Les realitats alternatives de Pierre Huyghe i Mario Soria

    

      L’obra de Mario Soria (1) titulada L’home conill, que forma part de l’exposició col.lectiva actual de El quadern robat, em sembla una obra especialment interessant per diversos motius. La vaig veure en la meva primera visita al seu estudi, ara fa més d’un any, i ja llavors em va captivar. Durant el temps que va seguir a aquella visita, vaig seguir pensant en ella, i ara que la veig cada dia, em sembla una obra fonamental per entendre la seva poètica. És una pintura sobre fusta de 36 x 36 x 5 cm, en la que un home amb cap de conill avança per una carretera que serpenteja entre turons verds. En una ma porta uns globus, dos d’ells en forma d’astronauta. Del quadre emana una atmosfera onírica, com en la majoria de les obres d’aquest artista. Reconeixem la realitat que ens pinta, ens sembla familiar, però transmet alguna cosa d’inquietant que ens fa pensar en un record o en un somni. L’home conill és una obra representativa del surrealisme càustic de Soria, d’un exercici de la imaginació de relacionar coses aparentment diverses, però a mi em sembla que és alguna cosa més. De fet, la primera vegada que la vaig veure, la vaig relacionar de seguida amb l’obra de Pierre Huyghe, i concretament, amb un video que havia vist al Caixaforum l’estiu de 2012: Streamside Day Follies.

     

     Pierre Huyghe és un dels artistes contemporanis francesos més reconeguts. La seva obra analitza l’estructura del cinema i la seva relació amb la realitat. El cinema fa de la ficció (una realitat inventada), una realitat versemblant. La seva preocupació fonamental com a artista, és explorar els enigmes que desperten la imaginació humana. Streamside Day Follies, que data del 2003, és una filmació amb aire de documental, que relata la creació d’un nou complex residencial en una zona apartada d’altres nuclis urbans i en plena natura; així com la posterior festa d’inauguració que celebren els nous habitants d’aquestes cases. La filmació alterna imatges de la fauna del lloc, que contempla amb desconcert com s’obren camins entre els prats, suportant a més el soroll de les màquines excavadores. Conills i cérvols dubten entre la fugida i l’observació de l’espectacle, que culmina en la construcció de les cases i l’arribada dels seus inquilins. En la festa d’inauguració, les persones desfilen pels carrers disfressats d’animals i portant globus, i es concentren en una plaça on es celebra un àpat i un concert. Sense cap mena de dubte L’home conill de Mario Soria sembla un personatge sorgit de Streamside Day Follies. Em consta però, que això és només una fantàstica coincidència.

     

     Partint però d’aquesta coincidència, descobreixo que el paral.lelisme entre l’obra de Pierre Huyghe i Mario Soria existeix de veritat. Totes dues transmeten la mateixa atmosfera onírica i simbòlica, i totes dues rauen en un fonament ideològic d’arrels neoplatòniques. Segons els neoplatònics, el principi de l’existència és la unitat absoluta, de la que sorgeixen totes les altres coses per emanació. La primera cosa emanada és el verb, o sigui la paraula o la intel.ligència, que conté les idees de les coses possibles. De la intel.ligència sorgeix l’anima, com a principi del moviment. Unitat, intel·ligència i ànima són les tres hipòstasis de la trinitat neoplatònica, o sigui el motor per a que les coses siguin com són de forma natural. En l’obra tant de Mario Soria com de Pierre Huyghe, les seves realitats han adquirit un aire de naturalitat i de versemblança, perquè han estat realitats emanades de forma natural, seguint els principis neoplatònics. També és força remarcable que l’obra de tots dos presenten un rastre de pop art, les dues presenten elements de la nostra quotidianitat com a restes d’una civilització remota. En el cas de Huyghe poden ser fases dels rituals tradicionals de les celebracions, i en el cas de Soria, són les llaunes de begudes amb les que remata els cantells dels seus quadres.

