Un acte acadèmic

     

     No esperava que m’agradés tant un acte acadèmic, però L’Albert Guinovart és un pianista extraordinari.  Dimecres passat, l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el va nomenar acadèmic, i enlloc d’un discurs, va oferir un concert memorable. La veritat  és que jo no anava gaire ben predisposada, i quan vaig entrar al recinte de l’Acadèmia, em va caure l’ànima als peus, de tant rònec que em va semblar. Suposo que si aquest acte hagués tingut lloc trenta anys enrere, quan era estudiant d’història de l’art, potser hauria estat entusiasmada de trobar-me en el vell edifici de la Llotja de Mar, envoltada d’obres d’art del segle XVIII, i respirant l’ambient de la època napoleònica. Aquella però, era la primera vegada que hi entrava, i em va sorprendre el fet de que molt probablement, l’interior de l’edifici estava igual que feia dos-cents anys. Per a mi, acostumada a estar envoltada de pintura contemporània, em va xocar el fet de que els senyors acadèmics de belles arts, amb veu i vot en matèries que atenyen l’art i la cultura, ho fessin des d’una seu com aquella. Bé, suposo que tot forma part de la tradició, però per a mi, tot plegat era una mica xocant. Repassant els noms dels acadèmics, vaig poder constatar que, tot i la seva considerable heterogeneïtat, hi havia força noms que em mereixien respecte. Però allà asseguda en aquella sala d’actes, contemplant tots aquells retrats penjats a les parets, decorades amb motius geomètrics de color verd i or, amb les portes guarnides amb uns cortinatges ad hoc, em va envair la sensació de que d’allà només en podien sorgir idees anacròniques. Crec en el poder determinant de l’entorn, i aquell em semblava sorgit del túnel del temps. Vaig pensar, però, que era adient amb tot el que suggeria el concepte d’acadèmia; per això, moltes revolucions artístiques havien sorgit amb la voluntat d’anar-hi en contra.

     

     Quan vaig veure el programa que havia preparat l’Albert Guinovart, amb una primera part dedicada a Chopin, vaig pensar que potser hauria d’haver pensat en tocar Scarlatti. Tot i amb això, Chopin també era adient. No vaig poder endevinar que, des del primer moment en què començaria a tocar el piano, aquelles parets pesants desapareixerien, i l’aire constret i resclosit de la sala es renovaria de cop. Va fer una interpretació diferent a tot el que havia sentit fins aquell moment, extremadament vital i expressiva, però totalment impecable. La segona part del concert la va dedicar a interpretar obres seves, inspirades en les línies musicals de compositors com Debussy, Granados i el mateix Chopin, i em va sorprendre que, tot i els trets tant clàssics d’aquelles peces, resultaven tant i tant modernes. De seguida em va venir al cap en Riuychi Sakamoto. Fa bastants anys, va editar un disc titulat Back to Basics en el que feia un exercici semblant al de l’Albert Guinovart. Després d’anys de dedicar-se a la música pop i a la música electrònica, aquell disc recollia una sèrie de composicions seves inspirades en la música clàssica per a piano. Aquest disc és una veritable joia, una obra quasi de culte per a molta gent. La música d'en Sakamoto també havia estat qualificada de "comercial" per molts puristes. Com el mateix Guinovart, havia dedicat part important de la seva carrera a escriure música per acompanyar imatges (el que s'anomena bandes sonores).

     

     Abans de començar l’acte, em van explicar que, un compositor, membre numerari de l’Acadèmia, s’havia oposat fermament a que l’Albert Guinovart en fos nomenat membre, assegurant que no tenia nivell. Va fer servir l’argument que la seva obra era purament comercial i no podia ser presa seriosament. Aquest compositor, segurament, també hauria vetat en Riuychi Sakamoto. Vaig tornar a tenir la sensació de viure en un país petit i ronyós. Segur que a l’Albert Guinovart amb el seu talent, li hauria anat d’una altra manera als Estats Units, per exemple. Aquí les coses costen, perquè sempre hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Sort que els bons artistes, de tot això, no en fan ni cas i que de tant en tant, fins i tot en una acadèmia es pot passar una bona estona. 

