Com si Barcelona fos Combray

     

     Durant els darrers mesos he tingut el privilegi d’endinsar-me, una estona cada vespre, en la Barcelona dels anys 30. La meva bona amiga Marta Cervelló em va deixar llegir els diaris íntims del seu oncle-avi, l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, que ella havia transcrit, tot afegint-hi informació complementària sobre els fets i els personatges que s’hi esmenten. Una feina ingent, abordada amb un rigor fora de sèrie, a la que s’hi va dedicar durant més de dos anys, i que li va permetre donar llum i color al passat de la seva família i tornar-li la veu a un arquitecte que l’havia perdut massa jove, en morir amb 48 vuit anys després de no haver superat una intervenció quirúrgica.

     I com si Barcelona fos Combray, i Antoni Puig i Gairalt el Swann de Proust, he fet, a través dels seus diaris, una mena de viatge sentimental enllà del temps. Perquè aquests diaris a mi m’han semblat una novel.la amb tots els ingredients de “A la recerca del temps perdut”. L’argument no és altre que l’encadenament  de tots els components professionals, psicològics, filosòfics, socials, sentimentals i eròtics que Puig i Gairalt va desgranant al llarg de les més de vuit-centes pàgines del diari. La seva lectura ha significat la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del temps guiat per la doctrina estètica del seu protagonista, que, de la mateixa manera que Proust, creia fermament que l’art era la vida veritable. Acompanyada de la banda sonora del mateix Puig i Gairalt al piano, que, a casa seva o al seu despatx, interpretava cada dia obres de Mozart, Bach o Beethoven, he fet una immersió sense precedents a la Barcelona dels anys 30. Una immersió total, amb múltiples punts d’atenció, retrats humans, reunions socials i reflexions estètiques. He assistit als espectacles de varietats de l’Olympia, a les sarsueles del Teatre Novetats, a les òperes de Wagner al Liceu i a tots els concerts de l’orquestra Pau Casals (amic i client de l’autor) al Palau de la Música. També he entrat als restaurants El Oro del Rhin, la Casa Llibre, La Lluna i Les 7 Portes, i he vist els menús que s’hi servien. I com a nexe d’unió de tot l’entramat, la música, l’art i la literatura, veritables refugis íntims de l’autor. Especialment interessat en la cultura clàssica, va llegir i estudiar a fons tant autors com Séneca o Plaute, com tot l’art i sobretot l’arquitectura. Però també llegia Joseph Conrad, André Gide, Jean Cocteau, Paul Morand, Jean Babelon, Jules Renard i nombrosos escrits sobre arquitectura i jardins, tema que li interessava especialment. Amic de molts artistes, freqüentava les inauguracions del moment, sobretot les de La Pinacoteca, i va fer una col.lecció d’art amb obres de Vayreda, Benet, Mallol, Pruna, Togores, Rebull, Mercadé, Martí Alsina, Sunyer, Galí, entre molts d’altres.

    La lectura d’aquests diaris ha estat una experiència trasbalsadora. Com si una memòria involuntària i prestada m’hagués retornat a un passat que no he viscut. Això ho provoca la bona literatura, quan transcendeix el temps i toca el cor de la gent. Llegir aquests diaris ha estat molt més que obrir una finestra a la Barcelona d’aquells anys i veure com era i com s’hi vivia. Ha estat reviure un passat talment com si l’estigués recordant. Com deia el meu professor José Maria Valverde, les coses no es comprenen a fons fins que no ens hem distanciat de la percepció el suficient com per a conceptuar-la i fer-la comunicable. La poesia és l’emoció en el record, i aquests diaris són una part poètica de la nostra història.

Entre les pagines d'un libre (II)

                                                                                                            

     

    

      Fa uns dos anys vaig trobar uns fulls d'un diari que havia començat a escriure fa quasi 20 anys, i ja en vaig transcriure un fragment aquí (1). Avui en penjo un altre. M'he tornat a topar amb aquestes pàgines i em fa gràcia llegir-les. Penso que les coses no han canviat tant, i m'alegra que ara no he de defensar coses en les que no crec (gran cosa!). 

