Una exposició a contracorrent

     

     Avui inaugurem una exposició de Joan Furriols. És una exposició sublim, amb unes obres triades escrupolosament per deixar a la vista la seva poètica. Una poètica basada en la memòria i el silenci, una poètica construïda en solitud, fonamentada en una recerca constant  de la manera de travessar les coses i els espais, en anar més enllà del temps i arribar a l’esperit de les persones. L’obra de Joan Furriols ha parlat sempre del buit, del buit com a espai i com a lloc espiritual. I l’obra de Joan Furriols sempre ha estat una obra empàtica, perquè ha aconseguit fer-nos despertar sentiments. No és que ens hagi transmès els seus, sinó que ha despertat els nostres. I tot plegat, de la manera més senzilla, sense pretensions, i sense haver de menester desplegaments tècnics o informàtics. Sense disquisicions teòriques, metalingüístiques; sense pretensions metafòriques ni desafiaments sociologico-estètics. Furriols empra una eina molt més sofisticada, molt més subtil i poderosa que cap altre: la poesia. Rosa Queralt, en un text que va escriure per al catàleg de  l’exposició Joan Furriols, pensar amb l’espai, i que es va organitzar l’any 2007 a diferents espais de Vic, va escriure: Potser pel fet que la poesia sembla desterrada de l’obra d’art que vol diagnosticar l’esperit del nostre temps, i probablement per raons deficitàries, ens plantegem l’eterna pregunta: perquè aquests petits estris sense cap qualitat remarcable transcendeixen l’àmbit quotidià i adquireixen una dimensió poètica? Potser perquè a Joan Furriols, com a Gabriel Ferrater, el mou el desig de veure fins on es pot elevar l’energia poètica del llenguatge.

    Em passejo per l’exposició acabada de muntar i la trobo impecable, refinada i molt potent. Però penso que, una vegada més, seguim nedant contracorrent. No només perquè la ciutat es troba immersa en la “moguda” de la fira Loop, la qual cosa vol dir que s’imposen les imatges en moviment, sinó perquè coincideix amb algunes exposicions que pretenen fer molt de soroll, i el soroll avui dia és molt més atractiu que el silenci. Uns altaveus potents pregonen “el desafiament del sense sentit i la informitat de la vida d’avui dia” com a argumentari artístic. I duen a terme aquest desafiament utilitzant, una vegada més, imatges i rastres de la desgràcia aliena. I tot això, malauradament, és el que es porta. Ningú veu que utilitzen aquests temes en benefici propi? Que aquestes obres tant de denúncia es venen a uns preus ben alts? Em sap greu que això malmeti alguns artistes, que es deixaran arrossegar pel que es porta i no escoltaran la seva pròpia veu. Em fa patir el perill de la uniformització de l’art contemporani, i que tot plegat condueixi a l’avorriment i el cansament de la gent. Contestant el darrer article de la Rosa Olivares publicat a la revista Exit, en el que es preguntava ¿Qué nos ha pasado?, fent referència a l’actual manca d’interès per l’art, jo apuntaria com a culpable no només a la crisi econòmica, sinó també a aquesta uniformització tediosa, pretensiosa i molt perversa, que domina galeries i biennals. Rosa Olivares parlava de la falta de passió de la gent envers l’art, i jo crec que sense imaginació i poesia és molt difícil que la passió es desperti.

     Potser algú s’atrevirà a dir-me reaccionària, o passada de moda, però per a mi, sense poesia, és molt difícil que l’art em digui res. I de poesia, l’obra de Joan Furriols en té molta.