Weltanschauung!

     

     Weltanschauung.... Feia temps que no veia escrita, ni feia servir aquesta paraula. La vaig tornar a trobar tot fullejant el catàleg de l’exposició “Modernisme. Art, tallers, indústries” que hi ha ara a La Pedrera. Quan la vaig visitar, vaig tenir la sensació de fer un viatge al passat. I no només per l’exposició en sí, que rememora l’època d’aquest estil, sinó del meu propi passat, quan, després dels estudis, em vaig especialitzar en aquesta època quasi sense voler. Potser perquè els professors que s’hi dedicaven mostraven més entusiasme que els altres, o potser perquè un dels millors professors que vaig tenir, en José Mª Valverde, parlava amb devoció dels escriptors i pensadors vienesos d’aquell període i em va contagiar. Però aviat vaig veure que aquell món quedava molt lluny, i que per viure plenament, havia d’ocupar-me del món real, o sigui del món contemporani. La meva Weltanschauung havia d’obrir-se a Weltanschauungen que em toquessin més de prop.

     Aquesta paraula alemanya esta composta per la paraula Welt, que vol dir món i per la paraula Anschaunng  (que ve del verb Anschauen) que vol dir observació. Weltanschauung és un concepte fonamental de la filosofia alemanya i fa referència a la percepció del món. Va ser emprat primer per Kant, i després per Hegel, per descriure com diverses perspectives religioses, ideològiques, culturals, filosòfiques, polítiques i/o estètiques, s’enfrontaven, amb actitud transformadora, amb la realitat.  La traducció que fem servir aquí és “visió del món”, però pel que veig, els historiadors acadèmics segueixen emprant el mateix lèxic! Aquesta paraula retrobada em va fer pensar. És cert que el modernisme havia estat, més que un corrent estètic, un corrent ideològic, per tant, manllevar una paraula clau de la filosofia clàssica alemanya, em va semblar prou oportuna. Em vaig preguntar si seria factible aplicar aquest concepte, que, no oblidem, porta implícites connotacions generalitzadores, al nostre moment actual. Però ara tot s’ha tornat massa complex i, en tot cas, esta conformat de centenars de Weltanschauungen, paral.leles, simètriques o antagòniques. I em vaig adonar que, sense cap mena de dubtes, la Weltanschauung més propera, completa i rotunda que conec, és la de David Ymbernon.

     David Ymbernon no és només un artista plàstic. És un gran poeta. El mes que ve s’editarà el llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala)” que ho demostra. També és un creador personalíssim d’espectacles parateatrals. Al desembre n’hi ha un (“Pla fix. Latung La La”), programat a la sala Hiroshima. L’obra de David Ymbernon té la particularitat de ser capaç de transformar la vida al seu voltant, i la dels qui l’envolten. La seva obra no és només una qüestió plàstica o estètica, és una manera de veure i de viure el món. La vida, des de l’estètica de David Ymbernon, té uns valors diferents.  A llarg de la seva trajectòria, ha donat forma a un univers molt propi que no és altra cosa que una veritable Weltanschauung.

     Durant els tres mesos que durarà la seva exposició a el quadern robat, els que la visitin tindran l’oportunitat de comprovar-ho. Veuran obres que han sorgit d’un conte i també podran assistir a lectures poètiques (visites guiades per poemes). També podran jugar a imaginar altres històries possibles de cada una de les obres, perquè una de les particularitats del seu art és que és capaç  de desvetllar la pròpia consciència i de despertar els propis records. I no esmentarem la paraula Weltanschauung, no serà necessari.

Sobre David Ymbernon i "El quadern de Latung La La"

 

      Una breu introducció, per situar els paràmetres.... aproximadament (!)