                                                                                                 Barcelona, 24 d’octubre de 2000

     Molta gent pensa que jo ocupo un lloc privilegiat per poder observar l’evolució de l’art contemporani. Però la majoria de les vegades, des de fa alguns anys, penso que estic malbaratant la meva vida. Ha estat dur adonar-me de que, en aquest món, poc importa que l’obra tingui un interès per sí mateixa. Ha d’haver-se creat tot un entramat de relacions per tal de que l’obra esdevingui una “marca”. Jo he lluitat per treure a la llum artistes en els que he cregut de veritat, he arribat a vendre exposicions senceres, però no he aconseguit que les altes esferes de la galeria on treballo em facin el més mínim cas: no presenten aquests artistes a les fires, ni compten amb ells quan han de fer ofertes a institucions nacionals o internacionals. És com si no existissin per a ells, com si els “sentits”, que haurien de ser la seva qualitat més activa, només els fessin nosa. Jo pateixo de forma molt directa aquesta situació, sobretot perquè veig que aquí només es fa cas a tot el que ve de fora, a tot el que diu segons qui. Sense la capacitat d’imposar artistes propis, es va a la mercè del dictat dels “gurus” de torn. Potser és certa la frase de l’artista X: “No importa que la teva obra sigui una merda. El que importa és amb qui et relaciones”. Ell ho va aprofitar durant uns anys, però quan aquestes relacions van deixar de tenir poder, els seus preus desorbitats es van anar desinflant, i el seu pes específic dins el panorama artístic local va anar minvant...fins quasi desaparèixer. Dins d’aquest context, i en l’entorn d’aquesta galeria, la meva creença en les possibilitats de triomf d’un art sincer de debò, és cada vegada més dèbil i a estones experimento una impotència paralitzadora. Val la pena que m’esforci tant en proposar artistes genials? En vendre les exposicions senceres? .... Si fins i tot sembla que això sigui contraproduent!

     Aquest matí han entrat només dues persones a la galeria. Han entrat i sortit sense dir res. Em pregunto què pensa tota aquesta gent anònima que passa per aquí sense fer cap comentari. Com poden quedar estímuls per travessar la porta sabent les coses com van? Però les persones que no ho saben, encara tenen la curiositat intacta. O qui sap si ja han estat absorbits pel sistema, i creuen cegament que allò que veuen és l’Art en majúscules? Potser sóc jo la que s’equivoca?  Un amic meu afirma que si hagués de comprar un quadre, ho faria d’un artista mort i enterrat. Com el meu professor, Santiago Alcolea (2), que un dia em va dir que el secret de que ell gaudeixi tant escrivint sobre pintura, és que sempre ho fa sobre artistes morts. A mi això no m’anima gens. D’una banda perquè a la galeria només es treballa amb artistes vius, i de l’altra, perquè ningú em pot assegurar que, en temps passats, les coses anessin d’una altra manera.

Notes

(1).-  Vegeu: https://quadernrobat.blogspot.com/2017/11/entre-les-pagines-dun-llibre.html
(2).- Vegeu https://ca.wikipedia.org/wiki/Santiago_Alcolea_i_Gil

