El coratge de la Fiona Morrison Porta

    

     Recordo molt bé el dia que la Montserrat Porta em va presentar la seva filla Fiona. Com la seva mare, la Fiona era una noia lluminosa, amb un somriure franc i una energia encomanadissa. Jo havia conegut la Montserrat Porta als anys vuitanta, quan organitzava exposicions a Andorra, que era on vivia, i ens comprava obra per als col.leccionistes d’allà. Era una dona molt simpàtica, de tracte excel.lent. A mi m’agradava molt quan ens venia a veure. Era tant entusiasta i positiva, que aconseguia canviar-me per dins, si jo no tenia un bon dia, i l’efecte d’aquesta transformació durava dies o setmanes. Quan vaig conèixer la seva filla, vaig comprovar que havia heretat aquell do de la seva mare. La Fiona, a més, era tota una esportista. En aquella època es preparava per a representar a Andorra en els Jocs Olímpics en l’especialitat de windsurf. Suposo que tot el que va aprendre quan practicava esport, li va ser molt útil per tot el que li esperava després – o sigui, la vida d’artista. Sense l’esperit de sacrifici, de renuncia, de dedicació constant i exclusiva, de perseverança, potser no hauria arribat on és ara: a punt de representar a Andorra a la Biennal de Venècia. Molt probablement, aquests valors els va aprendre de la seva mare, així com el més important de tots: dedicar la seva vida a allò que portés dintre i la fes feliç.

      Fa uns dies vaig poder veure el video que presenta a la Biennal. Es titula Two Walks, i les protagonistes són la seva mare i la petita Martina, la filla de la Fiona. La mare camina vacil.lant, debilitada, corsecada per una artritis reumatoide que l’ha acabat matant. La Martina corre, camina, juga feliç al costat de la seva àvia. Totes dues s’agafen les mans, les de l’àvia retorçades per la malaltia, o simplement s’estan a la platja l’una al costat de l’altra. La Fiona les observa i estableix un paral.lelisme de totes dues amb la natura que les envolta: Mira la seva mare i a l’hora una branca vella; sabem que ha brotat i florit moltes vegades, però ara és a l’hivern de la seva vida. La mare de la Fiona mira la seva néta, i la seva mirada és com la llum del sol abans de pondre’s. Una mà arrenca l’escorça seca d’un arbre i acarona el tronc llis de sota. Com la Fiona, que voldria alliberar la seva mare del patiment i no pot. La mà s’agafa al tronc, vol sentir la vida de l’arbre. La Fiona vol retenir la vida de la seva mare, vol tornar a encomanar-se de la seva energia, notar el seu batec. Les fulles de la vinya verge, abans de caure són d’un vermell-rosat intens, com el color del cor, o de la sang.

     La Fiona em va escriure que havia fet aquest video com a un regal per a la Martina, per a que sabés el molt que l’havia estimat la seva àvia.  Jo crec que és el testimoni de l’amor de la Fiona cap a totes dues, el seu passat i el seu futur. Tot i la tristor que transmet, m’he mirat el video moltes vegades. Hi ha alguna cosa que conforta, que aporta serenor i esperança. Segurament és la tendresa amb la que la Fiona ha filmat les imatges, amb la que ha sabut sel.leccionar cada una de les escenes, i triar la música adient. La Fiona va aprendre el més important que li va transmetre la seva mare: quan es fan les coses amb el cor, s’arriba lluny.

     

De les revisions històriques

    

     Tot repassant la llista d’exposicions que hem fet a la galeria durant els darrers vint-i-cinc anys, m’ha cridat l’atenció que, coincidint amb la crisi anterior –al voltant de 1993- , vam fer moltes exposicions d’obres del fons. De totes en tinc molt bon records. Cada una d’aquestes exposicions era, a més, un petit triomf personal. Els moments eren durs –tot i que no tant com ara- i aquelles exposicions garantien, com a mínim, un interès inqüestionable. Pel fet de ser propostes del fons d’obra no vaig topar amb la negativa de la direcció artística, que de vegades es caracteritzava per una certa deixadesa. D’altra banda, comptava amb el recolçament de la direcció econòmica, que quan podia, imposava el seu bon criteri i sentit comú; i que va ser determinant per tirar endavant. Per a mi era molt més fàcil conviure amb aquelles propostes històriques que amb d’altres més ambigües i dubtoses, i sobretot era molt més fàcil de defensar-les.

