dijous, 26 de juny de 2014

Sobre la sensació de llibertat

    



     Si havia enyorat alguna cosa durant els darrers temps (vull dir durant els mesos anteriors a la meva marxa de la galeria en la que treballava) va ser aquella sensació de que tot és possible. Sincerament, creia que era una sensació que s’acabava en entrar a l’edat adulta, una sensació restringida a la infantesa. Com a molt, podia arribar fins a l’adolescència, o, amb sort, una mica més. Per descomptat, jo em pensava que ja no tornaria a experimentar-la mai més.

     Aquest cap de setmana, mentre conduïa per l’autopista, aquella sensació que considerava extingida em va tornar a envair. Havia repassat mentalment l’agenda de la setmana següent. Dijous ens vindria a veure un artista per començar a preparar l’exposició del setembre. M’havia de mirar bé la seva pàgina web per triar les obres i mesurar l’espai per veure quantes en podríem penjar.  Em feia molta il.lusió aquesta exposició: una nova proposta, cent per cent arriscada, però fantàstica al cap i a la fi. També havíem de preparar una entrega, i demanar-li a un parell d’artistes que ens deixessin dues obres més per substituir les que havíem venut. La tria de les obres substitutes havia de ser ben acurada, no es podia desvirtuar l’exposició que encara havia de durar tot el mes de juliol.  Aquella setmana o l’altra, ens hauríem de tornar a reunir amb el noi que ens està fent la pàgina web. Mentrestant, calia seguir recopilant tot el material, i encara ens en faltava molt! També li donava voltes a la idea de fer una mena de festa abans de vacances. Llàstima que en John i l’Anabel no ens van avisar amb temps que venien!. En John és un cantant i guitarrista de Colorado Springs i fa una fusió de musica country i blues fantàstica. Hauria estat una excusa boníssima per convocar els nostres artistes i amics.  També podria estar bé presentar les tres primeres exposicions de la temporada, de fet, ja ho estàvem fent en privat. Els primers tres artistes ja ens havien deixat algunes obres per començar a ensenyar-les... La qüestió és que vaig pensar que aquella sensació tant agradable que havia recuperat, tenia molt a veure amb El quadern robat; amb el que estàvem fent i amb el que faríem, amb el nostre entorn actual, amb la nostra gent i els nostres artistes. Per primera vegada em vaig adonar que tot aquell estat d’ànim no era una altra cosa que la sensació de llibertat. A l’altre galeria n’havia tingut una mica, d'això ja feia uns quants anys, però res a veure amb ara.  Ara ja no havia de conviure amb cap altra idea que no fos la meva (nostra), ni d’intentar encaixar-me en formes de fer tant allunyades del meu tarannà. Ara tot està per fer i tot és possible.
   
     Aquesta tarda he visitat una llibreria preciosa. Es diu La Impossible i està a dues cantonades de El quadern robat. La van muntar tot just fa un any, dues noies que havien treballat en una llibreria important que va tancar, juntament amb un bon amic. En dos mesos van trobar el local, el van adequar una mica i van obrir. Pràcticament igual que nosaltres! He estat parlant amb una de les llibreteres, i he percebut en ella la mateixa sensació que jo he començat a tenir. Segur que tampoc s’imagina fent una altra cosa que la que fa, i segur que sabrà transmetre i contagiar la seva passió pels llibres i la lectura. I com jo mateixa, encara que estigui més lligada que mai, i hagi de treballar les vint-i-quatre hores del dia, tindrà la mateixa sensació de llibertat. I puc assegurar que hi ha poques coses que s’hi puguin comparar.



Nota: La fotografia que il.lustra aquest escrit és de l'Oriol Jolonch

4 comentaris:

  1. Conec aquesta sensació, però des d’una altra basant no relacionada amb la feina sinó amb àmbit familiar.

    Aquesta sensació de llibertat, de que per primer cop es amo de tu mateix, de que no has de donar explicacions, de que no tens cap “corcó” (sigui jefe, sigui família) que t’estigui fastiguejant tot el sant dia - i no vol dir directament, sinó a través de les seves decisions, poc encertades - també se’n diu canvi de cicle, començar una nova etapa, on sorgiran idees noves, de ben segur impensables abans. Trencar amb una etapa per començar-ne una altra.

