De vegades, les crítiques o
articles pagats a través d’agències de comunicació poden ser molt perillosos.
Sobretot, perquè es corre el risc que l’encàrrec recaigui en un aprenent de
periodista que escrigui autèntiques bajanades, o
el que encara és pitjor, que falsegi la història per pura ignorància. Dic això
en referència a un article aparegut a La Vanguardia.com el dia 11 de juliol de
2014 titulat La moda y el arte se unen en
la nueva tienda de Isabel de Pedro en Barcelona. Vull pensar que la
informació totalment errònia que es publica, és collita pròpia de qui ha escrit
l’article. No crec que els propietaris de la nova botiga hagin redactat una nota de premsa amb unes errades històriques tant greus. En
un altre article publicat a El País el dia 8 de juliol es dona una informació
correcta, encara que el títol transmeti una certa frivolitat: Del arte al prêt-à-porter. (1)
La botiga de roba en qüestió, ara ocupa
l’espai que, durant 38 anys, va ser la seu principal de la Galeria Joan Prats
de Barcelona. La galeria es va dir així en homenatge a l’antic propietari de la botiga, el
barretaire Joan Prats. Per aclarir els errors que publica La Vanguardia.com, he de dir que en Joan Prats, que tenia la botiga de barrets a la Rambla de Catalunya
54, va ser un amant i protector de les arts, i en especial va ser l’home de
confiança de Joan Miró. Des de Barcelona, va vetllar sempre pels seus interessos. A través de la correspondència entre Prats
i Miró que vaig poder llegir l’any 93 (2), vaig deduir que en Prats era un home
pràctic, a qui Miró demanava que li solucionés tota mena de temes, des
d’encàrrecs personals a assumptes financers. En Prats mai va tenir una galeria
d’art, com publica l’esmentat article, ni va ser un reconocido artista del arte
catalán ( cito textualment). Malgrat haver estudiat a l’Escola de
Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, cosa que posa de manifest la seva inclinació vers l’art, va ser l’encarregat de gestionar el negoci familiar, dedicat
a la fabricació i venda de barrets. Sempre s'ha reconegut la seva labor en
defensa de l’art i dels artistes, i com a tal, ocupa un lloc en la història; però
com a impulsor, no com a artista. La galeria es va inaugurar l’any 1976 de la
mà de Manuel i Joan de Muga, i va ser aquest darrer, el titular de la galeria,
des de llavors fins ara. El 1970, any de la mort d’en Prats, encara no havien començat les obres del que
seria la futura galeria de la família De Muga. A l’autora de l’article de La
Vanguardia.com (i a tothom, donada la confusió informativa provocada pels
articles apareguts durant la setmana passada), li recomanaria llegir el text
que l’Alexandre Cirici va escriure per catàleg de la exposició inaugural de la
Galeria Joan Prats, l’any 1976.
En qualsevol cas, en llegir
tota la informació publicada en la premsa amb motiu de la inauguració de la
botiga de roba Isabel de Pedro, he experimentat una angúnia intensa, una mena
d’estremiment. És cert que els propietaris de la botiga de roba han llogat
l’espai que ocupava la galeria Joan Prats i tenen tot el dret d’aprofitar
l’estela d’en Joan Prats (el personatge, que no la galeria); i fins i tot, de
seguir la tendència de barrejar art i moda seguint el que es fa a Milà, si això els ve de gust. Però no han d'oblidar, que qui va recollir el testimoni d’en Joan Prats, amb qui
van començar a col.laborar l’any 1962, van ser els De Muga. Des de llavors i
fins la seva mort, en Prats va dirigir la col.lecció “Fotoscop”, editada per
Edicions Polígrafa (empresa de la mateixa família que va fundar la galeria), i va ser qui els va posar en contacte amb molts artistes d’avantguarda
com Miró, Tàpies, Brossa, Sert, Llorens Artigas, Calder, Chillida, i un llarg
etcètera. És cert que jo he format part
d’aquesta galeria durant molts anys de la meva vida i no puc ser imparcial de
cap de les maneres, però el caire de la campanya de premsa que ha aparegut
durant la setmana passada, m’ha causat un gran desassossec. Per confusa,
dispersa, embrollada i com en el cas de La Vanguardia.com, mal informada.
Notes:
(1).- Tampoc he trobat cap incorrecció en la informació que es facilita al respecte en altres diaris com l'ABC o El Periódico.
(2).- L'any 1993, en conmemoració del centenari del naixement de Joan Miró, vam organitzar una extensa mostra d'obra gràfica de l'artista a la galeria Joan Prats-Artgràfic. En aquesta exposició es va exposar una part de la correspondència entre en Joan Prats i en Joan Miró.
Benvolguda Anna,
ResponEliminaVist l’article amb anterioritat, i responc amb retard, ben cert, degut a una setmana de bòlit, però comento, que és el que compte.