      Més enllà de l’anècdota, em sembla remarcable destacar el paral.lelisme en la base poètica dels dos artistes: el qüestionar-se quins són els mecanismes que intervenen en els  protocols de producció dels significats,  i el resultat en forma de realitat alternativa. Sense dubtes, una aportació interessant i fresca en el panorama artístic del nostre temps.

Notes:
(1).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/mario-soria-un-descobriment-fantastic.html

Els voltors

     

     Una de les coses que ens demostra que la crisi encara és ben viva, és que encara hem de conviure (i lluitar) amb el que jo sempre he anomenat “compradors voltors”. Normalment són gent amb molts diners i pocs escrúpols, que, intuint que les galeries venen poc o gens, aprofiten per aconseguir obres a molt bon preu. Acostumen a demostrar un interès extraordinari en les obres que volen comprar, perquè el venedor i l’artista es facin il.lusions. Això és el millor que pot passar per a que aconsegueixin els seus propòsits, ja que tant una com l’altra part comencin a comptar amb els diners de la possible venda. En el primer moment, el de l’acostament, no parlen de preus i ni tant sols regategen; però quan concreten la seva intenció de compra, és quan fan la seva desastrosa oferta. Normalment, fins i tot supera la meitat del preu de l’obra. És curiós que, amb la minva considerable de compradors “normals”, sembla que el món de l’art només estigui concorregut per habituals d’aquestes pràctiques. Algunes vegades, galeries i artistes fan números, i prefereixen vendre perdent diners per tal de mantenir viva la sensació de que fan alguna cosa. En el fons, no són altra cosa que negocis de la misèria i tot plegat és força trist. Els pitjors d’aquests voltors ni tan sols van a les galeries. Van directament als artistes, i a aquests encara els dessagnen més.

     

     D’aquests individus, en recordo especialment un de fa molts anys. Volia comprar una peça que li agradava molt, però no volia pagar ni de bon tros el seu preu de mercat. Em va demanar que esbrinés el que la galeria li pagaria a l’artista per aquella obra; ell no pensava pagar ni un cèntim més. Sempre m’he preguntat què tenia aquell home al cap quan em va fer aquella pregunta. De debò li havia passat per la imaginació que potser acceptaríem la seva oferta?. També recordo un altre que volia comprar un quadre que havia vist publicat en un catàleg perquè havia estat sel.leccionat per a un premi. Va oferir la meitat de la meitat del seu valor. Com es va atrevir?. Quan em trobava al davant de situacions com aquesta, sempre em quedava pensant en quina mena de persona tenia al davant. Fan això mateix quan van a comprar altres coses? Perquè s’atreveixen amb una cosa com l’art? Dit d’una altra manera: perquè volen comprar art si demostren tant poc respecte amb aquestes valoracions tant i tant a la baixa? Quina mena de col.leccionistes són?  També em vaig trobar amb un comerciant (i això encara em va resultar més incomprensible) que em va demanar que li fes un 70 per cent de descompte si comprava una obra. I no feia broma

    

     Totes les situacions descrites són bastant depriments, però exemplifiquen d’alguna manera el panorama desolador que es presenta cada cop que hi ha una crisi com la que estem patint. La dels noranta ens va semblar llarga, i no va durar ni la meitat que aquesta, ni va ser tant profunda. I si a la situació de crisi hi sumem el poc arrelament del col.leccionisme d’art al nostre país, ens trobem el terreny perfectament adobat per a aquests voltors, que campen al seu aire i venen de totes les latituds. Encara no fa un any que un galerista de Londres, amb una educació aparentment exquisida i vestit amb una impecable elegància em va oferir una tercera part del preu que li vaig donar per un gravat de Francis Bacon. No deixava de ser xocant rebre una oferta tant miserable per part d’un senyor que, durant la llarga conversa que havia mantingut amb ell sobre l’obra de Bacon, m’havia demostrat tenir una sòlida cultura.

     Quan la situació es normalitzi, els voltors desapareixeran. Predominaran els compradors entusiastes, il.lusionats i honestos (que afortunadament encara en queden) i aquelles experiències restaran per a els que tinguin ganes de fer un bon estudi sociològic de les èpoques difícils.