    Però si ara gaudeixes d’aquest benestar físic i espiritual, també ha estat com a conseqüència del patiment que has passat. Pot semblar dur, però es necessari patir per comprendre, per paratxutant-se a prendre decisions, a arriscar-nos en lo que creiem i desitgem, i per descomptat, per allunyar-nos de certes perspectives poc encisadores. Si no hagués estat pel mal rollo que tenies tot just fa un any, El Quadern Robat encara seria només un blog.

    Amb el patiment s’arriba a la perfecció i d’aquesta a la Llum – els creient diríem a Deu – i això de ben segur pot semblar estrany, perquè ningú vol patir, tot i que la majoria de vegades, son els altres els que ens fan patir. Però aquest és l’aprenentatge de la vida, i molt dur, ben cert, però quasi es pot dir que “imprescindible”. El cas, però, es que siguem millors cada dia, en la feina, en la família, en les amistats, perquè això també ens farà sentir bé amb nosaltres mateixos. I la sensació és absolutament reconfortant.

    En la teva nova situació de galerista, prens tu les teves decisions, i gràcies al patiment que has viscut pels errors dels teus antics jefes, evidentment no cauràs en les seves errades, tot i que com humans que som, també cometrem les nostres, encara que no volguem.

    Les mestresses de la llibreria que parles, evidentment també senten el mateix que tu, desprès de veure com a vegades s’ensorren negocis per mala gestió, praxis o simplement nepotisme.

    En una època com la que estem passant, cal saber renéixer en nosaltres mateixos. És essencial, davant un món tan superficial, materialista i absolutament desgavellat com el que vivim, fer front a lo negatiu amb el màxim de positivisme. Per tant, felicitats per aquesta llibertat. Gaudeix-la, viu-la i carrega piles!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós que, durant molts anys, vaig estar fent -per a un altre-, exactament el mateix que estic fent ara per a mí. Jo sentia tota la responsabilitat; les exposicions havíen de funcionar - i funcionaven-, jo havia d'atendre els clients i el públic en general, perquè no hi havia ningú més. L'amo es mantenia a distància, les coses rutllaven. No vull parlar dels darrers dos anys. Només dir que tot va canviar (i no només per la crisi). De fet, si tot hagués continuat com abans de l'octubre de 2011, jo ni tan sols hagués començat a fer aquest blog. Però va ser molt útil per a mi, fer-lo!

      No sé si has sentit a parlar de les persones tòxiques. Doncs el fet de no haver de patir-ne unes quantes que es van introduïr en el meu àmbit de feina en els darrers temps pot ser la causa de la sensació de llibertat que experimento. De mica en mica vaig començar a sentir un benestar constant. Vull dir que no em trobava bé un dia i a l'altre no, si no que em sentia bé cada dia. Darrerament em trobo amb persones que em diuen que faig més bona cara. I això que les coses estan ben difícils!

      Costa prendre una decisió com la que vaig prendre, però ara beneixo el moment en què ho vaig fer.

      Elimina
  2. Quan montes quelcom pel teu compte tens la satisfacció de dir "ho he aconseguit, me n'he sortir tot sol i prou bé; les coses no están pas tan malament". I per descomptat la sensació de llibertat, de no haver de donar comptes a ningú. La imatge d'en Jolonch promet com a tast de la seva obra

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veureu, l'obra de l'Oriol Jolonch és fantàstica. Quina sort poder-lo exposar sense haver de convèncer a un cap escèptic per fer-ho!. Si, precisament aquesta és una de les coses que em fan sentir més bé. I sí, les coses estan prou complicades, però quan et lliguen de peus i mans i no pots fer res per lluitar per tal d'aconseguir que surtin coses (encara que siguin minses), la sensació de presó és aclaparadora.

      Elimina