Saldos?

     

     Saldar el gènere en stock és una mena de gestió de les vendes que s’ha practicat des de temps immemorial. Quan una empresa te problemes de liquiditat és fàcil que recorri a saldar els seus productes per tal de fer diners en efectiu de manera ràpida. En qualsevol mercat hi ha majoristes (per dir-ho d’alguna manera) que compren lots de productes rebaixats per revendre’ls posteriorment a un preu més baix que el seu valor de mercat, però més alt que el que ells van pagar. Això s’ha fet sempre, especialment quan l’economia travessa etapes de crisi. Aquesta pràctica, però, sempre ha tingut efectes negatius per a l’empresa que en fa ús. Perquè es dona a entendre públicament que té problemes, o perquè, si ho fa de manera continuada, perd prestigi i credibilitat. Qui pagarà el preu que marca un llibre en una llibreria si pocs mesos després es troba el mateix llibre a una tercera part del seu preu de sortida en una llibreria de vell o especialitzada en “gangues”?.

    

     Malauradament, aquesta pràctica també es troba en el mercat de l’art. Fa pocs dies vaig haver d’esbrinar el preu d’unes litografies que havien anat a parar a les meves mans. Primer vaig buscar a internet els resultats de les subhastes, però no el vaig trobar. Segurament, aquelles litografies no havien anat a parar mai a cap subhasta. Després, vaig teclejar al Google el nom del seu autor i el de les litografies, per tal de veure si hi havia cap galeria que les tingues a la venda. Ho vaig trobar de seguida. El portal Ebay les anunciava. Aquelles litografies estaven anunciades a menys de la meitat del preu que valien quan les van editar, impostos inclosos. No cal dir que em vaig indignar profundament. Estava clar que els editors les havien saldat. Perquè ho havien fet? Per falta de liquiditat? Per no saber valorar correctament allò que tenien entre mans?. Vaig comentar el fet amb un antic conegut meu, un vell i gran expert en el mercat de l’art. Ell també era coneixedor d’aquestes pràctiques, i em va confessar que fins i tot ell havia fet alguna venda en “condicions molt bones” per al comprador. La diferència, em va dir, és que abans, aquestes vendes eren molt més discretes. La inexistència d’internet feia que molt poca gent, per no dir ningú, en tingués coneixement. Em va parlar de la indignació d’un artista que ell coneix, en adonar-se que les seves litografies també havien estat saldades. Si m’ho haguessin dit, les hauria comprat jo mateix, va dir-li aquell artista. El tema,segons em va explicar, no era tant fàcil. Segurament, en aquella venda massiva s’hauria inclòs a molts altres artistes. No havien saldat només l’obra d’un d’ells, si no la de molts. Aquesta pràctica, que pot ajudar en un moment puntual, avui dia pot esdevenir molt perillosa. Internet posa el coneixement d’aquest fet a l’abast de tothom.

      Molt probablement, els gestors d’aquestes empreses no pertanyen originàriament al món de l’art. Amb això vull dir que, encara que la seva carrera professional els hagi portat a aquest terreny, estan posant en pràctica conceptes sorgits de les escoles d’economia i negocis. Segurament són intrusos en un món molt particular, amb unes regles no escrites ( o sí, si es tenen el compte els milions de llibres sobre art que s’ha escrit al llarg dels segles!) d’altíssim respecte envers la creació artística. L’art és una mercaderia molt especial, que no es pot tractar com les altres. Dit d’una altra manera, la venda de l’art s’hauria de fer amb molts escrúpols, i aquests nous gestors, senzillament, no en tenen. El descrèdit i la confusió que poden generar, pot arribar a fer molt de mal. Les seves conseqüències les patirem tots els que estem en aquest món durant molt de temps. Tot plegat em porta a pensar, que si l’estat de les coses fos més normal (i en el món de l’art no ho ha estat mai), tot això no passaria. I potser també per aquest motiu, els artistes que poden, s'editen l'obra gràfica ells mateixos.

Aigua amb sucre

     

     

     A la memòria d’un àngel és un concert per a violí que Alban Berg va compondre l’any 1935 per encàrrec del violinista Louis Krasner. El va començar al mes d’abril i el va acabar a l’agost. Es va estrenar a Barcelona, al Palau de la Música, el 19 d’abril de 1936. Va ser dirigit per Herman Scherchen, amb Louis Krasner com a violí solista, en el marc del Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània. Aquest concert, Alban Berg el va dedicar a la memòria de Manon Gropius, filla de Walter Gropius i Alma Mahler, que havia mort de poliomielitis als 18 anys, poc després de que Berg acceptés l’encàrrec, i per qui el compositor sentia un gran afecte. Berg va morir poc després d’haver-lo acabat, el desembre de 1935. Mai va poder sentir la seva obra acabada. L’estrena havia d’estar dirigida per Anton Webern, però aquest va refusar per no veure’s en cor de dirigir l’estrena de la darrera obra de Berg. La responsabilitat va recaure llavors en Hermann Scherchen. Pocs anys abans, entre 1931 i 1932, Arnold Scönberg havia residit a Barcelona, convidat pel seu amic, el compositor català Robert Gerhard. Amb el poeta Carles Sindreu es passejava per la ciutat i va aprendre a jugar a tenis.

