Les "colònies" de piano

    

     Més o menys per aquestes dates s’acabava el curs de piano a l’escola Luthier. El primer any, això de les vacances d’estiu em va venir de nou. Ja feia molts i molts anys que jo, fins l’agost, no feia vacances. Aquell estiu, el meu professor, en David Padrós, em va preguntar si volia fer classes durant el juliol, i li vaig dir que sí. Per a mi no tenia sentit fer vacances de piano! Era la cosa que m’agradava més, i no era cap sacrifici anar a classe cada setmana, sobretot perquè la galeria en la que treballava estava just al davant de l’escola de música. A més m’anava molt bé dedicar un parell d’hores al piano cada vespre, per desconnectar. En David Padrós era aficionat a la meditació, deia que l’ajudava molt. Jo sempre li deia que el piano era “la meva meditació”. Així doncs, vam continuar fent classe durant el mes de juliol, tot i que amb la calor, vaig patir força. A la dificultat de l’estudi l'hi havia de sumar l’escalfor de la làmpada i el fet de que l’habitació on tinc el piano no és gaire fresca. Passat l’estiu, li vaig dir que, l’any següent ja m’ho pensaria, això de fer classes a l’estiu.

     Però quan es van tornar a acostar les vacances següents, i vaig expressar al professor els meus dubtes seriosos de continuar estudiant amb la calor, vaig notar una manifesta desil·lusió per part seva. Llavors vaig tenir una idea. Continuaria fent classe, però amb un programa diferent. Deixaríem de banda el Mikrokosmos de Béla Bártok, les sonates de Haydn, i els Preludis de Bach, i provaríem un altre gènere. Li vaig proposar de fer música de “piano-bar”. “I això que és ?” em va preguntar  amb un to reticent. “Doncs mira, el que toca en Llibert”, li vaig dir ben convençuda. En Llibert era un músic que havia conegut a la galeria, i que s’havia guanyat la vida tocant en sales de festes per varies ciutats del món. D’entrada, la idea no li va agradar gens, però em va semblar que el fet de perdre’m de vista fins al setembre encara li agradava menys, així és que va accedir.

     Jo havia comprat un àlbum de partitures editat per un professor de música alemany, Hans Günter Heumann. L’àlbum es titulava Bar Piano. Faszinierende Melodien in Barmusikstil, i el vaig portar a classe. A l’àlbum hi figuraven standards com Feelings, Smoke gets into your eyes, As time goes by, Autumm leaves, My Way, Moon River, etc. Aquell estiu, havia triat Smoke gets into your eyes perquè a simple vista em va semblar la més asequible. Recordo que en David Padrós es va mirar la partitura i la va tocar. “Increïble, increïble!!”, vaig començar a exclamar. Sonava de meravella i la va tocar més que bé. A partir d’aleshores, cada any, quan s’acostaven aquestes dates, em dedicava a buscar quina peça tocaríem durant les “colònies”, que és com vam batejar les classes del mes de juliol. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé tocant aquestes cançons, però estic convençuda de que el meu professor, tant seriós i extremadament purista, també es va divertir. Jo fins i tot m'atrevia a cantar les lletres, li li feia broma dient-li que si féssim un duo, potser triomfaríem i tot.  Ara ja fa més de dos anys que no en fèiem, de colònies. Ell no es trobava gaire bé, i jo, amb el meu canvi de feina tampoc tenia el temps necessari. Aquests dies, l’aire em porta, de tant en tant, l’olor de final de curs, i m’envaeix una onada de nostàlgia. En una altra època, a mitjans de juny em dedicava amb tota la il.lusió a buscar “el programa de les colònies”; ara només em queda recordar la sort d’haver viscut aquells moments.