies, llibres, dibuixos, i tot l’expedient militar d’Andrés Ymbernon Vila que, durant la guerra civil, va ser comandant en cap de la brigada 131 de l’exèrcit republicà. La gran taula del seu estudi estava envaïda per tot aquell material tant valuós. Una gran fotografia emmarcada del seu avi, amb l’uniforme de gala, estava al centre de les piles de material divers, ja perfectament endreçat. Els manuscrits ensenyaven una bona cal·ligrafia; els dibuixos de paisatges, la destresa natural dels bons dibuixants i la sensibilitat atenta del bon observador. Tot plegat constituïa no només una documentació familiar valuosa, sinó una part de la memòria històrica col·lectiva que valia la pena preservar. Estava clar que aquell material superava l’àmbit domèstic, i que en David hauria de contactar amb els arxius històrics i documentals de Lleida, per saber si el volien tenir en custòdia.

    En David no va conèixer el seu avi, que va morir el 1952, però el seu pare li havia explicat moltes coses. Una era que, com a militar professional, va ser molt crític amb com es van fer les coses durant la guerra civil. “Així no podíem guanyar de cap manera”, deia. En una de les cartes en les que Joan Sales descriu la retirada (25 de març de 1938), escriu: (...) A Moyuela hi havia en efecte el comandant Ymbernon amb alguns oficials de la seva plana major; ens esperava a nosaltres, últim batalló que faltava per replegar. Al costat de la carretera, presencià en silenci la nostra desfilada, feta amb bon ordre. Ja era negra nit. Volgué ser el darrer a retirar-se; alguns soldats, dels veterans, saludant-lo, ploraven. Es quedà sol, amb el neguit de si encara n’hi havia de reressagats; les patrulles d’exploració de l’enemic el van sorprendre i afusellar. Déu el tingui a la glòria.”.  Més endavant, quan en Sales ja era a l’exili, va tornar a recordar aquest episodi, lamentant la mort del comandant. Però en Sales no sabia que la cosa no va anar exactament així... El comandant havia pactat passar-se als nacionals, a canvi de que respectessin la seva vida i la dels seus homes de confiança. Ell no va ser afusellat, però els enemics no van respectar el pacte i els seus homes no van tenir la mateixa sort. Després va ser relegat a un rang inferior, com es feia amb els que s’havien passat de bàndol a les acaballes de la guerra, i va caure en una depressió fins a morir de pena.

     A l’exposició d’en David Ymbernon que tenim ara a la galeria (3), hi ha una obra que té un valor especial: és una mena de tauler d’anuncis, en el que, com si fos un collage, en David ha clavat amb agulles i xinxetes diversos poemes, fotografies d’infantesa, dibuixos, proves de color, objectes diversos i un rellotge de butxaca que havia estat del seu avi. És una obra preciosa, vital i biogràfica. Una obra d’un artista poeta que, com ell mateix diu, camina endavant mirant enrere.

       Tot el material heretat del seu avi, es podrà veure en una exposició a l’arxiu històric de Lleida a partir del 21 d’abril i fins el juny de 2020.

Notes:

(1).- Joan Sales “Cartes a Màrius Torres” . Col·lecció “La cara fosca de les lletres”. Editorial Club Editor.

(2).- No sabem perquè Joan Sales va deduir que el comandant Ymbernon no era català, perquè va néixer a Lleida l’any 1900.

(3).- David Ymbernon: “Latung La La, poemes i epopeies”. El quadern robat, C/ Còrsega 267 pral. 2ª B 08008 Barcelona.  Fins el 30 de maig.

     

Latung La La, poemes i epopeies

    

     David Ymbernon és un d’aquells artistes que crea emboscat, sense arrenglerar-se en cap de les tendències complexes que predominen en el panorama de l’art contemporani. El seu, és el llenguatge de la innocència, i de la imaginació en fa la principal virtut. Ara sortirà a camp obert amb l’exposició Latung La La, poemes i epopeies. Potser descobrirem una manera particular de fer la revolució? 

“Hi veuen més dos ulls que quatre. Quan el sol surt, no surt per a tothom. Tant tens, tant hi fa. Any nou, vida igual. Ahir pastor i avui pastor. Per Nadal, ovella sense corral. A cavall, que fa pujada”. (Del text de David Ymbernon “No ho facis avui si ho pots deixar per a demà)

     Aquestes frases bé podrien ser la introducció a les obres de David Ymbernon que s’exposaràn a el quadern robat sota el títol genèric de “Latung La La, poemes i epopeies”. Totes realitzades durant els darrers dos anys il·lustren una nova entrega dels episodis de vida de Latung La La, protagonista de totes les obres plàstiques, poètiques o escèniques de David Ymbernon. Latung La La, un personatge del qual tothom parla però que ningú ha vist mai, sempre esta present en essència i dona sentit a l’imaginari i a l’argumentari ymbernonià. Cada exposició és un capítol en el que als elements anteriors s’hi afegeixen de nous que esdevenen co-protagonistes dels escenaris en els que transcorren els esdeveniments. Si a l’exposició anterior “El quadern de Latung La La” les obres trobaven la seva translació poètica, la seva quarta dimensió, en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala); a “Latung La La, poemes i epopeies” les obres descriuen nous mons poètics pels que hem de fer transcórrer la nostra imaginació. Apareixen iconografies noves, com les dones equilibristes, protagonistes del “quadre més llarg que ha pintat mai”, segons paraules del mateix Ymbernon i que semblen aparicions d’un passat que esdevé present. Perquè les obres de David Ymbernon trastoquen les dimensions temporals i espacials. Globus lleugers que transporten pel cel objectes pesats i paisatges que fan que els espectadors es converteixin en gegants, com Goliat, i que siguin vençuts pels significats poètics de les obres : “Al cel hi meravella l’ase de purpurina, el castell de focs tossut, l’infant ferit que s’alça i va cap a Goliat, i els estels errants que hissen encants”. Donant una mà a la poesia i l’altra a l’èpica, Ymbernon crea una narrativa que consisteix en una descripció minuciosa de les accions transcendentals que passen a l’entorn del seu heroi Latung La La, i que ens fan veure quines son les seves virtuts i quina és la seva grandesa: “A partir de la masia que sigui sols poesia, ni mica de la resta. Si hem de morir que sigui amb la música de la vida. Si hem de viure, que sigui tan sols per la poesia”.