    

     I ara, què ens ha passat? Tant greu varen ser tots els obscurs anys de la guerra i la llarguíssima dictadura per a que fins i tot s’esborrés la voluntat d’estar a l’avantguarda? L’Auditori ja fa un parell d’anys que ha deixat de programar el cicle Nous Sons dedicat a la música contemporània. Ni oferint els concerts gratuïts varen aconseguir que hi anés gent. Amb la crisi, les institucions es van desvincular –van deixar de posar diners: perquè, si no hi va ningú?. El trist és precisament això: que les coses es deixen de fer perquè no interessen a ningú. Escoltant el concert de l’Alban Berg, experimento una profunda tristesa. Quina és la societat que m’envolta? Quins són els seus interessos? L’esport, per descomptat. La tecnologia, també. Fins i tot els avenços científics, suposo. Però l’avantguarda cultural ha deixat d’interessar. No hi ha base suficient per tal de crear una opinió, s’ha diluït com sucre en l’aigua. I aquesta societat endolcida, per no dir edulcorada, el que sembla que li agrada és empassar-se la mediocritat. Pel que fa a la cultura, és clar. S’anuncien exposicions d’artistes mediocres com si fossin imprescindibles, tant als mitjans escrits com a la televisió. I la gent, que ha perdut del tot el criteri, potser s’empassen que allò és l’avantguarda, però en realitat, no és res de res. Refregits d’altres artistes, estètiques ja digerides, risc zero. Per mancar-li coses, a aquestes obres tant consensuadament genials, fins i tot els manca el més important: la veu de l’artista. Mirant aquestes creacions tant "ben vistes" i millor recolçades per estaments privats, sóc incapaç de “sentir” la veu de l’artista, sino un conjunt coral de ressonàncies ben diverses; de tantes referències mal dissimulades.

     Els esforços de les avantguardes dels anys 70 ( i 60), potser les més atrevides, s’han anat en orris, amb tot el seu afany de trencar motllos i d’anar ben lluny. Avui triomfa aquell que no els trenca, si no que els aprofita, en fa una bona barreja, i la sap vendre bé. Perquè malauradament, ja no vivim en aquella ciutat que va estrenar el Concert a la memòria d’un àngel d’Alban Berg. La gent creu que els que estan a dalt (els que programen, els que marquen la pauta) en saben, i s’ho creuen. Però molts d’ells estan molt lluny de tenir la sensibilitat i el pòsit cultural suficient per redreçar la tendència. La única cosa que fan és anar tirant sucre a l’aigua. I la gent s’ho empassa, encantada de la vida. I la mediocritat regna sobre totes les coses.

Oriol Jolonch: Anecdotari del segle XXI i altres realitats inventades

           

        Dijous vinent (18/9/2014) inaugurem una exposició de fotografies d'Oriol Jolonch. Aquí us deixo informació al respecte:

     La fotografia surrealista contemporània és un gènere que te els seus orígens en el moviment surrealista. El seu statement podria incloure els mateixos conceptes que va expressar Breton en el seu primer manifest surrealista l’any 1924: el que interessa és l’autèntica funció del pensament, l’absència de tot control exercit per la raó i la relativització de qualsevol preocupació estètica o moral.  El surrealisme va ser un moviment que es va estendre també a la fotografia, i podem posar els exemples de Man Ray, Christian Schad i el mateix Moholy Nagy. Utilitzant les tècniques de l’època, varen manipular les imatges, per crear una representació de la realitat que buscava desvetllar el seu inconscient o la seva vessant subversiva. En el nostre país, tenim l’exemple de Josep Renau (València, 1907- Berlin, 1982). Retallant diverses imatges fotogràfiques creava un context nou. En aquest cas, Renau en feia un ús programàtic, en posar la seva creativitat al servei de l’expressió de les seves idees polítiques. En qualsevol cas, però, el que podem afirmar és que el moviment surrealista, a diferencia d’altres corrents artístics, va crear una tendència que va arribar per quedar-s’hi. Les tècniques digitals han facilitat el camí als creadors. Podem esmentar molts exemples d’artistes que conreen la fotografia surrealista, però creiem que cal destacar, (entre molts altres) als americans Jerry Uelsmann, Robert i Shana Parkeharrison. Gregory Crewdson o Brooke Shaden, els alemanys Julia Fullerton-Baten, o Robert Jahns, els suecs Erik Johansson o Tomy Inberg, l’holandès Teun Hocks,  el filipí Norv Austria, el francès Gilbert Garcin,  el mateix Chema Madoz, i l’artista que exposem a El quadern robat : Oriol Jolonch. Si bé no tots utilitzen tècniques digitals, la seva obra es pot incloure perfectament en aquest gènere.

