Paranys

    

     El món de l’art sempre ha estat un món particular. La lògica aplicable a altres esferes no funciona en l’àmbit artístic. Aquest fet a mi sempre m’ha semblat fantàstic, sobretot quan, amb els anys,  he pogut comprovat quant de prosaic hi ha en el funcionament de la vida. En el món de l’art, sovint ens movem entre paràmetres intangibles que són difícils de comprendre per les persones que no hi estan avesades. El filòsof George Santayana, diria que “la meditació filosòfica i la cultura, són activitats que permeten a les persones evadir-se momentàniament dels mesquins entorns en els que els toca viure, per entregar-se al riure, accedir a la comprensió de les coses i possibilitar petites concessions de bogeria a la raó”. Com a bon estudiós del pragmatisme filosòfic, Santayana es va adonar de que la poesia, la literatura i l’art sovint es produïen al marge de la raó. Potser per aquest motiu, tots els que treballem amb artistes, i tenim la sort de relacionar-nos amb persones amants de l’art, tenim una manera particular d’entendre la vida. Husserl deia que el món no és el que pensem, sinó el que vivim. El nostre món, en canvi  està tant a prop de la il.lusió i del pensament abstracte i/o sensible, que de vegades se’ns fa difícil la convivència amb l’enteniment i la comprensió convencional.

     Tot i amb això, de vegades es produeixen situacions tant inversemblants, que, de cop, fan aflorar la nostra petita parcel.la de pensament pragmàtic. Són coses que es passen tant de la ratlla, que simplement salten a l’altre cantó. I no al de la simple bogeria, que això seria comprensible, sinó al de la seva instrumentalització. Penso en una cosa que m’han explicat i que no sé si és certa, però que si ho és (i podria ser-ho), és per fer pensar. M’han parlat d’un artista, que esta a punt de fer una exposició en una galeria, i que l’ha pensat especialment per a que no es pugui vendre res. La primera cosa que he pensat, és que es tracta una postura, o que a aquest artista potser se li han acabat les idees. Fins i tot una acció com aquesta no és nova, segur que a tots ens venen exemples al cap. Jo, per una raó de proximitat, penso en quan Christo va embolicar la galeria Joan Prats.  Però el que m’ha explicat això, m’ha fet veure que molt probablement, tot forma part d’una estratègia calculada. Podria ser que l’artista en qüestió persegueixi la idea de fer una exposició en un centre d’art contemporani, i que aquesta “anti-exposició” estigués pensada especialment per seduir als possibles personatges influents. Podem intuir fàcilment per on van els seus “desitjos i necessitats”!. Un salt al buit perfectament calculat.

     Potser sóc una ingènua, però quan de l’art desapareix la utopia, no sé què li queda. Com he assenyalat al començament, estic habituada (i m’agrada)  l’idealisme de molts artistes, i la seva capacitat de construir un món que ens permeti viure al marge del temps.  Quan la il.lusió es perd de vista, es pot córrer el perill de caure en un discurs merament formalista. Penso en la frase de Samuel Beckett: “No hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, cap desig d’expressar-ho... al marge de l’obligació de fer-ho”.


Nota: Complementa aquest article l'entrada del blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/sobre-la-fatiga.html