En aquesta foto de Martí
Gasull de l’any 76, en Català Roca i en Joan Miró, es miren un quadre. En
Català Roca esta dret, i en Miró esta assegut en una cadira. Estan a la recent
inaugurada galeria Joan Prats. Reconec la moqueta i l’entrega de la moqueta a
la paret, tant característica d’aquella galeria i de la del carrer Balmes, de la que, portats per les noves tendències, un bon dia van decidir eliminar aquest sòcol invers, i van
treure la zona emmoquetada per posar-hi micro-ciment. Sempre m’hi vaig
resistir. S’havia fet seguint els criteris de Josep Lluís Sert, i sota la
direcció de Lluís Mª Riera, i era com una senya d’identitat. Però el que jo hi
pogués dir importava poc.
Qui miri aquesta foto, veurà
el que he descrit abans: en Miró assegut, i en Català Roca dret al seu costat,
tots dos mirant un quadre que Miró sosté a les mans. Però a més d’això, el que
jo he vist ha estat la cadira en la que esta assegut Miró. I m’hi he fixat,
perquè aquesta cadira és un disseny del meu pare. Ahir li vaig ensenyar la
foto, i va recordar quan, amb un amic seu, que seria l’encarregat de
realitzar-la, varen recórrer el nord d’Espanya buscant industrials que la
poguessin construir. Va ser a principis dels anys 70. És una cadira molt maca.
L’estructura és un sol tub d’acer inoxidable, el seient estava entapissat en pell
negra. També es podien entapissar amb altres teles, però les que tenien a la
galeria Joan Prats, eren de pell negra. Aquesta cadira va tenir un premi, un
Delta de Plata. En Riera, que valorava moltíssim els dissenys del meu pare, en
va fer comprar unes quantes per a la galeria. Que jo recordi, n’hi havia una a
l’entrada i quatre o cinc al soterrani, on estaven les oficines. Quan jo vaig
entrar a treballar allà, m’agradava veure aquelles cadires perquè em donaven
una mena d’escalf familiar.
Passats uns anys, em van
avisar que les volien llençar. No perquè estiguessin fetes malbé. De fet, i
després de molts anys d’ús, les cadires potser necessitaven tornar a ser
entapissades, però l’estructura estava perfecta. No sé per quin motiu van
decidir llençar-les. Jo no me les podia emportar totes a casa, no tenia lloc.
Però en vaig rescatar una. La vaig guardar en un armari de la galeria del
carrer Balmes, i quan vaig poder, la vaig fer entapissar de nou. Abans però, em
vaig entretenir en netejar bé tota l’estructura d’acer cromat. La cadira va
quedar flamant. Era i és una cadira preciosa. Des d’aleshores, la tinc a casa,
al dormitori.
En veure la foto d’en Martí Gasull, m’ha vingut al cap que potser la cadira en la que esta assegut en Miró és la que tinc a casa. Quin honor, oi? Però encara és més honor, adonar-me de que, persones com en Lluís Mª Riera, triaven els dissenys del meu pare per llocs tant importants com una galeria d’art, que havia de ser la capdavantera de l’art d’avantguarda català. En aquella cadira s’hi deurien seure molts artistes, intel.lectuals i persones interessades en l’art, perquè en aquella època, la galeria atreia un ampli espectre de gent molt interessant. Fa temps vaig dedicar un article a “la memòria de les coses” (1); ara penso què la meva cadira deu tenir també una memòria important, una vida secreta de la que fotos com la que il.lustra aquest text, en són testimoni.