     La veritat és que totes aquelles exposicions van funcionar molt bé. Eren artistes històrics i ben coneguts i el públic venia tot sol.  Recordo les exposicions dels gravats de Wifredo Lam,  Max Ernst,   Jim Dine, Joan Miró i les dels dibuixos de José Luis Cuevas o Julio González. També vam fer revisions antològiques, com la que vam dedicar l’any 1994 a l’obra de Joan Ponç, coincidint amb la publicació d’un llibre monogràfic sobre la seva obra. Aquestes exposicions, a més es van vendre molt bé. L’exposició de gravats de Wifredo Lam, per exemple, es va vendre sencera. La Caixa li havia dedicat una exposició antològica excel.lent i,  sense dubtes, això va ajudar molt. Jo recordo amb un afecte especial l’exposició d’obra gràfica de Jim Dine. Em vaig enamorar d’una petita litografia que es titulava “Rainbow” i que vaig penjar al davant de la meva taula. No sé exactament perquè, però vaig decidir que aquella obra em portava sort.  Quan va acabar l’exposició la vaig comprar i ara la tinc penjada a la nostra sala d’estar.

     Potser la sort va ser el molt que vaig aprendre al llarg de totes aquelles exposicions. Sempre m’ha agradat informar-me a fons sobre tot allò que exposo, per poder informar bé als clients i visitants; qui sap si per l’esperit didàctic que porto a dins o per afany de compartir.  En qualsevol cas tinc un bon record de l’experiència d’aquelles revisions històriques, un autèntic oasi en el panorama desèrtic de les idees. Tots aquells artistes, a més de fer-ho bé, tenien o havien tingut moltes coses a dir. Aquesta sí que era una bona premissa a tenir en compte a l’hora de calibrar el valor autèntic d’un artista.

Els concerts

   

     Els concerts que vam organitzar a la galeria del 2006 al 2009, van ser la cirereta final del pastís exquisit que van constituir aquells meravellosos anys. El primer concert el vam tenir durant l’exposició de l’Oriol Vilapuig. Recordo que el mateix Oriol em va telefonar un dissabte al matí per preguntar-me si em semblava bé que n’organitzéssim un. Havia conegut un clarinetista que havia muntat un grup de música de cambra, l’Ensemble Mixtures i s’havia ofert per a pensar un concert que s’identifiqués amb la seva obra. L'Oriol estava molt il.lusionat. A mi em va semblar molt bé, però el que va ser definitiu va ser que em va dir que pensaven tocar una obra d’un compositor català contemporani interessantíssim: en David Padrós. El meu amic i professor de piano. Aquell concert es va fer i va ser una pura delícia. Les peces estaven molt ben pensades per a l'exposició. L'obra que van interpretar de'n David Padrós va ser "Xucla el silenci nocturn".  El clarinetista i l’ànima del grup, en Jose A. Gómez Nieblas era - i és - un músic extraordinari. La interpretació que va fer aquell dia de l’obra per a clarinet baix “Oculto”, del compositor Luis de Pablo va ser tant extraordinària, que a tots se’ns va posar la pell de gallina: Uns passatges melòdics es superposaven a altres més rítmics; al darrera d’una música aparent, es trobava una altra que estava “oculta”. Aquella era una definició perfecta de l’obra de l’Oriol Vilapuig. Una definició sonora excelsa.

