Les "colònies" de piano

    

     Més o menys per aquestes dates s’acabava el curs de piano a l’escola Luthier. El primer any, això de les vacances d’estiu em va venir de nou. Ja feia molts i molts anys que jo, fins l’agost, no feia vacances. Aquell estiu, el meu professor, en David Padrós, em va preguntar si volia fer classes durant el juliol, i li vaig dir que sí. Per a mi no tenia sentit fer vacances de piano! Era la cosa que m’agradava més, i no era cap sacrifici anar a classe cada setmana, sobretot perquè la galeria en la que treballava estava just al davant de l’escola de música. A més m’anava molt bé dedicar un parell d’hores al piano cada vespre, per desconnectar. En David Padrós era aficionat a la meditació, deia que l’ajudava molt. Jo sempre li deia que el piano era “la meva meditació”. Així doncs, vam continuar fent classe durant el mes de juliol, tot i que amb la calor, vaig patir força. A la dificultat de l’estudi l'hi havia de sumar l’escalfor de la làmpada i el fet de que l’habitació on tinc el piano no és gaire fresca. Passat l’estiu, li vaig dir que, l’any següent ja m’ho pensaria, això de fer classes a l’estiu.

     Però quan es van tornar a acostar les vacances següents, i vaig expressar al professor els meus dubtes seriosos de continuar estudiant amb la calor, vaig notar una manifesta desil·lusió per part seva. Llavors vaig tenir una idea. Continuaria fent classe, però amb un programa diferent. Deixaríem de banda el Mikrokosmos de Béla Bártok, les sonates de Haydn, i els Preludis de Bach, i provaríem un altre gènere. Li vaig proposar de fer música de “piano-bar”. “I això que és ?” em va preguntar  amb un to reticent. “Doncs mira, el que toca en Llibert”, li vaig dir ben convençuda. En Llibert era un músic que havia conegut a la galeria, i que s’havia guanyat la vida tocant en sales de festes per varies ciutats del món. D’entrada, la idea no li va agradar gens, però em va semblar que el fet de perdre’m de vista fins al setembre encara li agradava menys, així és que va accedir.

     Jo havia comprat un àlbum de partitures editat per un professor de música alemany, Hans Günter Heumann. L’àlbum es titulava Bar Piano. Faszinierende Melodien in Barmusikstil, i el vaig portar a classe. A l’àlbum hi figuraven standards com Feelings, Smoke gets into your eyes, As time goes by, Autumm leaves, My Way, Moon River, etc. Aquell estiu, havia triat Smoke gets into your eyes perquè a simple vista em va semblar la més asequible. Recordo que en David Padrós es va mirar la partitura i la va tocar. “Increïble, increïble!!”, vaig començar a exclamar. Sonava de meravella i la va tocar més que bé. A partir d’aleshores, cada any, quan s’acostaven aquestes dates, em dedicava a buscar quina peça tocaríem durant les “colònies”, que és com vam batejar les classes del mes de juliol. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé tocant aquestes cançons, però estic convençuda de que el meu professor, tant seriós i extremadament purista, també es va divertir. Jo fins i tot m'atrevia a cantar les lletres, li li feia broma dient-li que si féssim un duo, potser triomfaríem i tot.  Ara ja fa més de dos anys que no en fèiem, de colònies. Ell no es trobava gaire bé, i jo, amb el meu canvi de feina tampoc tenia el temps necessari. Aquests dies, l’aire em porta, de tant en tant, l’olor de final de curs, i m’envaeix una onada de nostàlgia. En una altra època, a mitjans de juny em dedicava amb tota la il.lusió a buscar “el programa de les colònies”; ara només em queda recordar la sort d’haver viscut aquells moments.