La trajectòria de David Ymbernon (Igualada, 1972), és molt extensa. Des de 1988, la seva obra s’ha pogut veure a nombroses galeries i institucions. Destaquem les seves activitats més recents: “Latung La La i els 16 comensals”,

Obra de cuina escènica i poesia culinària amb col·laboració del xef Jordi Gavaldà i el músic Xavi Lloses, “L’inventari de Latung La La”, a Can Manyé, Alella, 2019, l’espectacle L’odissea de Latung La La”, dins el cicle teatral “El més petit de tots”, Sabadell i Barcelona 2019, i les representacions para-teatrals “Els domicilis de Latung La La”, iniciades el 2012 amb una gira per diverses ciutats europees, amb continuïtat aquest 2020 amb sessions programades al Pis-Fundació Ymbernon- Augé de Barcelona.
L'exposició "Latung La La, poemes i epopeies, s'inaugurarà el 5 de març i es podrà veure fins el 30 de maig de 2020.

Nota: Les frases en negreta, estan totes extretes de l'article poètic de David Ymbernon "No ho facis avui si ho pots deixar per a demà" que es va publicar a l'Anoia Diari el 25/10/2019.

Descobertes que fastiguegen... una mica.

    

   Quan estudiava a la universitat, vaig conèixer una noia que semblava que es menjava el món. Estava molt atenta a les classes, i em va donar la impressió que s’aplicava a fons en els estudis. El seu aspecte era polit i seriós, madur, fins i tot aparentava ser més gran. Vestia clàssica i duia joies, cosa gens comú a la resta de noies. Fins i tot en les coses de la vida anava uns quants passos per davant de nosaltres: mentre la majoria encara teníem l’adolescència molt a prop (o encara hi érem) ella estava a punt de casar-se, i fins i tot tenia un pis de propietat. Malgrat aquestes diferències entre ella i jo, em vaig deixar seduir pel seu aplom i el sentit comú que em semblava que regia tots els seus actes. Em va semblar que era d’aquelles persones en qui es podia confiar, per la seva maduresa i bon criteri. Més endavant va quedar clar que em vaig equivocar.

    Havíem de fer un treball per a la classe de Renaixement, i vam acordar fer-lo plegades. No recordo exactament de què anava el treball, que, per qüestions pràctiques, vam acordar dividir-lo en dues parts, i que cadascuna en fes una. Recordo que jo vaig utilitzar la bibliografia sobre el tema per esbossar una tesi original. Aquesta era una forma de treballar que em divertia molt, tant si la tesi tenia recorregut com si no. La idea de pensar, d’analitzar i de treure conclusions em resultava estimulant, encara que de vegades es pogués afirmar que “si non è vero, è ben trobato”. El que sí que recordo, és que jo havia quedat absolutament satisfeta de la meva part del treball. No era gaire extensa, no tant com la que havia confegit la meva companya seriosa i responsable, però jo estava convençuda de que havia fet una bona anàlisi sota un punt de vista que no havia trobat a cap llibre ni article especialitzat. Esmentava a peu de pàgina totes les fonts que havia utilitzat per escriure la meva tesi, i apuntava una sèrie d’idees pròpies que, segons el meu parer, donaven una llum diferent sobre el tema. Però la part que havia escrit (hauria de dir transcrit) la meva companya tant madura i entenimentada no s’aguantava per enlloc. Quan la vaig poder llegir a casa, vaig experimentar un enuig monumental. S‘havia limitat a copiar fil per randa un dels llibres que ens havia recomanat el professor, concretament “Idea”, d’Erwin Panofsky. I quan dic copiar, és copiar. Íntegrament i del tot: les mateixes paraules, les mateixes notes a peu de pàgina de l’autor, els mateixos capítols. Un desastre total. No recordo què li vaig dir, suposo que no em deuria quedar callada. Em vaig apartar d’ella, i no hi vaig tornar a col·laborar mai més. Un cop acabada la carrera, tampoc en vaig tornar a saber res més. Mai més... fins l’altre dia.

     Les xarxes socials tenen aquestes coses: quan menys t’ho esperes topes amb una persona que havies oblidat. L’altre dia em vaig trobar amb una foto d’aquesta antiga companya de classe, que, per cert, estava idèntica. Estava amb la consellera de cultura, i no quedava clar què feien juntes, cosa que em va fer encuriosir per saber com havia arribat allà. No em va costar gaire: la meva ex-companya és una alta funcionària del departament d’ensenyament, i al llarg de la seva vida ha ocupat llocs destacables i segurs. No cal dir que em vaig exasperar. Jo, sempre amb les idees per endavant, amb l’atracció pel risc, la novetat i la sinceritat, condemnada de per vida a maniobrar amb situacions difícils, precàries i del tot incertes. Altres, amb les trampes per bandera, ben aposentades en llocs arrecerats i ben pagats. La vida és així.