Col·leccionistes One Hit Wonders

          

     Hi ha compradors d’art que no puc qualificar de col·leccionistes de cap de les maneres, per més diners que es gastessin i per més conversa interessant i (aparentment) interessada que establíssim durant l’adquisició ocasional d’una o més obres d’art. L’alegria de trobar un nou col·leccionista (escassos i cada vegada més vells) era immensa, i després de les llargues converses que precedien la compra sempre m’havia fet la il·lusió d’haver pogut ampliar la migrada llista de gent per avisar quan entressin coses noves i interessants a la galeria. I si dic que no els puc qualificar de col·leccionistes, és perquè després d’aquella primera i apassionada compra, no s’havien acostat mai més. Mai vaig poder entendre com podia ser que, després d’haver invertit una suma de diners considerable, no s’haguessin acostat mai més a la galeria. Ni tan sols quan fèiem una nova exposició de l’artista del que havia comprat obra. La manca d’interès en seguir l’evolució dels artistes em va intrigar sempre. I això no era cosa només de persones no vinculades al món de l’art, sinó també de persones que hi formaven part, fins i tot de manera significativa. Recordo el cas d’un editor-poeta que es va sentir tant atrapat per l’obra de David Ymbernon que va voler comprar una obra. Com que era bastant gran i tenia un preu relativament elevat, va fer comprar-la a la seva mare, perquè segons deia, ell no tenia prou diners. Recordo les visites que va fer, i les converses  que vam tenir però sobretot recordo que no va tornar mai més a cap de les exposicions que vam organitzar d’aquest artista, ni a Joan Prats-Artgràfic ni al quadern robat. Tot i haver-li enviat totes les invitacions i tots els avisos a visites comentades i lectures de poemes i malgrat l’interès i la passió d’aquella primera i única visita, jo no el vaig veure mai més. Però aquest cas no va ser l’únic.

 

    Mai he pogut entendre aquest comportament, però li he donat moltes voltes. Potser simplement volien omplir un forat a la paret, i un cop fet, s’havien desentès completament. Algú els havia recomanat l’artista o la galeria, i l’interès s’acabava després de comprar. O potser van tenir una mala convivència amb l’obra: un cop penjada a casa seva els havia deixat d’agradar i només recordaven els diners que els havia costat, i, per tant, no volien ni pensar en acostar-se a la galeria. També podria ser, que haguessin trobat el camí directe a l’estudi de l’artista i seguissin la seva evolució des d’allà. Més directe, més a prop, i en cas de compra, estalviant-se la comissió de la galeria. Però això només s’ho creien ells, perquè en la majoria dels casos, els preus, tan a l’estudi com a la galeria, eren els mateixos. 

 

    Jo que sempre m’havia fet llistes de compradors per artistes, i que m’agradava tenir-los al dia del que anaven fent (fires, exposicions, evolució o canvis en l’obra) m’exasperava sovint, sobretot quan passaven els dies i no s’acostaven ni a veure la nova exposició. Finalment, els esborrava de la llista, o els etiquetava de fantasmes. Passen els anys, i aquest és un tema que no puc oblidar. No he oblidat cap ni una de les obres que van anar a parar a aquests compradors que un dia em van semblar que podrien esdevenir col·leccionistes i va ser que no. Simplement van ser compradors ocasionals amb un interès per l’art relatiu. O van ser col·leccionistes d’una sola obra, com aquells cantants que es fan famosos per una sola cançó: col·leccionistes One hit wonders.

Premis, produccions i altres consideracions

 

     Durant els anys que vaig treballar a Joan Prats-Artgràfic, a alguns artistes se’ls pagava la producció de les obres perquè (directa o indirectament) van saber “treballar-se” al galerista. A altres, això era una cosa que ni se’ls passava pel cap i si alguna vegada ho havien provat, se’ls havia negat el pa i la sal. Molts d’aquests últims, tot i haver de pagar-s'ho ells, compraven els millors materials, els millors bastidors i les millors teles,  posaven els millors marcs, portaven les fotografies a positivar als millors laboratoris (si eren fotògrafs) i les portaven ja muntades. Jo no deia res, però moltes vegades, el greuge comparatiu em posava negra. Perquè uns sí i altres no? Com a curiositat al marge, i tenint en compte que tot això passava quan els temps eren bons, diré que, els artistes que corrien amb la producció de les seves obres, eren els que ho venien quasi tot. Però les obres dels artistes “produïts”, quasi sempre es quedaven agafant pols al magatzem. Fins que necessitaven les obres, sigui per una exposició, o simplement perquè les volien recuperar, i se’ls hi entregaven sense demanar res a canvi, quan marc i producció els havia pagat la galeria. A mi, això, no em semblava just.  Perquè hi ha moltes maneres de gestionar aquest tema, com per exemple negociar el tant per cent que es queda la galeria, o directament, afegir el cost de producció a la liquidació en cas de venda.  Però això es feia en comptades ocasions, i els pagaments de producció rarament es recuperaven. O sigui que era allò de “cornut i pagar el beure”.  Perquè el tema de pagar produccions és delicat i s'ha de saber fer bé. 

