L'imperi de les aparences

      

     La història s’escriu de moltes maneres, tantes com testimonis hi hagi. Tot sovint, les versions coincideixen i només presenten petites variants. La percepció de les coses és individual i no sempre es veuen les coses sota el mateix punt de vista. Però algunes vegades, les narratives són divergents. Això passa quan hi ha hagut algun conflicte, i la història s’explica d’un o altre bàndol. Però les versions poden ser extra o súper-divergents quan ha passat molt de temps, i qui explica la història no sap de la missa la meitat, o només sap una part, edulcorada, o corregida i augmentada, dels fets reals. Quan per amistat o proximitat a una de les parts, explica allò que a aquella part li interessa que es sàpiga. També és cert el fet de que la gent vol quedar sempre bé, quan es tracta de parlar d’un mateix. Si en un negoci o projecte algú perd bou i esquelles, molt probablement no ho explicarà. Si es tira endavant un projecte ambiciós i profusament publicitat, i s’acaba endeutat fins les orelles, i a sobre la glòria del projecte se l’emporta qui no ha posat un duro, però que s’ha aprofitat de l’altre en tots els aspectes (cornut i pagar el beure), encara ho explicarà menys. Per això, hi ha vegades que una història te una sola versió –la de la glòria- i qui l’ha viscut i coneix de primera mà les llums, però també les ombres, i es topa una vegada i una altra amb aquesta versió triomfal i glamourosa, narrada per una de les parts en exclusiva, no pot per menys que sentir una grandíssima incomoditat.

     He fet aquestes reflexions perquè no fa gaire, en un lloc comú, algú va explicar una història que jo havia viscut. Va fer una lloança en tota regla d’una institució cultural, ja desapareguda. Tot havia estat meravellós i inigualable: la direcció, les exposicions, el patronat... Des del lloc en el que jo vaig viure l’experiència, res va ser del color que ho va pintar aquesta persona. També va parlar del risc que va assumir la direcció en exposar artistes que, en aquells moments no eren coneguts. Aquesta cirereta final a un pastís tant exquisit, va ser la mostra de fins a quin punt es guarneixen les versions... Perquè per si no ho sabia aquell narrador ocasional, tots els artistes, en el moment en què van ser exposats en aquella institució, estaven “a la cresta de l’onada”... Ni en això va encertar la versió que vaig sentir. Potser aquesta va ser la única cosa positiva del projecte, però els costos que va generar van ser tant ingents, que tot va acabar molt malament. Denuncies als jutjats per impagaments, desaparició d’aquell patronat tant exquisit en els moments més crítics, i ruïna quasi absoluta per part dels únics que hi van posar diners. Ningú parla mai de les coses fosques. En el món de l’art es menteix sovint, o es callen coses, i quasi sempre és pel mateix motiu: la vanitat. Per vanitat ( que també comporta el pànic al ridícul), uns callen, i els altres es posen medalles. Les versions dels fets poden haver estat edulcorades, però això a ningú li importa. A la "modernitat" que pobla la nostra ciutat ja li van bé els titulars rutilants, els personatges que mai es qüestionen i els mites d’un passat en aparença gloriós. Però algunes coses d’aquest passat tenien els fonaments de fang i es van ensorrar. 

     Vivim un moment de decadència, i, en conseqüència, l’absolutisme de l’imperi de les aparences es fa incòmodament present. Per això és tant important caminar sempre per camins poc transitats.