         

     L’obra de David Ymbernon (Igualada, 1972), és una proposta molt personal, sempre agosarada i fresca, que resulta impossible classificar en una tendència concreta. És una obra que abraça disciplines diverses: pintura, dibuix, collage, fotografia digital, objectes-escultura, performances, teatre i poesia. A través d’un fil conductor de color taronja, ens fa endinsar en un món que desperta la nostra imaginació, fent-nos valorar allò que pot semblar intranscendent, i trastocant els significats de les coses. En l’univers Ymbernon, la intuïció, els records i la llibertat tenen tot el protagonisme.

     L’exposició El quadern de Latung La la, la constitueixen una sèrie d’imatges que giren al voltant de l’obra Tractor (2012-2015), i del conte El tractor carbassa del Blanc (l’avi d’en Siset),  escrit pel mateix David Ymbernon. Tractor és una pintura de grans dimensions en la que un tractor taronja travessa un paisatge del mateix color.   David Ymbernon va començar a pintar aquesta obra a la galeria Joan Prats-Artgràfic, durant la performance que va realitzar amb motiu de l’exposició Grills i òpera de Latung La La, (2012) i la va acabar posteriorment al seu estudi. Per a nosaltres, aquest fet té molt de sentit, ja que fa que veiem aquesta exposició no només com una continuació d’aquella, sinó també d’una trajectòria personal i professional. En el conte El tractor carbassa del Blanc (l’avi d’en Siset), apareixen totes les constants de l’obra de David Ymbernon: la vida, la família, les arrels, la vida, la feina, l’amistat, la música, els jocs, la vida al camp, la ironia, la poesia i la idea fonamental de que per a evadir-se, no cal fer cap llarg viatge. Per a Latung La La, protagonista incògnit de les seves obres, tot és possible des de casa i sense treure’s les sabatilles.

     L’obra de David Ymbernon gaudeix ja d’una llarga trajectòria. S’ha pogut veure en diverses institucions i galeries, entre les que destaquem les realitzades a la Galeria Joan Prats-Artgràfic (2006, 2009 i 2012), a l’Espai Guinovart a Agramunt ( 2005), al Centre d’Estudis Ilerdencs (2009) i al Priorat Centre d’Art (2012.) Pel que fa a la vessant de les arts escèniques, destaquem Latung La La i la llum emergent, Festival Panorama, Barcelona 2010; El fil de Latung la La Festival Grec, Barcelona 2010; Els domicilis de Latung La La, obra en gira per diverses ciutats europees 2013-2015; Latung La La diu que el pes petit és el pes més gran de tots, Festival El més petit de tots, Barcelona, Sabadell, Olot, Lleida, Igualada, 2013-2014; i Pla fix Latung La La, Festival TNT, Terrassa 2015. 

El quadre de David Ymbernon que no vàrem vendre

    

     El quadre “Família” de David Ymbernon, ens agradava molt a tots. Desprenia aquesta cosa fresca i esbojarrada de la seva obra, i a més tenia els seus elements clàssics: la bombona de butà, l’escala, la cadira i una família dibuixada amb traç infantil. En David sempre explica, referint-se a Miró, que una vegada, aquest havia dit que es necessitava tota una vida per a poder pintar com un nen. En David pensa que, si agafes un nen i el dirigeixes, o sigui li fas fer les coses com tu vols que les faci, el resultat pot ser similar al d’haver passat tota una vida de provatures. En el quadre família, hi ha els traços dels seus fills, dirigits per en David: és una demostració plàstica de la seva teoria. A més, és una obra que es fa mirar. Posseeix aquell poder magnètic que embruixa a qui el mira. Et fa veure les coses més fàcils, t’allibera de les preocupacions, el camí es torna més planer. Recordo que, a més, el quadre feia molt bonic a la paret de la galeria. De ben segur que, si l’època no hagués estat tant dolenta (la maleïda crisi, que començava fort), l’hauríem venut de seguida. Però passaven els dies i el quadre no es venia.