Jordi Casañas i la virtut del no-res

     Mentre llegia els diaris íntims de Kierkegaard, a Jordi Casañas se li va acudir el títol d’una de les seves últimes fotografies. Era la fotografia d’un cartell blanc enganxat a una paret. Les úniques protagonistes de la imatge eren les arrugues que s’havien fet a l’enganxar-lo. El títol, que se li va aparèixer com una revelació, va ser La virtut del no-res. Probablement, en Jordi Casañas, nihilista i escèptic per naturalesa, va trobar més d’un punt de coincidència entre els pensaments de Kierkegaard i els seus. De la mateixa manera que li deuria passar quan va llegir Cioran,  un autor que el va marcar profundament. Les fotografies que formen part d’aquesta exposició, parlen, sense cap mena de dubte, de l’alienació que generen les ciutats, de l’avorriment existencial, de l’absurd de l’existència humana, de la inutilitat d’emprendre qualsevol empresa i de l’agonia de viure. Transmeten l’angoixa vital que produeix la consciència de la finitud i de la mort. El sense sentit de que tot comença i acaba seguint el cercle infinit de la cinta Moebius. El no-res esdevé el destí final dels seus raonaments, la única conclusió vàlida. Potser, i seguint els principis religiosos i filosòfics de Kierkegaard, ens podríem acostar al concepte budista del sunyata, que comporta, a més, el significat de buit. Un buit, un espai del no-res, al que s’arriba a través d’un estat meditatiu que condueix a la comprensió de la veritat última o a la connexió de l’experiència interna amb la realitat exterior.

     Les fotografies de Jordi Casañas, provenen del distanciament crític generat per la seva manera de veure el món. Tot i amb això, sovint ens ensenyen una realitat que, en la seva finitud, també pot ser poètica. Segons les seves pròpies paraules, es tracta de l’esperança que sempre li queda a tot escèptic. I com a escèptic, instal·lat a més en el dubte constant, deixa que el seu sentit de l’humor àcid sigui el catalitzador d’allò que vol expressar. L’etapa narrativa de les seves fotografies anteriors ha quedat enrere, i la presència humana pràcticament ha desaparegut. Confessa que els éssers humans no li interessen com a tema fotogràfic, i que per això, abans sempre els retratava d’esquena. En les seves fotografies recents, el relat i l’anècdota han estat substituïts per la transcendència. Potser això es així perquè els seus referents no provenen estrictament del món de la fotografia, sinó de la pintura, la filosofia i el cinema. El seus plantejaments són  formalment pictòrics i conceptualment abstractes,  però segueix el mètode de treball de sempre: Casañas afirma que Antonioni i la seva pel·lícula Blow up continuen estan allà. Com li passa al protagonista de la pel.lícula, que descobreix un assassinat editant unes fotografies fetes en un parc, Jordi Casañas sovint descobreix el tema en el moment de l’edició. Detalls, que, al fer la fotografia passen desapercebuts, poden esdevenir protagonistes.

     Jordi Casañas (Barcelona, 1969), a qui, per tot el que hem exposat, no li agrada que el defineixin com a street photographer, va fer la seva primera exposició individual a Can Felipa l’any 2007, i des d’aleshores ha mostrat el seu treball en diverses exposicions individuals i col·lectives. L’any 2016 va ser seleccionat finalista del premi de fotografia de la revista LensCulture.

Jesús Galdón i Jordi Lafon: un diàleg amb el món

     

     Vam reunir a dialogar a Jesús Galdón i Jordi Lafon sota el títol “Dialogant amb el món”, per diversos motius. El principal va ser que tots dos artistes estableixen una relació directa amb el seu entorn a través de la seva obra. D’alguna manera expressen els conflictes que hi ha entre el món i la humanitat o entre la història i el present. També pel fet de que tots dos són artistes absolutament multi-disciplinars. Això vol dir que no utilitzen una sola tècnica per expressar-se, sinó que practiquen indistintament el dibuix, la pintura, l’escultura, la fotografia, les instal·lacions, les intervencions i les accions.

