En Barbat/H i la seva poesia visual

  

     Podria afirmar que la galeria (1) ha estat transcendental en la meva vida i no exageraria gens. La història que ve a continuació ho demostra.

     Fa molts anys, tants com vint-i-quatre, hi havia un noi que visitava la galeria els dissabtes al matí. Era fàcil fixar-se en ell, perquè venia molt d’hora. El públic dels dissabtes s’acostava a la galeria cap al migdia, i ell en canvi, era el primer visitant del matí, arribava poc després d’obrir, cap a dos quarts d’onze.  El primer record que tinc d’ell és la tranquil.litat que transmetia. Recordo que sempre anava vestit amb texans i una samarreta molt blanca. Portava el cabell una mica llarg, i el seu aspecte era de netedad i transparència. La seva presència era quasi espiritual, mirava l’exposició silenciós i atent, amb un posat interessat i una mirada analítica.

    El juny de 1988, teníem una exposició de poemes visuals de Joan Brossa. El primer dissabte al matí, després d’haver inaugurat, va aparèixer aquell noi, i com de costum, va ser el primer visitant que va entrar aquell dia. Aquella va ser la primera vegada que vam parlar, perquè va comprar dos dels poemes visuals que teníem exposats. Vaig saber doncs, que era un gran admirador d’en Joan Brossa i això em va agradar molt. No va parlar gaire, de fet era una persona de poques paraules, però em vaig fixar que la seva mirada era franca i honesta,i que convidava a la confiança.  Més endavant, la Pepa Llopis, la dona d’en Joan Brossa, em va dir que les persones que ténen moltes coses a dir, parlen poc. Aquell dia, em va dir que ell també feia poesia visual.

     Els primers poemes visuals que em va ensenyar, eren unes cartes de joc que havia transformat en homenatges als seus artistes favorits. Les vaig trobar genials, i vaig decidir ensenyar-les a en Joan Brossa. Recordo l’entusiasme d’en Brossa mirant aquelles cartes, i que li va dedicar un cartell de l’exposició, amb la frase “de poeta a poeta”.  Li vaig donar durant la seva següent visita. Em va donar les gràcies, i recordo que no va manifestar un gran entusiasme, cosa que em va estranyar.

     Van passar els mesos, i aquell noi discret i silenciós, va seguir venint a la galeria els dissabtes al matí.  Reflexiu, s’aturava al davant de cada una de les obres exposades, com si volgués arribar al fons de la intenció de l’artista que les l’havia creat. Després, veia com marxava, i cada cop em feia més preguntes sobre la seva vida.

     Un dia, va aparèixer carregat amb dues carpetes. Em va dir que una era per a en Brossa i l’altre per a mi, un regal d’agraïment per aquella dedicatòria. Les carpetes contenien trenta-dos poemes visuals en homenatge a Joan Brossa.  Els havia estampat en serigrafia, i tots i cada un d’ells eren una mostra d’enginy, de lucidesa i d’extrema intel.ligència. Em vaig quedar sense paraules. A mi que m’havia semblat poca cosa, l’agraïment que em va demostrar aquell dia!. En Joan Brossa, quan va veure aquells extraordinaris poemes visuals em va dir: a aquest noi li has de demanar la mà.

       Des del 23 de setembre de 1992, és el meu marit. Des d’aleshores ha continuat fent poemes visuals. Només els ha ensenyat a dues o tres persones, ell és així.


Nota.
(1).- La galeria a la que faig referència és Joan Prats-Artgràfic. Allà hi vaig treballar 26 anys.

Un passeig per Basilea, en algun lloc del temps

Aquest escrit  esta dedicat a en David Padrós.

      Jo havia estat a Basilea varies vegades als anys 90.  Crec que la darrera vegada va ser al 1997, amb motiu de la Fira d’art que es celebra allà cada any, pel mes de juny. En David, el meu professor de piano, hi va viure durant els anys 70.  El 1982 va tornar definitivament cap a Barcelona. Ell i jo doncs, mai hi vam coincidir.

     