En veure la foto d’en Martí Gasull, m’ha vingut al cap que potser la cadira en la que esta assegut en Miró és la que tinc a casa. Quin honor, oi? Però encara és més honor, adonar-me de que, persones com en Lluís Mª Riera, triaven els dissenys del meu pare per llocs tant importants com una galeria d’art, que havia de ser la capdavantera de l’art d’avantguarda català. En aquella cadira s’hi deurien seure molts artistes, intel.lectuals i persones interessades en l’art, perquè en aquella època, la galeria atreia un ampli espectre de gent molt interessant. Fa temps vaig dedicar un article a “la memòria de les coses” (1); ara penso què la meva cadira deu tenir també una memòria important, una vida secreta de la que fotos com la que il.lustra aquest text, en són testimoni.
Nota:
Un article curiós i que ens fa adonar de la importància dels objectes quotidians, quan aquests s’han basat en la creativitat i no tan sols en un sentit pràctic.
ResponEliminaEvidentment en la foto s’aprecia poc la cadira, i els ulls de l’espectador es centraran en els dos personatges. Però en conjunt, tot fa historia: En Miró, en Català Roca i la cadira. Tot té anys i evidentment aquesta foto és un document històric.
Com a arxivera vocacional, - de tant en tant encara em desplaço a Mataró a continuar arxivant al Museu Arxiu de Santa Maria - la historia social, aquella que només coneixem a nivell individual, i que masses vegades se’n va a la tomba, deixant comportaments i fets en el més absolut desconeixement, és d’una importància cabdal no tan sols per entendre el moment social d’una època determinada, sinó que aporta una documentació infinita que ha d’ajudar a la comprensió de la Gran Historia, la que fan els mandataris i polítics.
Per això la importància del teu blog i del que expliques dins l’àmbit artístic en concret. Si més d’un metge, un jutge, un mestre, o un venedor de cases publiquessin les circumstàncies que molts cops es troben en les seves vides professionals, tindríem una riquesa inimaginable de situacions, que amb sensacions de tota mena, permetrien conèixer el tarannà humà.
Quan parles de que el teu pare va anar pel nord d’Espanya buscant qui li construís la cadira, poses de manifest el moviment econòmic que hi havia per aquelles dates – la segona Renaixença de Catalunya – i de com el disseny començava a arrelar dins la societat civil, fins a tal punt de merèixer un premi; és a dir que sota la dictadura hi havia interès per premiar la creativitat en el disseny, i per tant, interès per part del món econòmic de expandir-se.
Fixa’t doncs, en aquest article, es parla d’història artística i d’història social, que acabes d’arrodonir amb la imbècilitat de la decisió de llençar les cadires, en bones condicions, segur, per part de la galeria. Evidentment, l’estupidesa també forma part de la història. En tenim proves. Sort que com a mínim, vas poder conservar una cadira.
Després de molts anys d'obscurantisme cultural, les generacions que pujaven, volien mirar cap a una altra banda per respirar. Recordo que el meu pare comprava revistes estrangeres de moda, arquitectura, art i decoració. Per casa corrien exemplars de l'Elle, L'Oeil, i altres. La novetat venia de paisos en els que es respirava llibertat, i el meu pare es passava hores mirant el que es feia fora, per captar l'esperit del seu temps. Visitava moltes galeries, i parlava amb artistes. Tot el que era creació, imaginació, aportacions fresques, en definitiva, li interessaven molt. Va col.laborar en l'interiorisme de la galeria René Metras, per exemple, i va moblar les cases de molts artistes i intel.lectuals. També treballava amb arquitectes de l'època. Jo recordo perfectament aquells anys d'ànsies d'apertura i de bastir una cultura moderna. Per això ara sovint penso que es passa massa de tot, i que les persones pensem només en el gaudi inmediat, sense anar més enllà. Aquest esperit crític i constructiu, intel.ligent i arriscat, abunda poc. Per tant, tot es dilueix. Perquè has de "matar-te" si la resposta és tant pobra?.
EliminaHan passat molts anys, però penso que el meu pare em va marcar de manera perenne amb la seva actitud. I encara que de tant en tant defalleixi, sé que, malgrat tot, he de reaccionar i seguir lluitant. No ho sabria fer d'una altra manera.