Sobre els perills del maximalisme

       

     Casualment, navegant per internet, vaig trobar una entrevista a la crítica d’art mexicana Avelina Lésper. Aquesta noia acostuma a criticar en profunditat l’art contemporani, i aquesta vegada no va ser diferent. Segons ella, l’art V.I.P. (Video Instal.lació Performance), que és el que representa la contemporaneïtat no és art. D’entrada critica el fet de que s’apropiïn del terme “art contemporani”, perque tot el que es realitza en el moment present és contemporani. Segons Lésper, seria més adient parlar d’estil contemporani. En aquesta entrevista l’atac és tant frontal, que fins i tot jo, que tendeixo a ser molt crítica amb aquestes manifestacions, em va fer donar un pas al costat. Comença fent una definició del concepte d’art com a manifestació expressiva de l’ésser humà, una forma d’expressió molt sofisticada que per assolir la seva fita, o sigui, transcendir, ha d’estar molt ben feta. L’artista ha de dominar molt bé el llenguatge que utilitza, o sigui la tècnica, per comunicar bé. Fins aquí, estic totalment d’acord. Ara bé, continua l’argumentació negant les aportacions de Marcel Duchamp. Segons ella, el ready made no és art, si no un exercici retòric. Jo no crec que la descontextualització sigui simplement un exercici retòric. Segueix afirmant que tant Duchamp, com Joseph Kossuth o Donald Judd  (es poden posar en el mateix sac?) van obrir el camí a la mediocritat: tot és vàlid i qualsevol pot denominar-se artista. La seva crítica va més enllà. Nega el videoart: un video ben fet és una altra cosa, pot ser cinema o publicitat. Nega les instal.lacions: provenen del ready-made, que no és art. Nega les performances: si esta ben feta, és o bé dansa o bé teatre. A mi, que no sóc gaire “fan” de l’art conceptual, s’em van posar els pèls de punta. Jo sí que considero art els vídeos de Bill Viola, per exemple (entre molts d’altres!) I fa pocs dies vaig assistir a una altra performance de David Ymbernon, molt ben feta i amb una càrrega artística ben intensa. Una d’aquestes performances de l’Ymbernon a mi em va canviar la vida. No sé quina informació té l’Avelina Lésper, però crec que pel camí se li ha perdut alguna cosa. El cert és que en aquestes disciplines és fàcil que a molta gent els donin gat per llebre, però afortunadament, hi ha videoartistes i performers molt bons. Duchamp no va obrir pas a la mediocritat, si no que va assentar unes noves bases d’investigació. I aquestes bases poden ser ben o mal utilitzades.  No cal prendre-ho de forma literal, el procés no és pas tant limitat. Per tant, no es pot ser tant radical com la Lésper. Te raó en algunes coses, però en el seu atac tant frontal, tanca els ulls a algunes coses importants. Es pot fer videoart ben fet i no ser ni cine ni publicitat.

   

     En la mateixa entrevista, carrega amb força contra el mercat de l’art i les polítiques culturals. Afirma que l’art s’ha convertit en un objecte de luxe excèntric per a gent sense cultura, i que les polítiques culturals són inexistents, dominades per algunes galeries, col.leccionistes i comissaris. Ben argumentat, podria tenir certa raó, però tendeix a posar-ho tot al mateix sac. Pot tenir raó en alguns dels casos, però no en tots. Defineix els comissaris com a “coyotes”, que seguint discursos arbitraris utilitzen les obres dels artistes, i critica que avui dia tinguin més importància aquests comissaris que els propis artistes. En algun dels escrits d'aquest blog, alguna vegada he fet alguna observació puntual semblant.  També té raó en criticar el fet de l’oportunisme artístic en referir-se a artistes que, sense saber fer res bé, estan presents a tot arreu (museus, galeries i institucions), generant en el públic –que no rep cap input de les seves obres perquè no estan ben realitzades- un desesperant sentiment d’estafa.

    

     És una llàstima que generalitzi tant, que utilitzi idees massa maximalistes (o reduccionistes, segons com es miri). Tenint bona part de raó, transmet estretor de mires. Si no fos per això, l’aplaudiria.