Ens vam fer molt amics del Jose, un músic amb una sensibilitat i un rigor exquisits, que tenia una curiositat i una inquietud admirables, tant per la música com per l’art contemporani. Posteriorment li vam encarregar dos concerts més, que ell va convertir en dues joies per al record.  El concert que va seguir a aquell primer, el vam dedicar a la Carmen Calvo. Li vam oferir com una mena de regal d’aniversari, la seva exposició era al mes de febrer, que és el mes que la Carmen fa anys. D’aquell concert recordo l’extraordinari duo de clarinet i piano “Ohé”, una obra de Pascal Dusapin, que van interpretar de forma magistral el Jose i en Nabí Cabestany, un fantàstic violoncelista. Aquell regal musical va fer molt feliç a la Carmen, així és que vam repetir l’experiència el juny següent, durant l’exposició de l’Alfons Borrell, que també complia anys. En aquella ocasió, la música de Morton Feldman ens va transportar a tots a l’interior de la pintura de l’Alfons Borrell. Aquella armonia consonant, estàtica, cíclica, aquella mena d’irrealitat mística ens va endinsar en l’atmosfera de les inmenses teles monocromàtiques plenes de vibracions espirituals. El concert va acabar amb una peça del compositor gallec Manuel Rodeiro, a càrrec de la percussionista Carme Garrigó, que va deixar a tots els assistents sense alè. La Carme s’havia situat al davant d’una immensa tela de colors rosa i taronja, i va semblar que actuava guiada per la propia pintura. Si aquella obra hagués estat sonora, hauria sonat com aquella peça de percussió.

     El punt culminant i final va ser un encàrrec que li vam fer a en David Padrós per a que interpretés musicalment una instal.lació d’un artista estranger que va estar durant uns dies a la galeria. L’obra va ser interpretada per en Jose al clarinet i en Nabí al violoncel, i en conservo una filmació que va fer en Llibert, amb molt bona voluntat. Ell mateix va editar després el DVD d’aquella estrena mundial absoluta. Tot allò ara, queda lluny, però va estar molt bé. Els amics, els artistes, els clients, eren conscients que en aquesta galeria donàvem alguna cosa més. De fet, hi posàvem l’ànima.

Llibres vells

    

    

      De tant en tant encara es produeixen fets inesperats i màgics que em fan pensar que no tot esta perdut. La quotidianitat s’ha tornat molesta i feixuga, la feina, que abans em divertia – de vegades molt -, ara és un motiu de desesperança  ( potser hauria de dir de desesperació).

    
     Els dissabtes tinc el costum d’anar a la galeria en cotxe. Per dos motius: per moure el cotxe (a l’hivern no sortim), i perquè ja que he de treballar el dissabte, em permeto aquest petit luxe. Aparco al carrer, perquè el dissabte l’ajuntament permet aparcar a quasi tots els carrils esquerres de l’Eixample.  Tot i això, no és fàcil trobar aparcament, així és que sempre surto una mica d’hora per donar voltes. Si tinc sort i aparco de seguida, passejo una mica abans d’anar a obrir. Fa dos dissabtes, a la tarda, vaig aparcar al carrer Aribau, a la zona de les llibreries de vell. No era gaire d’hora, però tenia temps de mirar els aparadors. Als aparadors de les llibreries de vell no hi trobes les novetats editorials, però precisament, el que m’agrada, és que hi pots veure clàssics de debò –tant perquè els autors ho són inqüestionablement com perquè les edicions, de vegades, son tant antigues, que només per l’aparença, ja ho són de clàssics. Aquell dia em va cridar l’atenció una edició antiquíssima de Les miserables, de Víctor Hugo. Segurament era allà perquè feia poc que havien estrenat la pel.lícula. Aquell llibre era preciós. Era molt i molt vell, potser tenia setanta o vuitanta anys ... o cent. M’hauria agradat comprar-lo, si no fos perquè ja no sabem on posar els llibres. Em vaig quedar una estona mirant l’aparador, feia goig de debò, tots els llibres semblaven molt interessants: lectures obligades i imprescindibles. Hi havia força llibres d’art, alguns de La Polígrafa, de quan els saldaven de tant en tant. D’això ja fa alguns anys.

     
     La màgia a la que em referia al començament, és que, uns dies després va entrar a la galeria el Sr. Granados. Estava buscant un llibre de Manolo Hugué per a fer un regal, i pensava que potser a La Polígrafa encara els hi quedaria algun. Però aquell llibre estava exhaurit, l’havien saldat feia molts anys. Li vaig recomanar la llibreria de vell del carrer d’Aribau, estava segura d’haver-lo vist allà. Un mitja hora després, va passar amb el cotxe pel davant de la galeria i em va somriure tot fent un senyal amb el dit polze aixecat. L’havia trobat.

   
     Jo vaig anar al cinema a veure Els miserables; potser no hi hauria anat si no hagués vist aquell llibre. Em va agradar moltíssim. Tant com m’havia agradat als onze anys la pel.lícula Oliver!, amb en Mark Lester de protagonista.  Tot això demostra que és important estar atent als detalls que ens poden arribar a canviar la vida.