Algú sap què és exactament un patró?

    

     En les darreres setmanes, el terme de “patró”, m’ha generat un desconcert considerable. Fa alguns anys, vaig fer un curs sobre patrocini i mecenatge a l’Associació Espanyola de Relacions públiques, i em semblava que tenia les idees bastant clares pel que fa a aquests conceptes. La seva aplicació en el meu entorn, però, te poca cosa a veure amb el que expliquen els manuals, o si més no, hi ha un punt, considerat fonamental, que és obviat, menystingut, oblidat, descuidat o qualsevol altra idea que signifiqui el seu incompliment. Aquest punt fa referència a l’aportació econòmica que haurien de realitzar.

     

     Si busquem a qualsevol diccionari, el concepte de patró s’associa, indissolublement al de “protector” o “benefactor”.En el llibre La dirección de comunicación, mecenazgo y patrocinio, escrit per Westphalen i Piñuel, defineix el terme de mecenatge com a suport financer o material, que s’aporta, sense contrapartida directa per part del beneficiari, a una obra o persona, per a l’exercici d’activitats que presentin un interès general. El patrocini, seria, l’aportació d’un suport econòmic a una empresa o persona, seguint una estratègia de marketing. El concepte de patró, es deriva d’una d’aquestes dues accepcions, i hi té molt a veure. Els patronats de les fundacions, són el seu òrgan rector, el que s’ocupa de les qüestions de govern en sentit ampli. Sense dubtes, una de les qüestions més controvertides és la delimitació de les competències entre patronat i direcció executiva. Aquest no és el punt que ens interessa especialment, i simplement direm, que si bé el patronat establiria les línies bàsiques d’acció, la direcció executiva, es dedicaria a gestionar els assumptes del dia a dia. Els patronats, estan composats per persones que es comprometen a complir una sèrie de punts importants, que van des de l’assistència a les reunions, comitès i altres esdeveniments de la fundació, la realització de tasques especials en favor de la fundació, la presa de compromisos d’actuació, a no treure benefici propi de res que tingui a veure amb la fundació, i a realitzar, periòdicament, o com a mínim cada any, una contribució financera, a títol personal, a la organització a la que pertanyen.

    

     Aquest darrer punt és el que m’ha portat a una notable confusió, i agrairé que, si algun lector d’aquest blog em pot aportar una mica de llum, ho faci a la manera de comentari. La confusió em va venir quan em vaig assabentar que determinades persones (algun artista) persegueixen incansablement formar part del patronat d’algunes fundacions culturals concretes, sense pretendre –ni molt menys- fer cap aportació econòmica. Algú podria pensar que l’aportació seria en espècies (obra), però em sembla que ni això. També em vaig assabentar que hi ha un compositor que forma part de diverses fundacions culturals, i mai ha fet cap aportació econòmica (i és difícil fer una aportació musical...). Pel que dedueixo, aquests mal anomenats “patrons”, ho són perquè s’han convertit en personatges més o menys coneguts (estan a tot arreu), i per a ells ser membre d’un patronat és, ni més ni menys, que una forma de poder. No nego la possibilitat de que siguin patrons per mèrits culturals, i que el seu criteri sigui molt útil per al bon govern de la fundació a la que pertanyen; sense dubtes, els trets deuen anar per aquí. Però no seria millor denominar-los d’una altra manera?: “assessors” o col.laboradors em semblaria molt més adient. També he sabut que, algun d’aquests “patrons per mèrits culturals”, han mirat cap a una altra banda quan, en una reunió del patronat, han sabut que la seva fundació passava per un moment econòmic crític. Quina mena de patronat és aquest?. Si no aporten ajut financer, com a mínim, haurien d’aconseguir-lo.

     

     Agrairé si algú em pot dir que m’equivoco, i que els patronats són tota una altra cosa. Si no és així, tornaré a pensar que estem en un país, en el que les institucions són de fira. I així, no arribarem gaire lluny, ni serem presos seriosament.