     Un dia, vàrem rebre un correu electrònic. L’escrivia un senyor anglès, que explicava que treballava en el ram del petroli i que es deia Mervyn Baylor. Havia de fer un regal de casament a la seva filla, i després de pensar i buscar molt, havia vist la nostra exposició per internet. El quadre “Família” li semblava el més adient. Ens enviaria els diners, i ja li enviaríem el quadre quan acabés l’exposició. Ens vam posar molt contents. Ens va semblar genial el motiu de la compra, i vam pensar que aquell pare s’hi havia mirat molt a l’hora de triar. Vam posar un punt vermell al costat de l’obra de seguida, i ho vam explicar a tothom que passava per la galeria. En David feia una performance durant l’exposició i venia molta gent a veure-la. Explicar la venda del quadre “Família” es va convertir en una mena de ritual. Ens feia tantíssima il.lusió!. L’Elisabet, la companya d’en David, sempre deia: “ Fixa’t, han hagut de ser uns anglesos! Fora d’aquí la gent té la ment molt més oberta per l’art. Compren quadres perquè els agraden, no estan tant pendents de la signatura”(2). Jo li donava la raó, aquella actitud era la bona. Per altra banda, a Anglaterra no estaven patint la crisi que aquí ens estava arruïnant. La venda d’aquell quadre donava sentit a la nostra feina i a la de l’artista. Era una mica de llum en aquell panorama gris i una mica sinistre que ens envoltava.

     Però aquella compra va resultar ser un intent d’estafa (1). No hi havia cap senyor Baylor, ni cap filla, ni cap casament. Van enviar un xec fals, per una quantitat superior. La seva intenció era demanar que els enviéssim la diferència, el quadre no els interessava per a res. Vam detectar-ho quan vam rebre el xec, al banc ens van dir que era fals. Nosaltres (En David, l’Elisabet i jo), vam tenir una desil.lusió majúscula. No tant pels diners que no guanyaríem, sinó perquè el món no era com ens l’havíem imaginat. Aquella era una exposició feliç, i aquella història del regal de casament ens quadrava perfectament. Va ser com descobrir que els reis són els pares, o que la màgia esta plena de trucs.

     Per aquest motiu, volem que aquest quadre formi part de l’exposició El quadern de Latung La La. Sense cap mena de dubte, el quadre “Família” és una pàgina molt important d’aquest quadern!.

Notes:
(1): Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html
(2): Això vol dir que no només compraven obres d'artistes famosos.

Vicissituds d'una exposició

     

     Vam començar a parlar de fer l’exposició de David Ymbernon ja fa molts mesos; després de que la direcció de la galeria Joan Prats el cités per comunicar-li que havien pres la decisió de que havia de deixar de formar part del seu grup d’artistes. Li van demanar que recollís les seves obres que estaven dipositades al magatzem, tot explicant-li que el seu estil no encaixava en la línia d’exposicions que pensaven programar. A en David, aquesta notícia no li va venir de nou. De fet, els membres d’aquella galeria que defensaven el seu treball, per afinitat i per passió, ja no hi eren. Així és que, quan en David ens ho va comunicar, vam programar una exposició per a la temporada següent. Com que la vam programar pel mes d’octubre, i per aquelles dates es celebrava el Barcelona Gallery Weekend, vam pensar que seria una bona idea presentar-nos-hi. L’exposició que pensava fer en David complia perfectament  els requisits exigits. Demanaven que les galeries participants organitzessin esdeveniments durant els dies del festival, i les performances d’en David eren un esdeveniment perfecte. També ens va semblar que l’aspecte fresc i festiu de la seva obra podia encaixar en el programa. Però no ens van admetre. Després, un cop vistes les propostes presentades, penso que deurien haver canviat les regles del joc a mitja partida (com incloure membres al jurat que no constaven a les bases), perquè molt poques de les exposicions presentades seguien tots els requisits que exigien al principi. Vam decidir seguir endavant amb l’exposició, retardant-ne la data d’inauguració, i canviant una mica el guió.