Maison Particulière

   

       Fa ben poc que he conegut l’existència de la Maison Particulière. Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre impulsada per un matrimoni de col.leccionistes belgues, Myriam i Amaury de Solages, que te la seu en una casa en ple centre de Brusel.les. Acostumats a moure’s durant molts anys per galeries, fires i museus de tot el món, estaven tips d’haver de patir la fredor i els ambients impersonals de tots aquests llocs, pràcticament iguals arreu. Ells creien fermament, que costava apreciar l’interès autèntic de les obres d’art en aquests àmbits, i van decidir portar a terme una iniciativa ben diferent. Van muntar un centre d’art obert al públic, que es pot visitar sense cita prèvia, i que no s’assembla de res al que es coneix tradicionalment com a centre d’art. La seva idea va ser obrir un espai on es poguessin ensenyar les obres en un espai habitable. Sota el lema “Viure l’emoció de l’art en el desig, la sensibilitat i la bellesa” l’any 2010 van remodelar una casa amb encant, d’estil eclèctic, al número 49 de la Rue du Châtelain. La casa havia estat construïda al voltant de 1880, i havia estat ampliada el 1909 per l’arquitecte Jean Léon Janlet. Des d’aleshores, conviden a col.leccionistes de tot el món a ensenyar la seva col.lecció (o una part d’aquesta). La casa consta de tres nivells amb diverses suites, salons, una biblioteca i un menjador. Les obres allà, llueixen espectaculars, però a la vegada, adquireixen una dimensió molt més propera perquè estan situades en un entorn a escala humana real. Segons les paraules dels fundadors del centre: “Hem volgut que la casa sigui acollidora i convidi a la convivència, i que ens permeti rebre amb calma els nostres convidats”.

     

     El descobriment d’aquest centre d’art em va alegrar molt, sobretot per la coincidència de la seva idea amb la meva. Després de molts anys de treballar en una galeria convencional, tenia ganes de fer una cosa amb un format diferent. La meva experiència m’havia fet veure quins eren els punts febles de les sales diàfanes de grans dimensions. Les obres no es veien a escala real. Res era real: ni l’espai ni la llum. Recordo que un client sempre em feia apagar els focus per decidir si es quedava una obra o no. A cap casa hi ha la il.luminació que hi ha en una galeria. També em feia ensenyar-li les obres al carrer, per veure com es veien amb llum natural. El costum d’aquest col.leccionista, em va donar la idea fer el mateix quan algú contemplava la possibilitat de quedar-se una obra d’art. La portàvem a l’entrada de la galeria, apagàvem els focus i la miràvem amb la llum del dia que entrava per la porta; tot i que, com que estàvem en uns baixos, n’entrava poca. Per això, vam decidir muntar la galeria de El quadern robat en un pis. Per la llum natural, i pels espais. Com els De Solages, vam pensar que era important mostrar les obres en un espai habitable. No volíem fer una galeria per a les institucions si no per a la gent. Per això no vam comprar cap taula de despatx, una de menjador ens faria el mateix servei. Aviat instal.larem un parell de butaques, i una tauleta, per a que els nostres visitants seguin còmodament mentre fullegen catàlegs o revistes. També estic pensant seriosament la possibilitat de comprar un piano. Podré tocar-lo a estones lliures, i segur que més d’un visitant ens regalarà algun dia un concert improvisat. Ara per ara, hem instal.lat un petit equip de música (jo havia observat que si alguna vegada havíem fet exposicions amb banda sonora, tenien més èxit), i ja hem rebut comentaris favorables.

      La nostra maison particulière, a més, esta en una casa modernista (que també té encant!) al centre de Barcelona i de la mateixa manera que el matrimoni De Solages, a nosaltres no hi ha res que ens agradi més, que compartir la nostra passió per l’art amb altres persones.

