Sobre la crítica

    

     Durant les primeres dècades del segle XX a Viena, Karl Kraus va dirigir la revista Die Fackel (La Torxa). Des d’allà va atacar la hipocresia i la corrupció de l’imperi dels Habsburg, les diverses polítiques governamentals i qualsevol manifestació del pensament, fos artística o literària, que ell considerés intranscendent, retrògrada o dependent de qualsevol interès econòmic o polític. La majoria dels col.laboradors de Die Fackel varen ser intel.lectuals de pes del segle XX, com Peter Altenberg, Oskar Kokoschka, Adolf Loos, Heinrich Mann, Arnold Schönberg, August Strindberg, Georg Trakl, Franz Wedekind, Franz Werfel o Oskar Wilde. Tot el que es publicava a Die Fackel era un punt de referència obligat per a totes les persones amb inquietuds intel.lectuals avançades, i va exercir una gran influència en l’esdevenir de les avantguardes del segle XX. Així ho relata Elias Canetti en el segon volum de la seva autobiografia que va titular Die Fackel im Ohr  (La torxa a l’oïda).

     Feta aquesta introducció, passo a lamentar profundament, la situació que travessa en aquests moments, la crítica cultural en general. La setmana passada vaig glossar la figura, de vegades grotesca, d’una crítica d’art de Mèxic que es dedica a criticar indiscriminadament qualsevol manifestació artística contemponànea que s'allunyi d'alguns dels cànons acadèmics.  He pogut constatar que la Rosa Olivares, des de la revista digital Exit Express, també ha carregat contra aquesta crítica mexicana (amb molta més contundència i radicalisme que no pas jo!). La demagògia, de la mà de la ignorància, han trobat un terreny perfectament adobat per campar lliurement, i dol veure com persones com aquesta, tenen milers de seguidors d’arreu. La cultura és una cosa que demana temps, i el tarannà d’avui dia prefereix la immediatesa. Potser per això es tendeix al coneixement superficial, i això permet que els arguments de la crítica mexicana quedin impunes. Es trist pensar en la quantitat de gent que deu trobar encertats els seus raonaments simplistes! És hora, però, de parar-li els peus.

     Per altra banda, lamento també el panorama que ens ha deixat la crisi (per trobar un motiu) en el terreny de la crítica en el nostre país. L’altra dia, durant una conversa amb professionals del sector de l’art, ens preguntàvem com podia ser que la crítica dels mitjans escrits dediquessin pàgines senceres a artistes mediocres o a galeries sense volada i que ignoressin moltes iniciatives lloables, amb recorregut o sense, però amb molta més profunditat intel.lectual. Algú va apuntar, molt encertadament, que el sector de la crítica de cultura, s’havia “professionalitzat”. Amb això volia dir, que aquest “servei”, s’havia de contractar, directament, o a través d’una agència de comunicació. Abans havíem de lluitar contra els “amiguismes”, però ara a més, si artistes o galeries volen sortir als mitjans, han de pagar d’una manera o una altra. I si això afegim el minso pes específic dels crítics, la cosa s’agreuja.

     Des d’aquí celebro els escrits de la Rosa Olivares, que sempre posa el dit a la llaga i fa ús d’un bon criteri i d’un vast coneixement dels temes d’art. Intueixo que no la mou cap altre interès que la defensa de la cultura. I, una vegada més, trobo a faltar altres temps en els que la crítica d’art no només era un tema de discussió i de referència, si no que també convidava a la reflexió. Molta gent que fa anys que es mouen en aquest sector, troba a faltar els articles d’Alexandre Cirici, per exemple. Sigui com sigui, la pobresa crítica ens sumeix en un ambient encara més gris, més mort, més avorrit i diguem-ho de passada, més frívol.