    Jesús Galdón s’interessa especialment en els orígens de les coses i de les tradicions culturals i de quina manera s’ha construït el relat que ens ha arribat avui dia. La seva obra tracta d’entendre el moment present a través de com s’ha construït el relat històric. La idea de continuïtat, de com els homes s’han esforçat per elaborar un relat continuista de la història, és un dels eixos centrals de la seva obra. Jordi Lafon examina el seu entorn i reflexiona. La relació de l’ésser humà amb el seu entorn més immediat, és el tema central de la seva obra, que comporta a més una anàlisi social profunda i crítica. En aquesta anàlisi hi fa intervenir temes com el treball (a través de les eines), la preocupació pels temes socials, polítics i ambientals. La seva ètica és la voluntat de construir, de ser optimistes i trobar sortides a situacions complexes. I tots dos, per damunt de tot defensen la capacitat transformadora de l’art. L’art és el vehicle per canalitzar els sentiments i preocupacions del moment que estem vivint. L’art il·lumina i dona respostes.

     Jesús Galdón va afirmar al començament de la sessió, que ell no conversa amb el món, sinó que és el món que l’interpel·la. A continuació, va iniciar una reflexió extensa sobre la importància de l’estètica com a vehicle per canalitzar aquesta interpel·lació. L’estètica és la manera de formalitzar una idea de forma coherent. Des de fa temps, s’ha instal·lat en el discurs artístic una mena de menyspreu per la estètica (o per la seva importància en la creació artística). De fet, tots dos reconeixen que l’estètica els interessa: allò “bonic” no necessàriament ha de parlar de “flors i violes”, sinó que pot expressar continguts forts i punyents. Aquesta reflexió els va portar a parlar sobre allò “sublim”. Què és allò sublim? Allò que transmet el nucli dur de tota la història de l’art? Allò que ens emociona a tots i cada un sense ser conscients del motiu exacte?.  En qualsevol cas, van deixar clar que el motiu que els porta a ser artistes, no és altre que la necessitat d’expressar-se. En aquest punt van fer una diferència entre expressió i comunicació. Per comunicar-se es dona per fet que es té un públic al davant. La necessitat de l’art, en el seu origen, no pensa en el públic, sinó en la necessitat d’expressió íntima i particular. Aquesta necessitat sorgeix de qüestionar-se tot el que ens envolta i intentar explicar-ho. En aquest sentit Galdón fa una comparació amb la ciència: allò que busca la ciència és descobrir coses que estaven ja allà abans de començar a investigar. La ciència tracta de fer entendre allò que a primera vista no veiem o no entenem. L’art fa una cosa similar. Tots dos, tant Jordi Lafon com Jesús Galdón, van parlar de la importància de ser permeables al que els envolta i a treballar sense regles preestablertes. Les idees, el més important de tota creació, comporta treballar en llibertat.  Els camins que obren les idees, a més les retro-alimenten. I una conclusió important: Els estímuls que generen les obres, encara que siguin dispars, tenen molt a veure entre ells. Tot esta inter-connectat, cap obra d’art es pot aïllar del moment que l’ha generat. D’una manera o una altra, l’art respon als  molts camins, encreuats, paral·lels o divergents, i a les múltiples perspectives des de les que es pot contemplar una realitat complexa.

Nota: Aquesta sessió va tenir lloc al quadern robat el dia 24 d'octubre de 2019 de 19:30 a 21:30. Aquest text és un resum extremadament concís del que va ser la conversa.  

   

L'imperi de les aparences

      

     La història s’escriu de moltes maneres, tantes com testimonis hi hagi. Tot sovint, les versions coincideixen i només presenten petites variants. La percepció de les coses és individual i no sempre es veuen les coses sota el mateix punt de vista. Però algunes vegades, les narratives són divergents. Això passa quan hi ha hagut algun conflicte, i la història s’explica d’un o altre bàndol. Però les versions poden ser extra o súper-divergents quan ha passat molt de temps, i qui explica la història no sap de la missa la meitat, o només sap una part, edulcorada, o corregida i augmentada, dels fets reals. Quan per amistat o proximitat a una de les parts, explica allò que a aquella part li interessa que es sàpiga. També és cert el fet de que la gent vol quedar sempre bé, quan es tracta de parlar d’un mateix. Si en un negoci o projecte algú perd bou i esquelles, molt probablement no ho explicarà. Si es tira endavant un projecte ambiciós i profusament publicitat, i s’acaba endeutat fins les orelles, i a sobre la glòria del projecte se l’emporta qui no ha posat un duro, però que s’ha aprofitat de l’altre en tots els aspectes (cornut i pagar el beure), encara ho explicarà menys. Per això, hi ha vegades que una història te una sola versió –la de la glòria- i qui l’ha viscut i coneix de primera mà les llums, però també les ombres, i es topa una vegada i una altra amb aquesta versió triomfal i glamourosa, narrada per una de les parts en exclusiva, no pot per menys que sentir una grandíssima incomoditat.