     La primera visita que vam fer a l’estudi d’en David va ser abans de l’estiu. Es tractava de perfilar l’exposició i veure l’obra que havia fet des de la darrera exposició. Vam veure obres fantàstiques, algunes encara en projecte. Com que la galeria és petita, amb el que vam veure ja en teníem prou per fer una exposició amb l’obra recent. La peça estrella seria un quadre gran amb un tractor de color taronja que estava al mig d’un “paisatge” també taronja (1). Abans de marxar, en David ens va lliurar uns folis. Era un conte que havia escrit, sobre un tractor i altres coses. He de dir que la seva lectura em va trasbalsar. Tenia alguna cosa que remetia directament a la literatura catalana clàssica. Jo acabava de llegir la novel.la de Víctor Català “Un film”, i el conte de David Ymbernon feia servir la mateixa estructura narrativa: per parlar d’una cosa, s’ha d’anar a les arrels, explicar la procedència per entendre la dimensió d’un fet o d’un personatge. La lectura d’aquell conte em va fer canviar la idea de l’exposició. No ens limitaríem a fer una exposició d’obra recent. Això és el que es fa sempre, i per tant, és un plantejament massa lineal. El conte, i el quadre del tractor confegien una unitat tant potent, que el més interessant fora triar obres de la seva pròpia col.lecció que hi tinguessin alguna cosa a veure. En el conte sol, hi havien tots els elements de la seva poètica. Es tractava de buscar obres que els convertissin en imatges plàstiques, sense importar-nos si era una obra recent o de feia quinze anys. En l’exposició, s’havien de mostrar les claus de la seva obra en estat pur, igual que les mostrava el conte. L’obra d’en David Ymbernon és una obra molt sòlida i conseqüent, però encara no ha aconseguit arribar a tothom. Esperem que en les pàgines d’aquest quadern que presentarem (L’exposició es titularà El quadern de Latung La La), hi hagin els motius suficients per a considerar-la imprescindible.

Nota:

(1).- Aquest quadre el va començar a pintar durant les performances que va fer en la seva última exposició a la galeria Joan Prats-Artgràfic, la seva darrera exposició en aquella galeria i també la última que vam compartir allà.  Per a mi té molt de sentit que, un cop acabada, s'ensenyi a el quadern robat. És una mena de símbol de la continuitat de la meva feina.

Sobre la fatiga

     

     Una extraordinària exposició comissariada per Martí Peran, i que encara es pot veure al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, m’ha fet veure la llum en referència al tema que vaig exposar en l’article anterior (1). La mostra, titulada “Assaig sobre la fatiga”, constitueix la darrera part d’un cicle de tres exposicions. Les dues anteriors varen ser “Futurs abandonats” (2) i  “Ciutats copiades”. “Assaig sobre la fatiga” (així com les dues anteriors), és una exposició de tesi molt ben argumentada. Amb a un criteri molt ben definit, riquíssim en documentació, permet una lectura amplia, però inequívoca, del discurs que desgrana el seu comissari al voltant de la fatiga a la que alguns individus de la nostra societat es veuen abocats. Una fatiga entesa com a l’alienació dels nostres dies, i induïda per una societat sobreexplotada, hipercomunicada i que tendeix a la hiperactivitat generalitzada. Una vida hiperactiva que Martí Peran descriu com a paradigma de la pobresa d’experiència directament proporcional a la superficialitat de la comunicació a través de les xarxes socials. El discurs de Peran, parteix de la base que aquesta fatiga, aquesta buidor, lluny d’haver de ser considerada com una patologia a corregir, pot ser el punt d’inflexió a partir del qual s’inicia un procés d’emancipació. Segons les seves paraules: “En la negativa a la producció que suggereix la fatiga s’obre el principi alliberador de la des-educació i la des-programació. En l’aparent neutralitat de la fatiga descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Tanmateix, aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la innacció, instal.la la fatiga, en l’horitzó de l’experiència contemporània, en una posició que transcendeix la que temps enrere va ocupar la malenconia” (3).