     

Mario Soria: un descobriment fantàstic

    

     Al llarg d’aquests anys he conegut molts artistes, alguns els he descobert per casualitat, com va ser el cas d’en Jordi Alcaraz. Altres han passat per la galeria amb el seu dossier, com va ser el cas de Jorge Pombo o per convidar-me al seu estudi, com en David Ymbernon. En entrades anteriors ja he explicat amb més detall com va anar la història. Ara hauria de parlar d’artistes que he conegut –la seva obra, es clar- a través de la xarxa. El cas més recent és el d’en Mario Soria.

     No sabria dir quan vaig rebre el primer correu electrònic; m’he parat a pensar, però no sé amb exactitud si va ser fa mesos o potser alguns anys. M’inclino a pensar que va ser fa un parell o tres d’anys. El temps passa molt de pressa i a mi, de vegades em costa, de reaccionar. Suposo que el primer que vaig rebre –es limita a enviar una foto de la seva última obra-, el vaig eliminar de seguida i sense pensar gaire. Alguna cosa se’m deuria quedar gravada al subconscient, perquè quan vaig rebre el següent, al cap d’uns mesos, em vaig quedar una bona estona mirant la imatge. Feia l’aspecte de ser una obra de petit format, i estava pintada per totes les cares. No recordo els detalls d’aquella obra en concret, però sí que em va agradar molt. Vaig pensar que aquell artista tenia molta tècnica, molta cultura visual, sensibilitat i molta imaginació. Per una banda em va saber greu haver-lo descobert en un moment en el que ja no calia que m’il.lusionés gaire en cap artista; de moment, el galerista no em deixava marge per introduir cap proposta. Vaig enviar el correu a algunes persones, simplement per compartir la descoberta, com es fa cada vegada que trobes alguna cosa a la xarxa que pot ser de l’interès de l’altra.  I no hi vaig pensar més.

     Un dia, mesos després, em va tornar a venir al cap en Mario Soria, i vaig pensar que feia molt de temps que no enviava cap correu. Llavors, com també sol passar tot sovint, en vaig rebre un. Aquell artista tenia allò que a mi m’agrada tant : un món particular, enginy, sensibilitat poètica i fantasia. El seu art em feia ser més feliç, em feia pensar - com em va dir un dia la meva amiga Eugènia - que a fora (referint-se a la feina) hi ha vida. M’hi vaig posar en contacte, de fet només per explicar-li això mateix que estic explicant aquí. Com a mínim que sabés que m’agradava molt el que feia, i que si les circumstàncies fossin unes altres, de ben segur que intentaria fer-li una exposició. Quan em va respondre, a més, em va fer un regal en forma de recomanació: em va parlar d’un fotògraf que li agradava molt i que jo no coneixia: en Robert Parkeharrison. Una gran troballa, com l’obra del mateix Mario: un descobriment fantàstic.

Nadala del 1993

    

     El Nadal de 1993 estava molt contenta. Havia exposat un artista “meu ”- en Jordi Alcaraz-  i havia funcionat de forma extraordinària. Vaig decidir felicitar el Nadal a totes les persones que havien comprat obra d’aquest artista i els vaig enviar la felicitació que es veu a la fotografia. Era una adaptació senzilla d’un conte infantil que a mi m’agradava molt quan era petita, i vaig convidar a en Jordi Alcaraz a participar-hi.

       Aquest estiu, endreçant i llençant papers abans de marxar de vacances, vaig trobar una copia a dins d’una carpeta. Pràcticament ho havia oblidat, i vaig trobar aquell escrit tremendament naïf. Em va semblar una mostra de bona fe i de com estava el meu estat d’ànim en aquell moment. El text era aquest:

     Els bons amics

          Hi havia una vegada un noi que es deia Joan, que la nit de Nadal buscava un regal per al seu millor amic que es deia Josep. En Joan tenia un quadre a casa seva que era la cosa que més s’estimava i va pensar que faria molt feliç al seu amic si l’hi regalava. El va embolicar i l’hi va portar. Com que no hi era, va deixar el quadre al costat de la porta, pensant en l’alegria d’en Josep quan el trobés.

