dimarts, 24 de novembre del 2015

Sobre la poesia de David Ymbernon

     



     La poesia de David Ymbernon pot sorprendre a aquells que no estiguin avesats als poemes visuals i a la poesia sintètica de Joan Brossa. Des dels anys 50, Joan Brossa va començar a conrear una poesia desconcertant des del punt de vista clàssic, ja que es va dedicar a investigar més enllà dels límits del llenguatge. Va abandonar les formes mètriques tradicionals per entrar en una poesia molt més experimental. En el llibre “Em va fer Joan Brossa”, publicat el 1950, Brossa explora el camí d’allò essencial, i en fer-ho, trenca amb les convencions del que fins aleshores es considerava “poètic”. Fins i tot la parla col·loquial pot ser el mitjà ideal per aconseguir finalitats poètiques. De la mateixa manera que va fer Duchamp, allò quotidià, aïllat i descontextualitzat, pot fer-nos descobrir una nova realitat. Aquesta clara voluntat metalingüística és la que el conduirà fins la poesia visual, màxima expressió del sintetisme. De la mateixa manera que la poesia sintètica de Joan Brossa, els poemes de David Ymbernon estan marcats per la brevetat i per l’ús d'un llenguatge planer. Podríem dir que integren, de manera magistral, la qualitat purament denotativa de la parla col·loquial i els valors connotatius del llenguatge poètic.

     Sense cap mena de dubte, la poesia de David Ymbernon és una mostra de la seva voluntat de transgredir els límits del llenguatge. En un dels seus poemes escriu: “El que és inexplicable, no es pot explicar”. Contràriament al que pugui semblar aparentment, aquesta frase ens desvela el misteri. Per explicar el que no es pot explicar, s’han d’emprar altres mitjans que van més enllà de les paraules. Poden ser útils les descripcions, les analogies, les paradoxes, les imatges convertides en paraules, tot allò que, en definitiva, constitueix el nucli de la seva obra plàstica. Les obres de David Ymbernon no són altra cosa que una translació de la seva voluntat poètica: poesia sense paraules, poesia convertida en quadres.

     La consciència dels límits del llenguatge per a expressar allò poètic no és una cosa nova. De fet, és una lluita que arrenca a l’època romàntica. Els anglesos William Wordsworth (1770-1850) i Samuel Taylor Coleridge (1772-1834), van explorar les formes poètiques populars, a la recerca d’una essència poètica més lliure que la que els proporcionava la poesia culta. En aquest sentit, la última baula d’aquesta cadena, la trobaríem en els textos els poetes vienesos del canvi de segle, i especialment, en la prosa poètica d’Hugo von Hoffmannsthal. A la “Carta de Lord Chandos” ( Ein Brief, 1902), Hoffmannsthal utilitza el gènere epistolar per a manifestar la seva decisió d’abandonar la literatura. L’esteticisme, que havia estat la seva forma d’expressió fins aleshores, havia esdevingut una cotilla que no li permetia l’expressió poètica.  En el “Llibre dels amics” (Buch der Freunde, 1922), Hoffmannsthal afirma que qui no és capaç de parlar el llenguatge del seu temps, ha perdut la partida. Esta clar que, en la nostra època, la immediatesa i la síntesi són valors imprescindibles.  La poesia ha de travessar la temporalitat, i ha de poder transformar l’eternitat en un segon. I això és exactament el que trobem en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala)”, de David Ymbernon: “I sento arrencar el bull per desaferrar l’àncora” (pàg. 23). Doncs, això.


Nota: El llibre "Carbassa emergent (Llum de bengala)" ha estat editat per Labreu Edicions.

2 comentaris:

  1. En aquest cas, no puc expressar una opinió ni tan poc puc fer un comentari concret, primera, no he llegit ni sentit la poesia d’Ymbernon, i en segon lloc, i això pot sorprendre, però és així, sincerament, no soc de llegar poesia, ni la poesía m’entusiasma en cap de les seves formes. No disposo de la sensibilitat necessària pel tema, i quan he hagut d’assistir a un recital de poemes, reconec que el rapsoda si em fa la feina, i m’estalvia de llegar.

    Soc una negada en l’art de la muses Caliope i Erato, i no he pogut mai entrar-hi. Em vaig quedar amb allò de: Por diez cañones por banda/ viento a popa en toda vela/ no corta la mar sino vuela/ un velero bergantín... i tan contenta.

    Per tant, ho sento, no puc ni comentar ni profunditzar. És clar que em respondràs que és qüestió d’assistir a les lectures poètiques... m’ho haig de rumiar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La poesia és una concentració de moltes coses. És literatura, però també porta, de manera inherent, filosofia, art, i fins i tot música o religió. La poesia, s'ha de llegir d'una manera diferent a com es llegeix una novel.la, per exemple. Potser vaig tenir la sort que això, a mi, a l'escola, em van ensenyar a llegir poesia. Recordo classes de literatura diverses en les que ens feien llegir i comentar poesia.
      En el cas de la poesia de David Ymbernon, la seva poesia és exactament una traslació del seu univers en paraules, i per això trobo especialment interessants aquestes sessions. A més de llegir els poemes, els comentem al davant dels quadres i això enriqueix la visita i la comprensió de la seva obra. Crec sincerament, que en David Ymbernon encara no ha estat "descobert", i la meva voluntad és intentar que es produeixi aquesta descoberta per part del públic. Hi ha un poema seu que clava aquesta situació:

      "Sóc una sorpresa!
      vaig dir
      i aquí estic
      encara per desembolicar"

      Elimina