La importància del record

     

     M’ha agradat la notícia de que el Corte Inglés de Madrid, coincidint amb la Fira d’Arco, presenti els aparadors que, l’any 1965 van realitzar sis artistes catalans per al centre comercial de la Plaça de Catalunya de Barcelona (1). Els artistes eren : Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán, Albert Ràfols Casamada, Josep Mª Subirachs, Francesc Todó i Joan Josep Tharrats. Ja fa anys que el Corte Inglés encarrega una instal.lació per als seus aparadors de Madrid, a destacats artistes. El fet de que enguany hagi decidit reconstruir aquells aparadors històrics, m’ha semblat fantàstic, ja que és hora de que d’una manera o una altra es recordin els artistes que, en aquella època heroica, van posar les bases del que seria l’art contemporani de Catalunya. El parèntesi causat per la guerra civil i la llarga postguerra, va ser molt gran i molt greu, i fins a finals dels anys 50 i principis dels seixanta, no es va recuperar l’energia necessària per a la creació d’avantguarda, i encara més, per a que la gent comencés a deixar enrere les penúries, i sentís la necessitat d’obrir la ment i l’esperit per tal de comprendre les propostes artístiques fresques i renovadores que es començaven a fer i que sense dubtes albiraven un futur més lliure. Hi ha molta gent nostàlgica d’aquells temps durs i compromesos. Hi havia un repte comú, unes ànsies compartides, de deixar ben lluny una època fosca. Mirar endavant, a través de l’art, era una activitat engrescadora, per a molts. L’aportació d’idees generada pels artistes d’aquell temps va ser tant gran, que, a hores d’ara, encara no ha estat superada.

     

     És cert que hem viscut unes quantes dècades de gran florida de l’activitat artística. Ens hem obert al món, i hem conegut centenars d’artistes d’arreu. S’han obert museus i centres d’art, han proliferat les fires, les galeries, els artistes han aparegut als mitjans de comunicació amb regularitat. Dit d’una altra manera, la cultura s’ha normalitzat. Darrerament però, s’ha produït un fenomen que sempre m’ha causat una certa incomoditat: hem oblidat massa de pressa els protagonistes del  ressorgiment d’aquella època obscura. En les pàgines d’aquest blog, també he destacat alguna vegada, la rapidesa amb que s’oblida un artista quan aquest es mor. Jo, que he ensenyat centenars (potser milers) de vegades, l’obra tant de Ràfols Casamada, com de Guinovart o d’Hernández Pijuán, m’he quedat del tot astorada quan, en morir l’artista, l’interès decreix, fins a pràcticament desaparèixer. Tret d’alguns casos, quan l’artista tenia o bé un entorn o bé una família que s’ha ocupat de la seva obra amb rigor i seriositat, la resta cauen en l’oblit. Tot i amb això, n’estic convençuda que la feina no els resulta fàcil. D’alguna manera, han de lluitar contra corrent. El món artístic internacional (ara, hi ha qui el compara, no del tot desencertadament, amb un mercat de consum de luxe salvatge) imposa unes modes que, museus i galeries volen seguir per estar a primera fila. I els aficionats a l’art d’avui dia, que, contagiats per la manera de funcionar del món tecnològic, volen estar “a la última”, consumeixen voraçment les darreres propostes artístiques, i molt rares vegades miren cap al passat.

    

     L’art, però, és alguna cosa més, que un objecte de consum. De la mateixa manera que ens agrada rellegir autors d’èpoques passades, o escoltar música d’un altre temps, també esta bé que ens entretinguem en totes aquelles aportacions que van fer uns artistes, que, tot i haver-se produït anys enrere, són part fonamental de la història de la nostra cultura. Per comprendre bé el nostre present, hem de conèixer el passat. L’art és un vehicle extraordinari per fer-ho, val la pena aprofitar-lo.

Nota: No us perdeu la notícia al NO-DO (primer minut del Noticiari): NO-DO (nº 1160-B) de 29/III/1965

Una visita guiada

     

      La llibertad acabada d’estrenar, em va permetre assistir una tarda de dissabte, a una visita guiada al Macba. La directora de la Fundació Joan Brossa, oferia una visita al fons documental de Joan Brossa, dipositat al Macba des de 2012. En el context de l’exposició Art : Barcelona viu l’art contemporani, s’havien exposat per primera vegada uns originals destacats del poeta i que provenien d’aquests fons: Sèrie de poemes, del 1960, i que forma part de les seves primeres suites de poesia visual (1950-1969), i la Suite Bufa, de 1966, escrita amb la col.laboració de Josep Mª Mestres Quadreny. En la invitació que m’havia arribat per correu electrònic, es reproduïen unes estovalles de plàstic amb un poema d’en Brossa imprès. Això no m’havia agradat gaire, no els costava gens haver reproduït el poema visual i prou, sense la referència dubtosa de les estovalles.

