Presència de David Padrós

    

     Encara no puc fer-me a la idea de que en David Padrós ja no hi sigui. De que ja no em contestarà el telèfon, ni em vindrà a veure a la galeria. No em vull imaginar com trobaré a faltar les hores de converses, els concerts que compartíem, els tes, els silencis, el seu suport incondicional, i sobretot, les classes de piano que em va donar durant onze anys, i que havíem quedat de tornar a reprendre tant bon punt jo quedés una mica descarregada de feina. La idea de no veure’l mai més, em fa sentir un enyorament terrible. En David s’havia convertit en una persona molt important per a mi. Ell em va ensenyar tot el que sé de música. Em va obrir una finestra a un món inabastable, que no m’acabaré en tota la vida.

     El vaig conèixer l’any 2003, va ser el professor de piano que l’escola Luthier em va assignar quan, als quaranta-quatre anys, vaig decidir posar-me a estudiar piano. Quan en David em va veure -això m'ho va confessar més endavant- va pensar que jo no duraria gaire. Però ell tenia una paciència immensa, i jo una perseverança que, sovint, el deixava parat. Vam anar avançant, i tot i que no tinc fusta de pianista, vaig assolir un nivell mig que em permetia tocar moltes de les partitures que sempre m’hauria agradat tocar. Segurament però, el que va fer que jo no abandonés amb les primeres dificultats, va ser, precisament ell, en David Padrós. En saber que era compositor, vaig voler conèixer quina música feia. Em va regalar un CD que vaig sentir moltes vegades, i em va fer intuir que, al darrera de la seva música, hi havia tota una vida. Li vaig demanar que m’ensenyés el camí que havia seguit per arribar fins allà. Recordo que un dia em va portar una llista de recomanacions per escoltar: es tractava d’una llarga sèrie de compositors (alguns del segle XIX, però la majoria del segle XX) que d’una manera o d’una altra havien aportat coses noves i valuoses. Mai em va fer lliçons magistrals, ni complicades o llargues explicacions històriques o teòriques. Simplement em va donar la mà per a que jo fes el camí.  Com a mestre de piano, però, era implacable. No em deixava passar ni una. Ni tant sols pel fet de que jo no era una jove estudiant, ni de que per a mi, el piano no era una altra cosa que  un entreteniment. Aquesta actitud sovint em causava un neguit terrible i havia desembocat en discussions memorables. Però ell mai va donar el seu braç a tòrcer. Les coses havien d’estar ben tocades, no s’hi valia el “ja està bé”, sota cap circumstància.  Després de la classe sempre anàvem a fer un cafè, i així ens vam anar fent amics.

     Com a compositor, la seva obra era important i meditada. La meva feina m'ha portat a treballar amb artistes tota la vida, i des del primer moment vaig percebre que en David n’era un. La meva actitud al davant de les seves composicions, va ser la mateixa que quan m’enfrontava a qualsevol obra d’art: es tractava d’experimentar sensacions similars a les que ha de produir un quadre o una escultura; d’establir una  comunicació a nivell plàstic i sensorial.  Des d’aquest punt de vista, l’obra d’en David oferia una lectura magnífica. Transmetia, a més, la seva manera de ser: austera, radical de vegades, sense fer cap mena de concessió que no fos a les seves pròpies idees. El seu treball creatiu, però, no va rebre premis, honors ni el reconeixement públic que s’hauria merescut. Sempre vaig dir-li que el seu error havia estat tornar a Barcelona. Probablement, si s’hagués quedat a Suïssa, les coses li haurien anat diferent. Tampoc li interessaven gaire les relacions públiques, que en els nostres  ambients artístics són tant importants com l’obra, o més. Aquesta actitud seva, però, va ser la que es va guanyar tota la meva confiança. Era un home íntegre, que nedava a contracorrent. Un supervivent, a més. Durant molts anys el va turmentar una malaltia psíquica. Tot i amb això, ell tirava endavant la seva vida. Més d’una vegada li vaig manifestar la meva admiració per aquest fet que, als meus ulls, el convertia en un heroi. Malgrat totes les adversitats, ell seguia allà, ferm com un far.

     És per tot plegat que el trobaré a faltar, pel que em va ensenyar, pel que compartíem, i perquè sempre era allà quan el necessitava. La seva era una presència forta i confortant, inqüestionable. En David Padrós era el meu referent, i els referents ho són per sempre. Ell ja no hi és, però mentre jo visqui, segur que m’acompanyarà sempre.