El perill d'equivocar-se

          

     Fer la programació d’una galeria d’art no és una cosa fàcil. Creure en l’obra dels artistes que s’exposin és potser la cosa més important, però no és l’única. També cal tenir en compte el públic, no només aquell amb el que ja compta la galeria, si no també amb el que es vol connectar. A més a més, també és important tenir consciència del lloc on està ubicada la galeria. Una proposta determinada pot funcionar molt bé en una ciutat i no en una altra.  En qualsevol cas, un bon coneixement de l’entorn pot ajudar a que les exposicions funcionin, com a mínim a alguns dels nivells. També és important cuidar els esdeveniments que es puguin desenvolupar a la galeria. Per molt que persones externes pressionin el galerista, aquest ha de saber ben bé què vol i on va.

     Si faig aquesta reflexió, és perquè tot endreçant catàlegs, n’he trobat un d’un artista cubà del que ja me’n havia oblidat completament. Era un personatge que havia aparegut a la galeria de repent i s’havia convertit en una mena de malson per a mi. No m’agradava gens i em causava una total desconfiança. Perseguia al galerista un dia i un altre, sense dubtes volia aconseguir una exposició. Jo em temia el pitjor. Aquell artista posseïa unes dots persuasives per a les que el galerista era presa fàcil: era un hàbil adulador, dominava l’oratòria i lluïa una imatge impecablement cuidada. Encara recordo el seu vestit blanc immaculat contrastant amb la seva pell fosca i les “rastes” de perruqueria. Afortunadament, em vaig lliurar d’haver de conviure amb la seva obra, però no em vaig poder lliurar d’ell del tot. El galerista va accedir a cedir-li la sala per a que presentés un disc que havia enregistrat. Em pensava que ja no tornaria a recordar aquelles hores que vaig passar patint un espectacle que ens l’haguéssim hagut d’estalviar. El pitjor de tot va ser que aquell individu, ni tan sols cantava bé. De fet, l’espectacle va tenir un caire eròtic-pornogràfic. Al davant d’una pantalla gegant sobre la que es projectaven obres seves, es va començar a despullar, i quan ja no li quedava quasi res per treure’s, va agafar un pot de melmelada i va començar a tirar cullerades a sobre del poc públic assistent (de fet els seus amics i amigues i prou). En fi, que tot plegat estava fora de lloc. Sense dubtes el galerista no va saber calibrar quina mena d’artista era aquell,  quin era el nivell de la seva galeria, i el que a mi em va saber més greu: quina era la mena de públic que freqüentava aquella sala.  Aquell era un tipus “d’artista” al que no hauria costat gaire dir-li que no obertament. Espectacles com aquell feien més mal que bé i el cas és que ell ho sabia, però quan se’l guanyaven no era capaç de dir que no. O potser és que era més fàcil dir que sí i després tirar terra a sobre? El cas és que no va voler parlar més del tema ni de l’artista, i no va voler mirar el terra brut de melmelada enganxifosa quan, al dia següent, jo li vaig ensenyar les tristes restes d’aquell acte. Perquè és clar, ell no hi va ser.

     Aquella malaurada experiència va quedar en una simple anècdota que vaig anar oblidant a mesura que va passar el temps, i que ha anat bé de recordar per estar alerta i no caure en aquest tipus de paranys. El cas és que aquest record m’ha portat alguns altres del mateix calibre i que m’han fet riure una estona.  Exposicions fallides i artistes amb una obra molt qüestionable, en vaig haver de patir unes quantes. El cert del cas, és que dels errors dels altres també es pot aprendre.