     Convertir aquest argument en exposició no em sembla una cosa fàcil, i he de dir que el resultat m’ha semblat fora de sèrie: la tria de les obres és encertadíssima, el muntatge, del tot impecable i el recorregut és entenedor, a la vegada que tremendament subjugant.  Per altra banda, a mi m’ha servit, de passada, per entendre alguns artistes l’obra dels quals, fins ara, em resultava del tot incomprensible. Seguint els raonaments de Martí Peran he pogut trobar algunes de les claus que em faltaven. Com, suposo, entendre els motius que poden portar un artista a fer una obra que no es pugui vendre: no es tracta de produir, això ja és una activitat obsoleta. És una acció fruit de la fatiga, del cansament, de la saturació i del tedi. La millor expressió del buit, un possible punt de partida, una presa de posició.

     No es tracta de justificar allò injustificable, sinó de veure més enllà del que ens és pròxim i entendre-ho. Moltes vegades, això pot ser un exercici fascinant.

Notes.

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/paranys.html
(2).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/10/futurs-abandonats.html
(3).- Transcrit del programa de mà de l'exposició

Paranys

    

     El món de l’art sempre ha estat un món particular. La lògica aplicable a altres esferes no funciona en l’àmbit artístic. Aquest fet a mi sempre m’ha semblat fantàstic, sobretot quan, amb els anys,  he pogut comprovat quant de prosaic hi ha en el funcionament de la vida. En el món de l’art, sovint ens movem entre paràmetres intangibles que són difícils de comprendre per les persones que no hi estan avesades. El filòsof George Santayana, diria que “la meditació filosòfica i la cultura, són activitats que permeten a les persones evadir-se momentàniament dels mesquins entorns en els que els toca viure, per entregar-se al riure, accedir a la comprensió de les coses i possibilitar petites concessions de bogeria a la raó”. Com a bon estudiós del pragmatisme filosòfic, Santayana es va adonar de que la poesia, la literatura i l’art sovint es produïen al marge de la raó. Potser per aquest motiu, tots els que treballem amb artistes, i tenim la sort de relacionar-nos amb persones amants de l’art, tenim una manera particular d’entendre la vida. Husserl deia que el món no és el que pensem, sinó el que vivim. El nostre món, en canvi  està tant a prop de la il.lusió i del pensament abstracte i/o sensible, que de vegades se’ns fa difícil la convivència amb l’enteniment i la comprensió convencional.

     Tot i amb això, de vegades es produeixen situacions tant inversemblants, que, de cop, fan aflorar la nostra petita parcel.la de pensament pragmàtic. Són coses que es passen tant de la ratlla, que simplement salten a l’altre cantó. I no al de la simple bogeria, que això seria comprensible, sinó al de la seva instrumentalització. Penso en una cosa que m’han explicat i que no sé si és certa, però que si ho és (i podria ser-ho), és per fer pensar. M’han parlat d’un artista, que esta a punt de fer una exposició en una galeria, i que l’ha pensat especialment per a que no es pugui vendre res. La primera cosa que he pensat, és que es tracta una postura, o que a aquest artista potser se li han acabat les idees. Fins i tot una acció com aquesta no és nova, segur que a tots ens venen exemples al cap. Jo, per una raó de proximitat, penso en quan Christo va embolicar la galeria Joan Prats.  Però el que m’ha explicat això, m’ha fet veure que molt probablement, tot forma part d’una estratègia calculada. Podria ser que l’artista en qüestió persegueixi la idea de fer una exposició en un centre d’art contemporani, i que aquesta “anti-exposició” estigués pensada especialment per seduir als possibles personatges influents. Podem intuir fàcilment per on van els seus “desitjos i necessitats”!. Un salt al buit perfectament calculat.

     Potser sóc una ingènua, però quan de l’art desapareix la utopia, no sé què li queda. Com he assenyalat al començament, estic habituada (i m’agrada)  l’idealisme de molts artistes, i la seva capacitat de construir un món que ens permeti viure al marge del temps.  Quan la il.lusió es perd de vista, es pot córrer el perill de caure en un discurs merament formalista. Penso en la frase de Samuel Beckett: “No hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, cap desig d’expressar-ho... al marge de l’obligació de fer-ho”.