      Oriol Jolonch (Barcelona, 1973), tot i haver realitzat estudis de disseny i fotografia, es considera autodidacta de vocació. Tal com relata ell mateix, la seva afició de plasmar realitats inventades, li va venir de ben jove, quan va heretar un vell aerògraf del seu pare, amb el que va realitzar els seus primers assaigs que li van servir per il.lustrar portades de vells cassetes i algun que altre pòster. En el seu cas, la irrupció de la fotografia digital va ser determinant per a que la seva passió per crear altres mons, altres realitats, l’arrossegués definitivament. Els seus treballs són fruit de la imaginació, però a la vegada també d’una lucidesa que indueix a l’espectador a confondre realitat i ficció.

     El seu treball ha rebut nombrosos premis, entre els que destaquem els dos últims: el 1er premi de fotografia de la Fundació Vilacasas i el de la Diputació d’Alacant, a través del Instituto Juan Gil-Albert.

L'art és només un luxe?

     

     La lectura d’un article publicat a La Vanguardia d’ahir diumenge (7-9-2014), em va fer sentir una incomoditat enorme. L’article portava per títol El globus de l’art, i com a subtítol: Un viatge al paradís dels col.leccionistes d’art milionaris dels Estats Units.  El nou museu d’Aspen, a Colorado, és, segons l’autor de l’article, el mirador perfecte per observar el món artístic del segle XXI, amb els seus preus desorbitats i els seus artistes de marca hipersol.licitats per una plutocràcia global cada vegada més rica.  De passada, esmentava tots aquests milionaris que tenen segona, tercera o quarta residència a Aspen, la majoria, grans col.leccionistes d’art contemporani. Cap d’ells es nou ric ni de lluny, les seves fortunes venen de lluny i estan tots a la llista Forbes. Tots són consumidors de luxe, aficionats a les subhastes, interessats en l’estil de vida de les celebritats, però sobretot en visitar les fires d’art i anar a la Biennal de Venècia amb el seu iot. Aquesta elit del segle XXI necessita artistes vius per als seus museus privats. Això –ajudat per operacions coordinades de promoció i suport a preus de megagaleries com Gagosian- impulsa la demanda d’obres contemporànies  que cada vegada més, són béns de luxe.  Sobre tot això ja he escrit diverses vegades en aquest bloc. Sovint he reflexionat sobre els mecanismes que porten a aquesta situació, i sobre el què hi pot haver de veritat o mentida en tot plegat. Per altra banda, és evident que, malgrat que algun periodista ho volgués demostrar del dret i del revés, la bombolla de l’art no va punxar mai. Els preus dels artistes d’aquesta elit de galeries va continuar pujant i les seves obres es van seguir venent. Tant a les galeries, com a les subhastes. Esta clar doncs, que no es tracta de cap bombolla. La demanda és molt sòlida i ha sobreviscut qualsevol tipus de crisi. Mentre molts artistes i galeries han maldat per sobreviure durant els darrers temps, les galeries i els artistes d’aquesta elit han nedat en l’abundància.

  

     Després de la lectura de l’article he pensat que la majoria de persones (d'aquí) que es senten allunyades de l’art contemporani, encara s’hi allunyaran més. Notícies com aquestes poden generar rebuig entre la gent. Amb l’excepció dels snob (o aprenents), poca gent s’identificarà amb aquesta filosofia del luxe. I si l’art contemporani s’associa al luxe, doncs encara pitjor. La barrera entre la gent i l’art contemporani, malauradament massa gran, esdevindrà insalvable si a la premsa apareixen articles com aquest. Ahir mateix, la Maria Bohigas, del Club Editor, em va explicar que les novel.les que tenen l’art com a rerefons, costen més de vendre. Com si la gent no s’atrevís a entrar en aquest tema, bé perquè no el comprenen, o perquè els desperta una certa reticència. Doncs imagina’t el difícil que és vendre art, vaig dir-li. En qualsevol cas,  la seva observació va ratificar el fet de que l’art és cosa d’una minoria. I com que aquí no tenim cap ni un dels milionaris d’Aspen, la nostra minoria és especialment valuosa. Espero que ho sigui prou com per a que articles com l’aparegut a La Vanguardia d’ahir no els contaminin; i per a que els seus judicis de valor estiguin guiats per la intel.ligència, la sensibilitat, i perquè no, pel seu gust personal. Sense cap mena de dubtes, aquesta és una minoria exigent, perquè cap moda ni cap marca serà un argument de pes per convèncer-los. Afortunadament, l’art en té molts, d’arguments per convèncer.

Nota: les frases en cursiva del primer paràgraf estan extretes de l'article