La teva actitud ha estat molt correcte en aclarir oportunament la desinformació de La Vanguardia. És de suposar que qui ha escrit l’article deu ser becari/a, i de ben segur que ho ha fet amb totes les presses i pressions, sense poder-se informar. Tot i que aquesta raó sigui plausible, no és excusa per publicar una mala informació. No obstant, també val a dir una cosa, he consultat la web de la galeria – que val un credo – hi on parla d’història, NO DIU RES DELS SEUS ÒRIGENS!!!. Per tant, el becari en qüestió ho ha tingut pelut en aquest aspecte, però en tot cas, podia haver donat un cop d’ull a l’article del País, i escriure un text acord amb la realitat.
El que posa de manifest aquesta situació és en primer lloc la falta de professionalitat dels mitjans, un fet que va en detriment d’ells mateixos, doncs foragiten lectors i possibles clients - i en segon lloc, la falta de cultura, de coneixements i d’intel•lecte dels llicenciats en periodisme, un autèntic eufemisme, doncs són en realitat plumífers de poca monta.
La teva tasca en rectificar, aclarir i matisar la qüestió és important, per corregir la desinformació, i per ser justa amb la teva relació amb aquesta galeria. Com diuen en castellà “lo cortés no quita lo valiente”.
No obstant, el tema d’aquests incorreccions informatives, podria anar molt més enllà; tu has captat aquesta qüestió, perquè et toca de prop, però quantes informacions errònies és publiquen i no captem? Quantes desinformacions hi ha sobre la veritat d’uns fets, siguin els que siguin?. Sempre dic que vivim en un món de màxima comunicació, perquè tot s’escampa – i mínima informació, perquè a través d’aquesta, la gent, llegim, coneixem i aprenem. I avui en dia, a través dels mitjans ens informem, però no aprenem.
La teva ha estat una actitud exquisida, i alhora aclaridora. Llàstima que pot ser no arribarà a on hauria de fer-ho.
Tens raó pel que fa a l'omisió dels orígens de la galeria en la seva web. Hi ha un llibre meravellós que van publicar quan es va inaugurar la galeria: "Presència de Joan Prats". Tot el que dic està explicat allà pels propis Manuel i Joan de Muga (pare i fill, respectivament. El fill és l'actual propietari). Els puc comentar que, de cara a la renovació de la galeria que volen endegar, tinguin en compte el text que ells mateixos van redactar, i l'incloguin en l'apartat "Història". La informació que aporten és prou valuosa per fer-ho.
EliminaM'imagino que a la premsa es deu filtrar molta informació incompleta o errònia, i a la premsa digital encara més. Com tu mateixa dius, jo m'he adonat de tot això perquè ho sé, i m'he indignat. Però qui no sap la veritable història, s'ho ha hagut d'empassar tal qual. I això fa molta ràbia.
Jo ja no estic en aquella galeria, pero hi he estat molts anys, i et puc assegurar que tothom que trobo que ha passat pel davant els darrers dies, s'esgarrifa. He rebut molts comentaris lamentant el canvi de mans, malgrat que els inquilins actuals vulguin combinar la seva activitat principal (la moda) amb l'art. Evidentment no és el mateix.
Precisament aquesta tarda, ens ha visitat en Lluís Mª Riera, el primer director artístic que va tenir la galeria Joan Prats, i ens ha explicat els mil i un detalls d'aquells inicis gloriosos. Ell recorda especialment les obres de remodelació de l'espai, i com ell mateix, va veure que era possible de fer un soterrani. Un dels arquitectes que va dirigir les obres (eren tres, un d'ells el germà de l'actual propietari, i dos socis més) és, casualment, el germà del propietari del pis que ocupa el nostre quadern robat. O sigui que, fixa't que petit és el món!De vegades tinc la sensació que algú m'ha donat la mà a l'hora de fer el canvi!
És molt greu que persones dites "periodistes" cometin errors similars. Moltes vegades per no documentar-se bé, cosa que costa ben poc. I més en casos com aquest del barreter Prats, quan hi ha informació a manta. Aquella idea de quina sort que ens publicaran un article, pot esdevenir quin malson i quina ruïna...
ResponEliminaAquell article de La Vanguardia.com demostra que qui el va escriure, va anar "a sac", i o bé es va fer ella mateixa la història, o la va atendre algú que no tenia idea de res, que també podia ser. Tot plegat pot ser una mena de joc dels disbarats, i el resultat, esta a la vista. I si a aquella periodista la va atendre una dependenta de l'actual botiga que no sabia el que s'empescava? Perquè de fet, perquè havia de saber-ho? Jo em pregunto si els anirà bé, aprofitar el local on havia estat la Joan Prats. Qui ho sap! Potser el passa tot el contrari!
Elimina