     He fet aquestes reflexions perquè no fa gaire, en un lloc comú, algú va explicar una història que jo havia viscut. Va fer una lloança en tota regla d’una institució cultural, ja desapareguda. Tot havia estat meravellós i inigualable: la direcció, les exposicions, el patronat... Des del lloc en el que jo vaig viure l’experiència, res va ser del color que ho va pintar aquesta persona. També va parlar del risc que va assumir la direcció en exposar artistes que, en aquells moments no eren coneguts. Aquesta cirereta final a un pastís tant exquisit, va ser la mostra de fins a quin punt es guarneixen les versions... Perquè per si no ho sabia aquell narrador ocasional, tots els artistes, en el moment en què van ser exposats en aquella institució, estaven “a la cresta de l’onada”... Ni en això va encertar la versió que vaig sentir. Potser aquesta va ser la única cosa positiva del projecte, però els costos que va generar van ser tant ingents, que tot va acabar molt malament. Denuncies als jutjats per impagaments, desaparició d’aquell patronat tant exquisit en els moments més crítics, i ruïna quasi absoluta per part dels únics que hi van posar diners. Ningú parla mai de les coses fosques. En el món de l’art es menteix sovint, o es callen coses, i quasi sempre és pel mateix motiu: la vanitat. Per vanitat ( que també comporta el pànic al ridícul), uns callen, i els altres es posen medalles. Les versions dels fets poden haver estat edulcorades, però això a ningú li importa. A la "modernitat" que pobla la nostra ciutat ja li van bé els titulars rutilants, els personatges que mai es qüestionen i els mites d’un passat en aparença gloriós. Però algunes coses d’aquest passat tenien els fonaments de fang i es van ensorrar. 

     Vivim un moment de decadència, i, en conseqüència, l’absolutisme de l’imperi de les aparences es fa incòmodament present. Per això és tant important caminar sempre per camins poc transitats. 

       

Notes per a una visita comentada que no vam fer.

Nota abans de començar: 

En aquest text, l'ordre en el que apareixen els artistes segueix el recorregut de l'exposició.

Jesús Galdón és un artista que reflexiona sobre la comunicació i la manera amb la que l’art, a través de la seva forma, ha arribat fins a nosaltres, i com ens parla de la història i del món. Fa referència a la transmissió dels missatges, a la comunicació de les intencions dels artistes. El filacteri és una cinta que en moltes pintures antigues, portava el lema de l’obra inscrit. Galdón aïlla el filacteri, i el converteix en una escultura portadora de missatges. En aquest cas, el missatge és tot allò que es reflexa. Si el mirem, el filacteri s’activa i nosaltres ens convertim en el missatge. Potser una referència al fet de que l’art s’activa amb la nostra mirada. El sentit el pren quan mirem una obra d’art i s’estableix la comunicació entre ella i nosaltres.

  

Martí Gasull Coral és un autor quasi desconegut, tot i que en vida va guanyar molts premis de fotografia. Va destacar pel seu laboratori de fotografia, i més tard, per la tasca del seu fill, Martí Gasull Avellán, que es va especialitzar en la fotografia d’obres d’art. Gasull Coral havia muntat un laboratori fotogràfic i positivava fotos dels fotògrafs destacats del seu moment, amb qui sempre va mantenir una bona relació. Les seves fotografies, fetes sempre abans o després d’entrar al laboratori, retraten el seu entorn vital, urbà o domèstic. Els seus temes eren la llum i els detalls de la vida quotidiana. La seva obra, vista en conjunt, és un document històric de primer ordre.