 

      La setmana passada vaig llegir un article en el que un artista es queixava de les bases d’un concurs de pintura. Apuntava el fet de que la foto per participar se l’havia de fer un mateix i que de l’import del premi s’havia de deduir IVA i IRPF (l’IRPF s’ha de deduir de qualsevol premi, loteria inclosa). També escrivia que, en cas de guanyar, et feien una exposició i no et pagaven res. Em vaig quedar astorada. A veure: aquest artista no té obra a l’estudi per fer una exposició en cas de guanyar el concurs? Una exposició és una oportunitat d’ensenyar les obres, però és que a sobre, aquesta institució edita un catàleg. Sense comptar la promoció que fan, que és molta.  No és prou, això?. Fa uns anys, un artista que va rebre aquest premi, es va negar a fer l’exposició perquè no li pagaven la producció. Quan el director de la institució m’ho va explicar, no vaig entendre res. En definitiva, aquell artista, en presentar-se al premi havia acceptat les bases (que no parlaven d’assumir aquesta partida). Perquè es va presentar? Ningú no l’obligava.

 

     Un crític em va dir que l’article d’aquell artista tractava d’un tema de  dignitat, però si és així, jo no ho comparteixo. Comprar una obra i fer una exposició amb un catàleg, encara que no paguin producció, no atenta contra la dignitat de ningú. Precisament es tracta d’una institució que ha fet molt per artistes i galeries del país, i que tant de bo n’hi haguessin més. Si un artista no esta d’acord amb les bases dels concursos, que no s’hi presenti i punt. De concursos n’hi ha molts, i de bases també. Així com d’opinions, punts de vista, experiències diverses, sensibilitats i interessos. Al cap i a la fi, el tema de fons no és altre que els diners. 

Falses expectatives

 

     Durant tots els anys que vaig fer de galerista, mai vaig donar falses expectatives a cap artista. Mai vaig prometre cap exposició si no tenia la seguretat de poder-la fer. Només una vegada, quan ja teníem quasi tot a punt per emmarcar un conjunt de fotografies de Jordi Casañas (1), el galerista va decidir canviar el rumb de la galeria, i vaig haver de dir-li que no faríem l’exposició. Però li vaig donar la meva paraula de que, si mai tornava a estar en disposició de programar-li una, ho faria. I així va ser. La imatge de la postal inaugural del quadern robat va ser seva, i pocs mesos després vam fer-li la primera individual. Per a mi, la paraula donada té un valor essencial. Però durant els últims mesos he hagut de tastar el sabor amarg dels qui no actuen així, dels que prometen coses que no fan. Pitjor encara quan jo no havia demanat res. La cosa és que durant les últimes setmanes del quadern robat, ens va visitar una editora que va comprar una petita obra de David Ymbernon. Ens va explicar que acabava d’editar una novel·la ambientada en el París de principis de segle, i jo li vaig explicar que feia molts anys, jo n’havia escrit una ambientada en la Viena de principis de segle, i que, de fet, era la que havia donat el nom primer al bloc, i després a la nostra galeria (2).  La va voler llegir, i jo, ximple de mi, li vaig deixar un manuscrit. Unes setmanes després, em va dir que el meu text li havia agradat i que, si jo no tenia pressa, perquè en aquell moment tenia molta feina, volia editar-la.  Em va parlar de la boníssima correctora d’estil que tenia, i em va dir que tenia la idea de fer un llibre il·lustrat. Va dir que potser no em faria rica, però que tindria un llibre molt maco. També em va dir que em faria un contracte i tot. Em va demanar que li enviés el llibre en format Word per poder-lo treballar. No sé ben bé perquè, però tot allò, que fa vint-i-cinc anys m’hauria fet tornar boja d’alegria, em va deixar completament freda. No sé perquè, però no me la creia.

 

     Van passar els mesos.... L’editora em donava cites que després cancel·lava a causa de reunions inesperades, excés de feina o accidents insòlits del seu gos. Òbviament, amb el temps vaig entendre que, de tot allò que m’havia dit, res de res. De fet, potser això és el millor que podia passar, perquè el meu llibre, vist amb la perspectiva dels anys, era ben fluix, i a més, l’havia escrit feia més de quaranta anys. No m’identificava gens amb la persona que jo era aleshores. Quan el vaig rellegir abans d’enviar-li l’arxiu per mail, se’m feia estrany que li hagués agradat. Molt probablement, això és el que li hauria dit en cas d’haver tingut la reunió que mai es va produir. 

 

     I jo em pregunto: quina necessitat té la gent d’embolicar la troca? Jo mai vaig demanar res, va ser aquella senyora que es va ficar tota sola de peus a la galleda. I si havia canviat d’opinió, tant costava donar la cara i explicar-ho? Em dol que m’hagin fet allò que jo mai he fet a ningú. A aquestes alçades de la pel·lícula, sincerament, fa molta mandra viure situacions com aquesta. No entenc a què treu cap, ni quina lliçó en puc aprendre de tot plegat. O potser sí. Aquesta experiència, malgrat que enfadosa, m’ha fet veure que, després d’anys d’entrenament, el sentit de la desconfiança envers determinades persones segueix en forma. Però no sé si això és bo o és dolent. 

Notes:

(1). Vegeu "La ciutat i la vida. Les fotos de Jordi Casañas"

(2). Vegeu "Sobre el títol d'aquest bloc"