     Fa poc em va parlar de la casa en la que havia viscut, amb un to de certa nostàlgia, i l’he buscat amb el Google: Grenzacherstrasse 26. L’he trobat, i he decidit fer un passeig per Basilea per tornar a veure els llocs on jo havia estat. M’he situat a la Messeplatz, al davant de la porta de la fira. Entràvem al voltant de les onze del matí i no sortíem fins les 7 del vespre, però encara quedava força estona de sol per passejar per la ciutat i prendre una mica consciència del lloc on estàvem. M’he preguntat si sabria anar a peu des de la Fira fins a casa d’en David, sense plànol i fent servir la intuïció. He caminat fins a la cantonada del Riehenring amb Clarastrasse, i m’he situat al davant d’una cafeteria en la que hi havia anat a dinar alguna vegada. Recordo unes amanides caríssimes i l’schnitzel amb rösti. Penso que si tiro cap a l’esquerra per la Riehenstrasse, també hi arribaré, però prefereixo anar per la Clarastrasse perquè hi ha més botigues. En aquell carrer em vaig haver de comprar un jersey d’emergència: tot i ser al juny a Basilea feia fresca aquell any; com si haguéssim retrocedit climatològicament un mes respecte a Barcelona. Torno a experimentar aquella sensació de silenci i atmosfera neta. Per Basilea hi circulen molts tramvies i pocs cotxes. Els sorolls de la ciutat són un altres. Sé que hauria de tombar cap a l’esquerra, però el Google no passa pel primer carrer que trobo i he d’avançar fins al següent : la Hammerstrasse. No és un carrer gaire ample i no hi ha botigues, és tranquil i agradable, amb blocs de vivendes de tres o quatre pisos d’alçada.  Travesso la Riehenstrasse i es confirma la meva intuïció: per aquell carrer hauria fet drecera. Arribo al final del carrer i  em desoriento: em trobo en una plaça de la que hi surten set carrers. Miro el nom de la plaça: Wettsteinplatz. El centre esta ple de vies de tramvies i és força transitat. He de creuar a l’altra banda i triar un carrer. Faig servir una altra cop la intuïció i trio el de l’esquerra. Fantàstic: Grenzacherstrasse!. Tiro avall, fins que trobo la casa on en David va viure: un edifici de tres plantes de totxo vermell amb tribunes a la cantonada. Ell vivia al primer pis, i en l’habitació de la tribuna hi tenia tres pianos: un pianoforte i un piano de taula, tots dos del segle XIX,  i el seu estimat Steinway. Al terra, hi tenia una catifa blanca de pèl.

     Miro al meu voltant. La casa fa cantonada amb un carrer que condueix directament al Rhin. Als baixos hi ha una botiga de coses per la llar. A l’altra banda hi ha uns jardins, amb arbres frondosos i cases baixes:  em va dir que era un geriàtric, potser encara ho és .El carrer és de doble direcció i hi passen uns autobusos de color verd. Aixeco la vista cap al primer pis i decideixo trucar el timbre. Potser no hi és; de fet no m’espera. Llavors sento un soroll a l’altra banda de l’intèrfon : Hola!- em diu, ha endevinat que era jo- i m’obre la porta. Mentre pujo les escales penso que prendrem un te i xerrarem una estona.

http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol

David Ymbernon i la cuinera embarassada

    

     Aquella no havia estat una bona setmana. No per cap fet en concret, si no per tot i per res a la vegada. De fet, era una qüestió d’estat d’ànim i això no era pas nou en ella. De tant en tant, les situacions agafaven un caire incòmode, tenia la sensació (més aviat hauria de dir el convenciment) que no se’n sortia prou bé de res a la vida. La seva feina estava bé, però no podia fer ús de totes les seves capacitats. Se’n adonava de que mai no en podria fer ús, i li agradaria poder ser capaç de fugir-ne. Aquella setmana també s’havia encallat en una peça de piano, i durant tota aquella tarda de divendres va estar donant-li voltes a deixar definitivament les classes.

   

     El seu estat d’ànim doncs, no era el més adient per assistir a la performance que en David Ymbernon feia a casa seva i a la que ja feia dies que hi havia estat convidada.  Quan estava així no li trobava la gràcia a res, i li sabia greu per l’artista. En David s’havia esforçat molt, i no es mereixia una espectadora com ella, gens disposada i del tot negativa. Però quan va ser l’hora, va decidir anar-hi, més que res, per treure’s de sobre el compromís.

     La performance, que es titulava Latung La La i la cuinera embarassada,  estava pensada per a un públic format per nou o deu persones. Tot  just arribar, els van fer seure al damunt d’una taula mirant cap al dormitori. Hi havia alguna cosa a l’atmosfera que la va tranquil.litzar. L’ambient, tot decorat en colors blanc i taronja, era acollidor: el dormitori tènuement il.luminat, els llençols ben blancs, i la cuinera embarassada (l’Elisabet, la dona de l’artista), preparant-se per anar a dormir, mentre sonava una música infantil, com de feia trenta anys. Alguna cosa la va transportar a la seva infantesa, a aquella època despreocupada i feliç en la que tot era possible. A poc a poc, l’estat d’ànim se li  va anar transformant. Mentrestant, la cuinera s’adormia i somniava amb núvols de plomes. Un tren de joguina travessava l’habitació, i una excavadora volava al damunt d’una ploma gegant. Quan la cuinera es va despertar, se’n va anar a la banyera i una olor dolça i tèbia va omplir la casa. D’un a un, el públic va poder veure com es banyava, a través de les escletxes de la persiana.  Després, la cuinera es va posar a cosir un peix, a l’altra extrem del pis, sota una llum del tot taronja. Quan el va tenir cosit, ella i el seu marit (en David) també vestit de cuiner, es van posar a ballar. Ballaven agafats i feliços, somreien. La màgia ja s’havia produït. Ella es mirava l’escena extasiada. La felicitat que sentia era immensa. Es sentia del tot afortunada: tot li anava bé a la vida. Gràcies a la seva feina havia pogut assistir a aquella performance meravellosa. Es clar que no deixaria el piano: això ni pensar-ho!.