Sobre els col.leccionistes

     

      Una de les coses que m’ha cridat l’atenció tot llegint el llibre de Michael Findlay (1) ha estat constatar les diferències de prioritats dels col.leccionistes. Findlay explica que, si volia vendre una peça en concret, només havia de dir: “és la única que tinc d’aquesta etapa de l’artista, i em consta que serà la última, ja que ara esta fent tota una altra cosa”. Segons en Findlay, aquest argument era definitiu per a que els seus clients prenguessin una decisió: ja no trobarien cap altra peça d’aquell estil o similar. A mi això em va resultar sorprenent. Segons la meva experiència, aquest argument era millor no fer-lo servir. La majoria de la gent preferien comprar sempre allò últim d’un artista; o sigui: el que estava pintant en aquell moment. Per això, quan un artista introduïa una variant considerable en la seva obra, a mi sempre em feia patir no poder vendre les obres anteriors. Quan es tracta d’artistes vius, els col.leccionistes del nostre país prefereixen escollir entre l’obra recent. Comentant aquest fet amb un conegut, aquest em va dir que això ens passa per no tenir un col.leccionisme de debò (2). Al marge del que l’artista estigui fent en un moment determinat, és bo jutjar la seva obra en conjunt, i si ha tingut una bona època, i d’aquesta hi ha poques obres, el més normal és decantar-se per elles. La veritat és que a mi això, en l’experiència a l’altra galeria, no em va passar mai, si no al contrari. Els clients preferien esperar a veure l’obra nova, abans de decantar-se per triar una bona obra del magatzem. Jo estic totalment d’acord amb els arguments d’en Findlay, i per això, en la meva primera exposició a El quadern robat he penjat obres antigues d’alguns dels autors. La meva premissa a l’hora de triar ha estat preferir la qualitat i la rellevància de les obres abans que la seva novetat. Afortunadament, he tingut una bona acollida i algun col.leccionista m’ha comprat argumentant que aquelles obres triades són “mítiques”. Aquesta doncs, serà una tònica de la meva feina. Encara que es tracti d’art contemporani, també és bo saber apreciar una obra encara que formi part d’una etapa passada de l’artista.

     

     Una altra cosa que em va fer veure que estem en un món diferent al que Findlay descriu, va ser l’emplaçament a les cases de les obres importants. Segons en Findlay, els seus clients pengen les obres més importants a les zones privades: dormitoris, despatxos privats, sales de lectura, etc... Una aficionada a l’art li va dir una vegada que, quan uns col.leccionistes la convidaven a sopar, sempre demanava per anar al bany del pis de dalt. Segons ella, així veia si es prenien l’art seriosament, perquè si el millor de tot ho tenien a la sala d’estar volia dir que tenien art només per a lluir-lo. La majoria de les vegades aquí es fa al revés, tot i que el motiu pot ser que els aficionats a l’art no tenim cases tant grans!.

     

     Però en el que sí hi ha una total coincidència és que a quasi tots els col.leccionistes els agrada parlar de les circumstàncies que giren a l’entorn de l’adquisició d’una obra, més que no pas del que els suggereixen les obres en sí. Aquestes circumstàncies són les que fan que aquella obra sigui única. El moment en què la van comprar, en què treballaven, el que passava al món en aquell moment, la galeria on la van comprar, la conversa que van tenir amb el galerista, o el comentari que els va fer un crític. Bé, això em sembla lògic, de fet, totes aquestes narracions col.laterals són les que han acompanyat la presència de l’obra a la seva col.lecció. Afortunadament, els nostres compradors no són tant aficionats a parlar de diners com els d’en Findlay,  o sigui, del que els van costar les obres, o del que els ofereixen ara. Algun hi ha, és clar, però em sembla que la majoria són del parer d’una col.leccionista que, en una conversa, li va dir: “Mai parlo d’art i de diners al mateix temps”. Jo afegiria que, quan es compra art, no es parla tant de diners com quan el que es compra, són firmes. Aquest matis, més que el lloc on es pengen les obres, sí que marca la diferencia entre els que es prenen l’art seriosament i els que no.

Notes:

(1).- Michael Findlay "El valor del arte". Editat per la Fundació Gala Dalí

(2).- També cal fer una diferència entre col.leccionista d'art i comprador aficionat. Aquí tenim més compradors que col.leccionistes  stricto sensu.