    

     La visita comentada als fons d’en Brossa però, no va començar gaire bé.  La directora de la fundació, es va situar al davant dels primers poemes visuals d’en Brossa, i, tret de detalls insignificants com que aquells poemes estaven fets matusserament, i que tots havien patit accidents deguts a la pols, a la humitat, o al descuit, no se’ns va donar cap aproximació intel.lectual al contingut d’aquells poemes. La directora de la Fundació, explicava tot això entre grans rialles i mostres de carinyosa condescendència envers el poeta, però jo hauria preferit que s’hagués aturat al davant del primer poema, en el que hi havia escrita la paraula “cerilla”, a sota hi havia el dibuix d’una cerilla, i a sota una cerilla enganxada, i ens hagués explicat que, cinc anys després, en Joseph Kosuth havia fet una obra titulada One and three chairs, que consistia en: la fotografia d’una cadira, la cadira, i una definició extreta del diccionari de la paraula cadira. Joseph Kosuth havia realitzat diverses sèries amb diferents objectes seguint la mateixa idea, i en Brossa havia estat un precursor. Això, la directora de la Fundació Brossa no ho va explicar, potser perquè no ho sabia. Tampoc ens va parlar dels antecedents dadaistes de les seves accions musicals, a l’hora de parlar dels documents relatius a la Suite Bufa que estaven allà exposats. A la vitrina, hi havia diverses fotos del dia en que es va representar. La música era d’en Mestres Quadreny, i el pianista, aquell dia, va ser en Carles Santos. El Macba havia instal.lat un reproductor de so, i es sentia la música composada per aquella acció, però per les explicacions que ella va donar, es deduïa que, qui tocava, és clar, era en Carles Santos. Doncs no, era una gravació de la integral de Mestres Quadreny que havia interpretat el pianista francès Jean Pierre Dupuy l’any 2008. La veritat és que em va caure l’ànima als peus: no creia que la resta de la visita m’aportés res de nou. Fins aquell moment, no havia percebut ni el rigor, ni els coneixements artístics necessaris per a que la visita tingués el nivell adequat.

     

     Quan vam entrar a l'arxiu, ja feia estona que havia desconnectat de les explicacions de la guia, però quan va parlar de l’entrada dels tècnics arxivers, vestits amb mono blanc, guants i mascareta, i armats amb aspiradors per netejar tots els papers abans d’endur-se’ls de l’estudi d’en Brossa, vaig baixar del núvol. I si entremig dels papers, havien coses que haurien de pertànyer només a la família, coses privades, indiscretes fins i tot, personals. Em van venir esgarrifances. La directora de la Fundació havia estat xerrant tota l’estona, entre somriures i rialles, amb una veu ben impostada, fent èmfasi en les pauses, es notava que li agradava escoltar-se. Però els continguts que ens havia ofert en la seva visita guiada, em van semblar limitats.  En aturar-se al davant d’una taula parada amb documents originals, extrets d’un d’aquells arxivadors, tret d’explicar anècdotes, tampoc va acabar d’entrar en matèria. La vida privada d’un artista, no tindria interès si no tingués una obra consistent al darrera. Després va parlar dels poemes visuals  referint-se a...  posters!. Que no sabia que s’havien editat primer com a serigrafies, l’any 1982 i posteriorment el 1988 i el 1989 en litografies, i que eren edicions signades i numerades?  Va ser potser, la última responsable de que en la invitació d’aquell acte es reproduïssin aquelles estovalles de merchandising, enlloc del poema original?  Era la persona adient per cuidar-se de tot allò?.

    

     Vaig sortir bastant deprimida, amb la sensació de viure en un  país petit i miserable.