Una exposició a contracorrent

     

     Avui inaugurem una exposició de Joan Furriols. És una exposició sublim, amb unes obres triades escrupolosament per deixar a la vista la seva poètica. Una poètica basada en la memòria i el silenci, una poètica construïda en solitud, fonamentada en una recerca constant  de la manera de travessar les coses i els espais, en anar més enllà del temps i arribar a l’esperit de les persones. L’obra de Joan Furriols ha parlat sempre del buit, del buit com a espai i com a lloc espiritual. I l’obra de Joan Furriols sempre ha estat una obra empàtica, perquè ha aconseguit fer-nos despertar sentiments. No és que ens hagi transmès els seus, sinó que ha despertat els nostres. I tot plegat, de la manera més senzilla, sense pretensions, i sense haver de menester desplegaments tècnics o informàtics. Sense disquisicions teòriques, metalingüístiques; sense pretensions metafòriques ni desafiaments sociologico-estètics. Furriols empra una eina molt més sofisticada, molt més subtil i poderosa que cap altre: la poesia. Rosa Queralt, en un text que va escriure per al catàleg de  l’exposició Joan Furriols, pensar amb l’espai, i que es va organitzar l’any 2007 a diferents espais de Vic, va escriure: Potser pel fet que la poesia sembla desterrada de l’obra d’art que vol diagnosticar l’esperit del nostre temps, i probablement per raons deficitàries, ens plantegem l’eterna pregunta: perquè aquests petits estris sense cap qualitat remarcable transcendeixen l’àmbit quotidià i adquireixen una dimensió poètica? Potser perquè a Joan Furriols, com a Gabriel Ferrater, el mou el desig de veure fins on es pot elevar l’energia poètica del llenguatge.

    Em passejo per l’exposició acabada de muntar i la trobo impecable, refinada i molt potent. Però penso que, una vegada més, seguim nedant contracorrent. No només perquè la ciutat es troba immersa en la “moguda” de la fira Loop, la qual cosa vol dir que s’imposen les imatges en moviment, sinó perquè coincideix amb algunes exposicions que pretenen fer molt de soroll, i el soroll avui dia és molt més atractiu que el silenci. Uns altaveus potents pregonen “el desafiament del sense sentit i la informitat de la vida d’avui dia” com a argumentari artístic. I duen a terme aquest desafiament utilitzant, una vegada més, imatges i rastres de la desgràcia aliena. I tot això, malauradament, és el que es porta. Ningú veu que utilitzen aquests temes en benefici propi? Que aquestes obres tant de denúncia es venen a uns preus ben alts? Em sap greu que això malmeti alguns artistes, que es deixaran arrossegar pel que es porta i no escoltaran la seva pròpia veu. Em fa patir el perill de la uniformització de l’art contemporani, i que tot plegat condueixi a l’avorriment i el cansament de la gent. Contestant el darrer article de la Rosa Olivares publicat a la revista Exit, en el que es preguntava ¿Qué nos ha pasado?, fent referència a l’actual manca d’interès per l’art, jo apuntaria com a culpable no només a la crisi econòmica, sinó també a aquesta uniformització tediosa, pretensiosa i molt perversa, que domina galeries i biennals. Rosa Olivares parlava de la falta de passió de la gent envers l’art, i jo crec que sense imaginació i poesia és molt difícil que la passió es desperti.

     Potser algú s’atrevirà a dir-me reaccionària, o passada de moda, però per a mi, sense poesia, és molt difícil que l’art em digui res. I de poesia, l’obra de Joan Furriols en té molta.

Sobre l'obra de Joan Furriols

     

     Joan Furriols (Vic, 1937) hauria de ser considerat, sense cap mena de dubte, com un dels artistes més destacats de l’art català d’avantguarda. En canvi, encara és un gran desconegut; no només entre el gran públic, sinó entre els col.leccionistes i aficionats a l’art. La seva obra ha seguit, al llarg dels anys, el fil de l’evolució de les diverses tendències de la segona meitat del segle XX, sense haver estat mai a primera línia, i fins i tot podríem dir que sense sortir de casa. Durant molts anys, especialment en el nostre país, dedicar-se a l’art no era una cosa fàcil i Furriols va haver de compaginar l’activitat artística amb el desenvolupament del negoci familiar. Des dels seus inicis, cap als anys 50, es va sentir atret per tots aquells artistes que obrien nous camins, i va participar en les diverses activitats que es van organitzar al Cercle Maillol, a l’Institut Francès de Barcelona, i al Club 49. La seva obra es va exposar en els Salons d’Octubre, al costat de la d’artistes com Joan Ponç, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep Mª de Sucre, Enrique Tàbara i Romà Vallès, entre altres. Furriols s’ha dedicat al seu art d’una manera més privada que altres artistes, però amb una constància i un rigor de tal magnitud, que el conjunt de la seva d’obra és extens i sòlid, i ens revela un artista d’una dimensió destacable.