Nota: Complementa aquest article l'entrada del blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/sobre-la-fatiga.html

     

    

El més important és la imaginació

    

     Potser una de les coses que valoro més en un artista és que tingui imaginació. La imaginació, que no hem de confondre amb fantasia, és un instrument de transformació i de comunicació molt poderós. A través de la imaginació, una artista pot transcendir de si mateix i arribar a l’ànima d’una altra persona. A la vegada, pot suggerir, convidar, fer somniar o pensar. També pot fer-nos recordar, reflexionar, analitzar i comparar. La imaginació pot fer-nos descobrir coses que no sabíem que existien, i a la vegada ens pot ajudar a entendre el món. Els artistes amb una imaginació molt poderosa, són capaços de transformar el món de les persones amb les seves obres, d’enriquir-lo, i sobretot d’eixamplar-lo. Aquestes obres no cansaran mai als seus espectadors, ben al contrari: encara que les vegin cada dia, sempre descobriran aspectes nous; i a mesura que passi el temps, continuaran sent tant vàlides com al principi, o fins i tot més.

     Aquest és el gran valor de l’obra de l’Oriol Jolonch. Aquests dies, amb motiu de la seva exposició a Can Framis, he tingut l’oportunitat d’explicar (si és que cal!) la seva obra a algunes persones que la veien per primera vegada. Tothom estava d’acord en el fet de que, tot i representar mons màgics –o diferents-, era fàcil identificar-s’hi. Cada un de nosaltres pot trobar afinitats diferents en cada una de les seves obres, perquè proposen una lectura alternativa i possible de la realitat. Encara que pugui semblar inversemblant, hem d’acceptar que la realitat interior de les persones no és tant avorrida i cartesiana com ens volen fer creure que ha de ser. Durant la roda de premsa i posteriorment en la inauguració, he de dir que vaig reviure temps feliços. Vaig recordar moments similars del passat, quan vaig tenir la sort de poder fer descobrir artistes com Jordi Alcaraz, Chema Madoz, David Ymbernon o Joan Furriols, entre molts d’altres. Els arguments per transmetre els seus postulats eren i són tant poderosos! Només es tracta d’obrir la porta i ensenyar el camí. De seguida reconeixes l’expressió extasiada dels qui descobreixen unes obres que els canviaran la vida.

    Precisament va ser comentant tot això amb una periodista, que ella mateixa em va dir que estava tipa d'haver de patir el fenòmen contrari. Em va dir que li costava entrar en l'art contemporani, perquè sovint l'avorrien els discuros dels comissaris; veritables compendis de sociologia i filosofia,  i que sovint es convertien en manuals d’instruccions per entendre les obres exposades. Jo sempre he preferit que les obres parlin soles. Si podem conèixer tot el que hi ha al darrera, perfecte; de vegades ens ajudarà a fer-ne una lectura més rica; però que no sigui imprescindible. Si l'art s'ha d'explicar massa, si no té el poder de la comunicació intrínsecament associat, podem ser víctimes d'un parany que no tingui res a veure amb l'art. Recordo haver hagut d’aguantar propostes molt avorrides, com la d’un artista que copiava notícies de diaris antics. Tenia molt bona tècnica, però a mi m’avorria tantíssim! O un altre que escrivia la mateixa paraula en diversos idiomes: un quadre, una paraula, i així successivament.  És possible conviure amb obres d’aquestes cada dia sense caure en una depressió per empobriment espiritual? Penso fermament, que l’art ha de ser tot el contrari. I per ser-ho, l’artista ha de tenir imaginació; aquesta és una condició imprescindible.  I això, encara que no ho sembli, no és una cosa tant fàcil.

Nota: La fotografia és d'Oriol Jolonch