Elena Kervinen i la música de Scriabin

     

     L’obra d’Elena Kervinen “Temps lluminós”, reproduïda en la fotografia que il.lustra aquest escrit, és un dibuix de dimensions notables que, des del primer moment que la vaig veure, em fa pensar en la música d’Alexander Scriabin. Més enllà de la representació d’un paisatge agreste i obscur, presidit per una el·lipse de boires que s’intueix en moviment constant, jo hi veig representat una mena de cataclisme redemptor, similar al que imaginava Scriabin com a pas precedent d’una regeneració del món. Alexander Scriabin (1872- 1915) va ser un pianista i compositor rus que va creure profundament en el poder espiritual de l’art. Li interessaven la filosofia oriental, la metafísica, la medicina i la ciència, especialment les teories basades en els estudis òptics d’Isaac Newton. Buscava la seva inspiració en el misticisme, l’astrologia i els escrits esotèrics. Mentre va estar vivint a Bèlgica, es va relacionar amb els cercles simbolistes a l’entorn del pintor Jean Delville. L’obra de Deville, que durant uns anys va ser membre de la Societat Teosòfica, és misteriosa, amb freqüents referències a l’ocultisme, a la saviesa secreta, a allò sobrenatural. Scriabin es deuria sentir proper a aquestes idees estètiques que intuïen un pla transcendent al món físic. En aquest sentit, Scriabin, que posseïa dots de sinestèsia, va ser el primer compositor en escriure seguint una notació que incloïa la llum i el color. Fins i tot va inventar un teclat que projectava llums de colors diferents, depenent de les tecles que s’activaven. Des del seu punt de vista de compositor, Scriabin va bastir una teoria sobre la síntesi de les arts, que va exercir una influència notable, sobretot en el teatre, i a través de les innovacions que va introduir Vsevolod Meyerhof al Teatre de Moscou. Si bé la seva concepció mística i religiosa de l’art el va allunyar de la música que feien els seus contemporanis, les seves composicions, plenes de tensions harmòniques, va comptar amb nombrosos seguidors, entre els que cal destacar Serguéi Prokófiev, Karol Szymanovski i Olivier Messiaen, que també va combinar de forma exquisida la sensualitat amb el misticisme.

     Estic convençuda que a Alexander Scriabin li haurien interessat les obres de l’Elena Kervinen. Els seus paisatges reflecteixen alguna cosa més que la natura. En tots hi ha una presència lumínica que transcendeix i que es converteix en la part més important. Pot ser una referència al cosmos, però també pot ser una llum espiritual, mística. O poden ser totes dues coses a la vegada: la llum com a manifestació d’aquest teixit secret que uneix totes les coses, i que constitueix el tema principal de la seva obra recent. Els dibuixos de l’Elena Kervinen són fruit de la contemplació i la meditació, però sense cap mena de dubte, també són el fruit d’una experiència emocional. Penso en l’obra de Scriabin Mysterium, que va deixar inacabada, i en la que volia fusionar música, poesia, dansa, llum, i fins i tot incorporar-hi olors. Tenia pensat estrenar-la en un temple hindú, al peu de l’Himàlaia. En la seva imaginació, aquesta composició hauria de precedir a la fi del món, que donaria pas a un món nou i millor. Després d’aquell cataclisme iniciàtic, i sentint encara els darrers compassos de música, se’m apareixen els paisatges lumínics de l’Elena Kervinen, com a primera imatge de la terra, encara tremolosa, però immensament serena.