Sobre la sensació de llibertat

    

     Si havia enyorat alguna cosa durant els darrers temps (vull dir durant els mesos anteriors a la meva marxa de la galeria en la que treballava) va ser aquella sensació de que tot és possible. Sincerament, creia que era una sensació que s’acabava en entrar a l’edat adulta, una sensació restringida a la infantesa. Com a molt, podia arribar fins a l’adolescència, o, amb sort, una mica més. Per descomptat, jo em pensava que ja no tornaria a experimentar-la mai més.

     Aquest cap de setmana, mentre conduïa per l’autopista, aquella sensació que considerava extingida em va tornar a envair. Havia repassat mentalment l’agenda de la setmana següent. Dijous ens vindria a veure un artista per començar a preparar l’exposició del setembre. M’havia de mirar bé la seva pàgina web per triar les obres i mesurar l’espai per veure quantes en podríem penjar.  Em feia molta il.lusió aquesta exposició: una nova proposta, cent per cent arriscada, però fantàstica al cap i a la fi. També havíem de preparar una entrega, i demanar-li a un parell d’artistes que ens deixessin dues obres més per substituir les que havíem venut. La tria de les obres substitutes havia de ser ben acurada, no es podia desvirtuar l’exposició que encara havia de durar tot el mes de juliol.  Aquella setmana o l’altra, ens hauríem de tornar a reunir amb el noi que ens està fent la pàgina web. Mentrestant, calia seguir recopilant tot el material, i encara ens en faltava molt! També li donava voltes a la idea de fer una mena de festa abans de vacances. Llàstima que en John i l’Anabel no ens van avisar amb temps que venien!. En John és un cantant i guitarrista de Colorado Springs i fa una fusió de musica country i blues fantàstica. Hauria estat una excusa boníssima per convocar els nostres artistes i amics.  També podria estar bé presentar les tres primeres exposicions de la temporada, de fet, ja ho estàvem fent en privat. Els primers tres artistes ja ens havien deixat algunes obres per començar a ensenyar-les... La qüestió és que vaig pensar que aquella sensació tant agradable que havia recuperat, tenia molt a veure amb El quadern robat; amb el que estàvem fent i amb el que faríem, amb el nostre entorn actual, amb la nostra gent i els nostres artistes. Per primera vegada em vaig adonar que tot aquell estat d’ànim no era una altra cosa que la sensació de llibertat. A l’altre galeria n’havia tingut una mica, d'això ja feia uns quants anys, però res a veure amb ara.  Ara ja no havia de conviure amb cap altra idea que no fos la meva (nostra), ni d’intentar encaixar-me en formes de fer tant allunyades del meu tarannà. Ara tot està per fer i tot és possible.

   
     Aquesta tarda he visitat una llibreria preciosa. Es diu La Impossible i està a dues cantonades de El quadern robat. La van muntar tot just fa un any, dues noies que havien treballat en una llibreria important que va tancar, juntament amb un bon amic. En dos mesos van trobar el local, el van adequar una mica i van obrir. Pràcticament igual que nosaltres! He estat parlant amb una de les llibreteres, i he percebut en ella la mateixa sensació que jo he començat a tenir. Segur que tampoc s’imagina fent una altra cosa que la que fa, i segur que sabrà transmetre i contagiar la seva passió pels llibres i la lectura. I com jo mateixa, encara que estigui més lligada que mai, i hagi de treballar les vint-i-quatre hores del dia, tindrà la mateixa sensació de llibertat. I puc assegurar que hi ha poques coses que s’hi puguin comparar.

Nota: La fotografia que il.lustra aquest escrit és de l'Oriol Jolonch