     En aquesta exposició, formada per 17 obres sense títol, hem volgut mostrar no només els treballs recents de Furriols, sinó també alguns d’anteriors, que ajuden a comprendre el particular rerefons de la seva poètica, i la coherència de la seva trajectòria. És una artista que encara s’ha de donar a conèixer, i per la seva vigència, creiem que és imprescindible mostrar algunes de les obres anteriors.  L’obra de Furriols és difícil de classificar en una disciplina concreta, però respon des del principi als seus plantejaments estètics i conceptuals. Constitueix una reflexió contínua sobre l’espai i els seus límits,  sobre el temps i el seu transcórrer. I tot plegat a través d’un altre dels eixos del seu treball: l’ordre; entès com a la disposició dels elements que configuren l’obra. El seu procés d’investigació el porta a utilitzar i intervenir en els materials més diversos, a perforar planxes de ferro, a realitzar incisions sobre fusta, i a plegar papers de qualitats diferents. El resultat presenta un espai transfigurat, que tant pot ser real com metafísic. En  les seves obres objectuals, construïdes com si es tractessin de natures mortes, Furriols atorga una nova vida als objectes que, anant més enllà de l’obvietat,  esdevenen profundament enigmàtiques.

     El conjunt de l’obra de Joan Furriols, gaudeix d’una naturalesa fràgil i íntima, potser fruit del seu treball silenciós i solitari. La seva poètica ens transmet una austeritat greu, no exempta de transcendència.  Se’l podria relacionar amb el minimalisme, l’espaialisme o l’esencialisme poètic. Recentment s’ha pogut veure en tres exposicions retrospectives: Joan Furriols. Pensar amb l’espai organitzada per diverses entitats de Vic l’any 2007, Joan Furriols, el lloc del temps, Centre d’art Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat, 2010, i El sentit del buit, Museu de Montserrat, 2013.

Punk?

     

     Visitant l’exposició Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, que es pot veure des d'ara fins al 25 de setembre al Macba,  em va venir a la memòria una anècdota de fa molts anys, quan treballava a l’altra galeria. Va ser al davant de l’obra d’Itziar Okariz: Pixar en espais públics o privats, quatre fotografies nocturnes d’una dona orinant dreta al mig del carrer. La cartel·la informava que l’obra pretenia subvertir dues nocions de normativitat associades al civisme i la urbanitat i la relacionava amb el punk perquè posava manifestament en qüestió les normes establertes. L'anècdota va passar un dissabte a la tarda, quan vaig veure una parella rient al carrer, al davant de la galeria. La dona estava entremig de dos cotxes aparcats i l’home li aguantava la bossa. En veure-la, vaig pensar que potser havia perdut alguna cosa. Jo la coneixia, era la dona d’un col·leccionista vingut a menys. Figurava que era de casa bona de Madrid, filla d’un antic ministre franquista. Després de les rialles, van entrar a la galeria. “Me estava meando – va dir- i no podia aguantar más”. Els meus companys i jo vam recordar aquesta anècdota durant molt de temps, i l’he tornat a recordar al davant de l’obra d’Itziar Okariz. De vegades, quan es tracta de denunciar les normes establertes d’una manera tant evident, es pot estar a la frontera perillosa del no res. No crec que la dona del col·leccionista tingués una actitud punk, es veia clarament que anava beguda, i que, per l’educació que havia rebut, es sentia per sobre del bé i del mal.

     El seu acompanyant, anys després, va comprar una fotografia en la que hi havia un guant de boxa amb una ploma d’au, de les que es feien servir abans per escriure. Es va declarar fervent admirador del fotògraf, fins que un dia em va telefonar. Estava molt alterat, i expressava una violència verbal perillosa. Pretenia que li donés el telèfon del fotògraf. Deia que aquest li havia arruïnat la seva carrera, i ell volia acabar amb la seva.  Es veu que aquest l’havia denunciat per haver utilitzat una idea seva per a la campanya publicitària d’uns grans magatzems. Vaig pensar que, com la seva amiga, havia actuat creient que estava per sobre del bé i del mal. Ahir, en l’exposició sobre el punk, em van venir a la memòria les dues anècdotes,  i per primera vegada, em va semblar curiós que aquell individu hagués comprat la fotografia del guant de boxa. Tot i que de manera elegant i continguda, aquella fotografia portava implícita la violència que havia manifestat el seu propietari. Actituds punk?  