Martí Gasull Avellán, a través de la seva feina de retratar obres d’art, esdevé un testimoni vivent de tot el panorama artístic a Barcelona. En moments de la seva feina als nombrosos estudis, va retratar també els artistes, i això va ser el motiu d’una exposició que es va celebrar primer al Museu de Montserrat i després a El quadern robat

L’obra de David Ymbernon ens submergeix en el seu món màgic i de fantasia. És un món habitat per un personatge que es va inventar fa molts anys (Latung La La), un personatge que ningú ha vist mai, però que sempre hi és. Els colors blanc i taronja són presents de forma quasi obsessiva. La seva obra en general té molts components de surrealisme, en tant que presenta una realitat alternativa. Important conèixer la seva faceta de performer. L’obra “Trencaclosques”, presentada talment com si fós una joguina, amb la seva caixa d’embalatge, és molt representativa de la seva poètica. A banda de presentar les seves icones (ou amb ales, Madelman, color taronja, paisatge nevat), ens fa pensar sobre la llibertat condicionada. Fins i tot un joc comporta la idea d’haver de seguir unes regles... però en el món de Latung La La, les regles són altres que les del món convencional. La imaginació tot ho trastoca.

Jordi Lafon és, per damunt de tot un artista compromès amb el seu entorn, que constitueix, a més, el tema de reflexió de les seves obres. És un artista pluridisciplinar: dibuix, pintura, collage, escultura, instal.lacions... sovint utilitza objectes que recol·lecta de manera sistemàtica, en una voluntat de donar-lis una segona vida, d’obrir-los a nous significats. Per veure fins a quin punt la seva obra, a més de qüestionar i reflexionar sobre l’entorn, és participativa, destaquem les seves derives: passejades amb gent, en silenci. Després s’intercanvien impressions, i s’observa de quina manera tant diferent interactuem amb el nostre entorn. L’obra Massa soroll, te a veure amb la recol·lecció d’objectes (nous i respatller de cadires) i amb l’anàlisi del llenguatge ”Mucho ruido y pocas nueces”. Com que aquí n’hi ha moltes, el soroll, és doncs excessiu. És doncs una crítica a l’opulència discursiva de la demagògia.

Jordi Martoranno és un pintor que ha evolucionat des d’una pintura orgànica al minimalisme absolut. Després d’un viatge a Estats Units en el que va entrar en contacte amb els artistes minimalistes,  va replantejar-se tota la seva obra, i va sentir  la necessitat de buidar-la de concessions esteticistes. La pintura que exposem forma part d’una sèrie que va batejar com a Pleroma Uroboros, que reflexiona sobre l’origen de la consciència, abans de constituir-se com a forma. Per això, les formes que apareixen en aquesta sèrie estan inacabades, i semblen flotar en un espai ingràvid, en el que els conceptes de dalt i baix, no existeixen. També ha depurat la seva tècnica pictòrica al màxim, per ser conseqüent amb el seu minimalisme conceptual.

 Elena Kervinen és una artista finesa que busca, per damunt de tot la bellesa, entesa com aquella emoció estètica que ens connecta amb el món. En aquest sentit, va desenvolupar una sèrie de treballs que va titular “El teixit secret”, perquè ella creu en la existència d’un teixit ocult, d’uns fils invisibles, que uneixen els homes amb el cosmos. En tota la seva obra hi ha una forta càrrega, espiritual, de vegades mística. Temes com l’infinit, l’espiritualitat, la contemplació, estan presents en els continguts de les seves obres. Aquesta obra introdueix un element nou en el seu discurs; que és la idea dels fragments. Una obra fragmentada perquè hi falten altres fragments. Agafa importància allò que falta, allò que no hi és. Les coses ens arriben fragmentades, i hem d’imaginar allò que s’ha perdut a través del temps.

