tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post2459009136219937246..comments2024-03-28T12:28:30.570+01:00Comments on El quadern robat: La cadiraAnna Belsahttp://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comBlogger2125tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-5393107796167113832016-04-23T12:41:07.684+02:002016-04-23T12:41:07.684+02:00Després de molts anys d'obscurantisme cultural...Després de molts anys d'obscurantisme cultural, les generacions que pujaven, volien mirar cap a una altra banda per respirar. Recordo que el meu pare comprava revistes estrangeres de moda, arquitectura, art i decoració. Per casa corrien exemplars de l'Elle, L'Oeil, i altres. La novetat venia de paisos en els que es respirava llibertat, i el meu pare es passava hores mirant el que es feia fora, per captar l'esperit del seu temps. Visitava moltes galeries, i parlava amb artistes. Tot el que era creació, imaginació, aportacions fresques, en definitiva, li interessaven molt. Va col.laborar en l'interiorisme de la galeria René Metras, per exemple, i va moblar les cases de molts artistes i intel.lectuals. També treballava amb arquitectes de l'època. Jo recordo perfectament aquells anys d'ànsies d'apertura i de bastir una cultura moderna. Per això ara sovint penso que es passa massa de tot, i que les persones pensem només en el gaudi inmediat, sense anar més enllà. Aquest esperit crític i constructiu, intel.ligent i arriscat, abunda poc. Per tant, tot es dilueix. Perquè has de "matar-te" si la resposta és tant pobra?.<br /><br />Han passat molts anys, però penso que el meu pare em va marcar de manera perenne amb la seva actitud. I encara que de tant en tant defalleixi, sé que, malgrat tot, he de reaccionar i seguir lluitant. No ho sabria fer d'una altra manera.Anna Belsahttps://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-64794007926759529462016-04-23T11:45:59.362+02:002016-04-23T11:45:59.362+02:00Un article curiós i que ens fa adonar de la import...Un article curiós i que ens fa adonar de la importància dels objectes quotidians, quan aquests s’han basat en la creativitat i no tan sols en un sentit pràctic.<br /><br />Evidentment en la foto s’aprecia poc la cadira, i els ulls de l’espectador es centraran en els dos personatges. Però en conjunt, tot fa historia: En Miró, en Català Roca i la cadira. Tot té anys i evidentment aquesta foto és un document històric.<br /><br />Com a arxivera vocacional, - de tant en tant encara em desplaço a Mataró a continuar arxivant al Museu Arxiu de Santa Maria - la historia social, aquella que només coneixem a nivell individual, i que masses vegades se’n va a la tomba, deixant comportaments i fets en el més absolut desconeixement, és d’una importància cabdal no tan sols per entendre el moment social d’una època determinada, sinó que aporta una documentació infinita que ha d’ajudar a la comprensió de la Gran Historia, la que fan els mandataris i polítics.<br /><br />Per això la importància del teu blog i del que expliques dins l’àmbit artístic en concret. Si més d’un metge, un jutge, un mestre, o un venedor de cases publiquessin les circumstàncies que molts cops es troben en les seves vides professionals, tindríem una riquesa inimaginable de situacions, que amb sensacions de tota mena, permetrien conèixer el tarannà humà.<br /><br />Quan parles de que el teu pare va anar pel nord d’Espanya buscant qui li construís la cadira, poses de manifest el moviment econòmic que hi havia per aquelles dates – la segona Renaixença de Catalunya – i de com el disseny començava a arrelar dins la societat civil, fins a tal punt de merèixer un premi; és a dir que sota la dictadura hi havia interès per premiar la creativitat en el disseny, i per tant, interès per part del món econòmic de expandir-se. <br /><br />Fixa’t doncs, en aquest article, es parla d’història artística i d’història social, que acabes d’arrodonir amb la imbècilitat de la decisió de llençar les cadires, en bones condicions, segur, per part de la galeria. Evidentment, l’estupidesa també forma part de la història. En tenim proves. Sort que com a mínim, vas poder conservar una cadira.<br />Marta Teixidóhttps://www.blogger.com/profile/08594071442305495402noreply@blogger.com