     Vaig anar a visitar l’exposició sobre el punk, empesa per l’entusiasme amb el que l’havia recomanat una bona periodista cultural. Reconec que el comissari havia fet una feina extraordinària, fruit d’un intel·lecte molt hàbil. Però si bé la tesi de l’exposició era prou brillant, i es fonamentava en assajos solvents, no vaig ser capaç de trobar ni una sola obra que tingués entitat artística per se; que transmetés tot el seu desesperançat missatge, sense haver de llegir les cartel·les. Tant sols un dia després, sóc incapaç de recordar la majoria de les obres, excepte algunes que utilitzaven la violència, el terror o la malaltia dels altres en benefici de l'artista. Es tracta d’això, no?. En canvi, he retingut perfectament un discurs que em feia veure com a fonamentals,  obres amb una càrrega semàntica similar a la de les anècdotes que acabo d’explicar.  Si non è vero è ben trobato? Tal vegada.

La cadira

     

     En aquesta foto de Martí Gasull de l’any 76, en Català Roca i en Joan Miró, es miren un quadre. En Català Roca esta dret, i en Miró esta assegut en una cadira. Estan a la recent inaugurada galeria Joan Prats. Reconec la moqueta i l’entrega de la moqueta a la paret, tant característica d’aquella galeria i de la del carrer Balmes, de la que, portats per les noves tendències, un bon dia van decidir eliminar aquest sòcol invers, i van treure la zona emmoquetada per posar-hi micro-ciment. Sempre m’hi vaig resistir. S’havia fet seguint els criteris de Josep Lluís Sert, i sota la direcció de Lluís Mª Riera, i era com una senya d’identitat. Però el que jo hi pogués dir importava poc.

     Qui miri aquesta foto, veurà el que he descrit abans: en Miró assegut, i en Català Roca dret al seu costat, tots dos mirant un quadre que Miró sosté a les mans. Però a més d’això, el que jo he vist ha estat la cadira en la que esta assegut Miró. I m’hi he fixat, perquè aquesta cadira és un disseny del meu pare. Ahir li vaig ensenyar la foto, i va recordar quan, amb un amic seu, que seria l’encarregat de realitzar-la, varen recórrer el nord d’Espanya buscant industrials que la poguessin construir. Va ser a principis dels anys 70. És una cadira molt maca. L’estructura és un sol tub d’acer inoxidable, el seient estava entapissat en pell negra. També es podien entapissar amb altres teles, però les que tenien a la galeria Joan Prats, eren de pell negra. Aquesta cadira va tenir un premi, un Delta de Plata. En Riera, que valorava moltíssim els dissenys del meu pare, en va fer comprar unes quantes per a la galeria. Que jo recordi, n’hi havia una a l’entrada i quatre o cinc al soterrani, on estaven les oficines. Quan jo vaig entrar a treballar allà, m’agradava veure aquelles cadires perquè em donaven una mena d’escalf familiar.

    Passats uns anys, em van avisar que les volien llençar. No perquè estiguessin fetes malbé. De fet, i després de molts anys d’ús, les cadires potser necessitaven tornar a ser entapissades, però l’estructura estava perfecta. No sé per quin motiu van decidir llençar-les. Jo no me les podia emportar totes a casa, no tenia lloc. Però en vaig rescatar una. La vaig guardar en un armari de la galeria del carrer Balmes, i quan vaig poder, la vaig fer entapissar de nou. Abans però, em vaig entretenir en netejar bé tota l’estructura d’acer cromat. La cadira va quedar flamant. Era i és una cadira preciosa. Des d’aleshores, la tinc a casa, al dormitori.