Jordi Casañas

La seva fotografia és eminentment urbana, perquè la ciutat és el seu àmbit de treball habitual com a fotògraf documentalista. La seva obra descobreix coses que la mirada distreta no veu. És un gran observador que descobreix poètiques en coses quotidianes que passen desapercebudes a la majoria. En aquesta fotografia un paisatge d’arbres es reflexa en un cotxe. Sense cap mena de dubtes és una obra de gran bellesa, però per damunt de tot és una lliçó d’observació de la realitat.

 En l’exposició de Salvador Juanpere titulada “Daprès, selon, suivant”, que vam fer a el quadern robat fa aproximadament un any, Salvador Juanpere va retre homenatge a tots els autors que havien sigut importants en la seva carrera d’escultor; tots aquells aquells que li havien obert camins. També volia plantejar la idea de que cada vegada que algú mira una obra, aquesta reneix carregada de nous significats, que són els que cada observador li atorga. Aquesta obra que tenim aquí parteix d’una Musa de Brancusi, que ell reprodueix en marbre de Carrara, sobre la que hi inscriu el títol d’un poema de Baudelaire de Les flors del mal. Juanpere juxtaposa la lectura de la Musa de Brancusi a la lectura d’un poema de Baudelaire, obrint-la a una nova dimensió.

Jorge R. Pombo realitza una visió pictòrica d’una imatge de satèl.lit de l’illa de Manhattan. D’alguna manera, enllaça amb tota la sèrie de pintures que esta fent ara sobre pintura clàssica, en la que la imatge primera és desfigurada a través de la pintura mateixa, obrint-se a nous significats, i sobre tot, a una nova percepció. L’obra deixa de ser descriptiva, i entra en una possible lectura subjectiva que prové dels colors i les taques. Allò concret i determinat, esdevé abstracte. Aquest és un camí que va iniciar ja fa temps, el procés es va poder veure abastament en l’exposició que es va presentar al Museu Can Framis i que va comissariar Marie Claire Uberquoi. El nom de la ciutat (New York) guixat, expressa rebuig. La ciutat com a ens artificial, fortament codificat, ofega la vida de l’ésser humà. La condiciona com a medi extra-natural.

Joan Furriols hauria de figurar entre els artistes destacats de l’avanguarda, però el particular comportament del món de l’art, ha fet que el descobrissim a prop d’ 80 anys. Artista disciplinat, la seva obra va estar sempre lluny dels circuits habituals, però la seva constància va fer que tota la seva trajectòria gaudeixi d’una gran coherència. L’obra escollida per aquesta exposició resumeix perfectament els eixos centrals de tota la seva obra: l’espai i els seus límits, expressats a través de l’ordre: l’ordre concret dels forats a la superfície delimita un espai.... Furriols construeix espais en les seves obres, que poden ser reals o metafísics. Per altra banda, tota la seva obra és austera i minimalista.

Oriol Jolonch construeix fotomuntatges surrealistes, creats a partir d’imatges pròpies. L’obra de Jolonch inventa realitats, a partir de reflexions sobre el món, la vida i els homes, sovint amb conclusions apocalíptiques, o sobre les que plana l’amenaça. Fa una barreja de realitat i ficció, sovint per alertar sobre els perills de la civilització contemporània. El seu interès es centra en investigar el que passa a l’interior de les persones. Sovint utilitza imatges determinades per la seva càrrega simbòlica. Moltes vegades envernissa les fotografies per donar-lis un toc diferenciat, també les pot encolar sobre un suport per tal d’atorgar-lis un aspecte de fotografia antiga. La idea és que pugui semblar que ens trobem al davant d’un missatge intemporal.