       Quan en Josep va arribar a casa aquell vespre, va trobar el regal d’en Joan i es va sentir molt feliç. El va penjar i la casa se li va omplir de llum i de color. De seguida, però, va pensar en la seva amiga Maria, que vivia una casa molt trista. Aquell quadre seria el millor regal de Nadal per a ella. El va embolicar i l’hi va portar aquell mateix vespre, per tal de que en pogués gaudir el mateix dia de Nadal. Com que la Maria havia sortit, l’hi va deixar al costat de la porta de casa seva.

      La Maria va tornar, es va trobar el regal d’en Josep i li va fer molta il.lusió. El va penjar, i va ser com si s’hagués obert una finestra en la seva casa tant trista. Mentre se’l mirava, va pensar en el seu amic Joan i en la felicitat que li portaria aquell quadre. Una cosa tant bona, havia de compartir-se amb els bons amics. Va despenjar el quadre i el va embolicar una altra vegada. Quan va arribar a casa d’en Joan, aquest no hi era, i va deixar el paquet al costat de la porta.

       Així, la cosa que més s’estimava en Joan, la va donar a en Josep, i allò que va fer feliç a en Josep, va omplir de llum la casa de la Maria. I la felicitat d’en Josep i la llum de la Maria, van tornar a en Joan, que era el millor amic de tots dos.

                                                            Els desitjo Bon Nadal

Doncs això. I que tornin temps com aquell Nadal del 93.

    

El misteri d'en Jeffrey Jenkins

    

      Va ser l’any que la galeria es va presentar a la fira de Basilea amb un “one man show” d’en Frederic Amat. Havia de ser l’any 1989, perquè va ser el primer cop que hi vaig anar. Tot i que ja començaven a fer-li el llit, en Lluís Mª Riera encara manava molt a la galeria. Recordo que ell estava eufòric. Li encantava la ciutat de Basilea: la seva dimensió, els seus carrers, les botigues... Tenia ganes d’ensenyar-me la ciutat i fer-me participar del seu entusiasme. Ja feia setmanes que em deia: “prepara’t a veure l’espectacle del circ, ja ho veuràs”. El circ Knie instal.lava la seva carpa en una explanada al davant de la Fira, era una tradició anar a veure’l cada any. L’altra tradició era anar a la festa que, cada any amb motiu de la Fira, organitzava la Gisèle Linder. La Gisèle era una vella amiga d’en Lluís Mª i tenia una petita galeria d’art al carrer del darrera de l’hotel en el que estàvem. Aquell any ens havia anat a buscar a l’aeroport i ja ens havia dit que no podíem faltar a la seva festa de cap de les maneres.

    Un matí, en Lluís Mª va arribar a l’estand  pres d’una tremenda excitació. Havia descobert un artista boníssim que havia de veure de seguida. El vaig seguir pels passadisos de la fira fins a una galeria americana: la Stux Gallery. Presentaven un one man show de l’artista Jeffrey Jenkins.  Hi havia quadres de formats diversos, realitzats amb una tècnica que feia pensar en una mena de land art. Sota una tela metàlica, l’artista havia posat elements recollits de la natura: terra, fulles, branques, seguint un ordre perfectament geomètric. En Lluís estava tant emocionat amb la descoberta d’aquell artista, que va convèncer al nostre galerista per a que en comprés un. Em van deixar triar a mi, i em vaig decidir per una obra de petit format: una malla industrial de color verd cobria un gruix d’herba seca. L’artista havia retallat un rectangle al centre de l’obra i l’havia omplert aquella zona amb terra. Tenim aquella obra al magatzem des d’aleshores.

     Un dia vaig voler saber que se n’havia fet d’aquell artista i el vaig buscar amb el Google. Ni rastre, en Jeffrey Jenkins havia desaparegut. No vaig trobar ni una sola entrada que en fes referència. Res de res. Vaig escriure un correu electrònic a la galeria que ens el va vendre, però no em van contestar mai. Potser aquell artista era mort des de feia anys, o potser havia abandonat l’art. Qui sap si en Jefrey Jenkins és un enigma com el d’en Harris Burdick, l’il.lustrador que va deixar una fantàstica col.lecció de dibuixos en una editorial i mai va tornar a buscar-los. El van voler localitzar, però no havia deixat ni l’adreça ni el telèfon.