     En veure la foto d’en Martí Gasull, m’ha vingut al cap que potser la cadira en la que esta assegut en Miró és la que tinc a casa. Quin honor, oi? Però encara és més honor, adonar-me de que, persones com en Lluís Mª Riera, triaven els dissenys del meu pare per llocs tant importants com una galeria d’art, que havia de ser la capdavantera de l’art d’avantguarda català. En aquella cadira s’hi deurien seure molts artistes, intel.lectuals i persones interessades en l’art, perquè en aquella època, la galeria atreia un ampli espectre de gent molt interessant. Fa temps vaig dedicar un article a “la memòria de les coses” (1); ara penso què la meva cadira deu tenir també una memòria important, una vida secreta de la que fotos com la que il.lustra aquest text, en són testimoni.

Nota:

(1): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/10/la-memoria-de-les-coses.html

Mirem!

     

     En el seu assaig “Modos de ver”, John Berger escrivia que la vista arriba molt abans que les paraules. El nen mira i veu abans de poder parlar. La vista és el sentit que ens situa al món, el que ens fa prendre la primera consciència de ser i estar, així com de totes les coses que ens envolten. Més endavant, serem capaços d’expressar el món en paraules, però encara que ho fem, aquestes paraules no podran anular mai l’evidencia del món real. El coneixement ens ajudarà a interpretar allò que veiem, i afectarà a la manera amb la que veurem les coses, però la mirada serà sempre insubstituïble. Penso que en l’àmbit de l’art contemporani, algunes de les darreres tendències, i sobretot, els seus principals defensors, ben situats en llocs importants de poder, han ajudat molt a que aquesta “mirada” hagi estat relegada, deixada de banda i fins i tot menyspreada. Des del moment en què el més important és el concepte, s’ha deixat de banda la importància de mirar l’objecte, que jo crec que és, sense cap mena de dubte, el que ens ha de transmetre tot allò que vol dir-nos l’artista, més que un full imprès amb el manual d’instruccions.

     Simon Shama, en el seu assaig “El poder de l’ art”, va encara més enllà. Ens demana d’entrar a un museu i no fer cap visita guiada, ni prendre els auriculars, a través dels quals ens explicaran les obres. Ell creu que ens hem d’acostumar a enfrontar-nos directament a les obres, i intentar desxifrar-les. Situar-nos-hi al davant i que elles mateixes ens parlin. El que passa és que per a fer això, es necessita tenir una mirada educada, i el sistema sembla que, cada vegada més, la deixi de banda. Poca gent valora una tècnica acurada, ni s’entreté observant els detalls de les obres, que, de vegades, poden dir molt. La gent s’ha oblidat de mirar, i d’experimentar sensacions a través de la mirada. De fet, es tendeix a valorar més el raonament, les qüestions intel.lectuals. El resultat, “l’objecte artístic” en sí, ha arribat a ser menys rellevant que el discurs. I tot sovint, no esta a l’alçada.  Per sí sol, i per molt que el mirem, no ens transmet tot allò que l’artista vol transmetre. L’art, segons Shama, ha de tenir el poder de la sorpresa desconcertant. Fins i tot quan pugui semblar imitatiu, l’art, més que duplicar la quotidianitat del nostre món conegut, ha de ser capaç de substituir-lo per una realitat pròpia, per un univers paral.lel, que sigui capaç d’aportar-nos quelcom de nou, o de trencar els nostres esquemes fins a l’extrem que ens obligui a reorganitzar el nostre sentit de la realitat.

     Crec que ha arribat el moment de reivindicar la mirada. Heidegger, a “Art i poesia”, va reflexionar sobre la mirada de l’artista, capaç de transformar les coses en una experiència estètica en potència. D’alguna manera, sembla que aquesta idea hagi caigut en desús, que ja no es tingui en compte. En canvi, a mi em sembla que torna a ser més necessari que mai que el procés vagi de la mirada a l’intel.lecte, no al revés. L’experiència estètica, a diferència de l’experiència teòrica, no es mou únicament en l’àmbit cognitiu, sinó que en tant que comporta una manera de retrobament amb el món, implica també els sentiments i les emocions. A través d’aquesta experiència, les obres d’art són sempre vigents, perquè son capaces de canviar amb totes les situacions i moments que travessem i sempre ens diran coses noves. Cal educar la mirada per tal que puguem veure directament. I que no ens confonguin.