     Va pensar que allò que havia viscut havia de portar-ho a la galeria. Volia compartir aquella experiència amb tothom qui coneixia. Un artista que fa coses que poden canviar l’estat d’ànim d’aquella manera tan poderosa, s’havia de donar a conèixer. Valia la pena ajudar-lo. També era una manera d’ajudar els altres. Per a ella, sempre hi hauria un abans i un després de Latung La la i la cuinera embarassada.
http://www.davidymbernon.com/

Jordi Alcaraz i l'estudi de l'Alfons Borrell

    

     En Jordi Alcaraz té una exposició a la galeria Tomlinson Kong Contemporary, al Bowery Street nº 270 de Nova York. La galeria esta en un primer pis, i just a sota, hi ha un botiga de materials per a la construcció. La majoria de comerços d’aquesta part del carrer es dediquen a la venda d’equipaments industrials per a restaurants. A la cantonada de l’esquerra hi ha la pizzeria Pulino’s i, a l’altra banda del carrer, una mica més cap a la dreta, hi ha el New Museum. El dia de la inauguració hi van assistir els seus galeristes de Barcelona, Colònia, Toronto, Los Angeles i Madrid

    Un diumenge al matí del mes de novembre de 1992, vaig anar a visitar l’estudi de l’Alfons Borrell a Sabadell. Potser tenia prevista alguna exposició, perquè recordo que el taller estava ple de teles i de papers. En aquella època treballava amb grans superfícies de color negre, sobre les que hi superposava collages de tela o paper, pintats de color ocre. L’Alfons era feliç al seu estudi, s’hi passava les hores pintant, o tenint cura dels peixos vermells que tenia en un estany.  Tot i ser el mes de novembre, feia un dia net i assolellat, o sigui que potser per això vam acabar passejant  per la Rambla de Sabadell.

     Vam passar pel davant d’una galeria i ens vam aturar. Era obert, tot i ser diumenge. Feia algun temps els hi havia deixat unes litografies en dipòsit, i no sabia si les havien venut o no, així que vam decidir entrar a saludar les galeristes i a preguntar per aquelles litografies. Recordo que el primer que ens va cridar l’atenció va ser l’obra que tenien exposada. Eren quadres de format més aviat petit, que l’artista qualificava de “diorames”, fent referència als pessebres fets dins una caixa. De la mateixa manera, aquelles obres també tenien un món a dins: dues frontisses velles dretes eren una parella, uns claus retorçats eren uns ocells, i una pedra litogràfica vella dins una bassa de pintura verda era el taller de l’Alfons Borrell. Aquell va ser el primer contacte amb l’obra d’en Jordi Alcaraz.

     En aquella època no va ser fàcil, però li vaig aconseguir una primera exposició a la galeria. Ho vam acabar venent tot – també ho vam vendre tot en les posteriors exposicions. Per a mi sempre va ser fàcil d’entendre: qualsevol persona sensible es rendia al poder magnètic de la seva poètica, que no parlava del “jo”, de “l’ara” , si no dels “tots”, i del “sempre”. Com a record d’aquella primera fita,  en Jordi em va regalar aquella pedra litogràfica dins una bassa verda, o sigui “el taller de l’Alfons Borrell”.

     Amb el temps, l’obra d’en Jordi va travessar les fronteres. Primer va ser Alemanya, després Suïssa, els estats Units i Canadà. Actualment te 143.000 entrades al Google. Segurament, l’obra d’en Jordi hauria triomfat igualment, tard o d’hora. Però cada cop que miro “El taller de l’Alfons Borrell”, em pregunto que hauria passat, si en aquella passejada per la Rambla de Sabadell, haguéssim passat de llarg d’aquella galeria.

La falta d'imaginació de Mr. Mac Nuel

     Tornem a tenir notícies de Mr. Baylor, ara convertit en Mr. Mac Nuel. Ni tan sols s’ha pres la molèstia de canviar el contingut del seu correu. Segueix sent un enginyer del petroli britànic que ha de fer un regal de boda a la seva filla. Tot demostra que aquest (o aquests) estafador té molt poca imaginació.

(Vegeu “La increíble història de Mr. Baylor” publicada al mes d'abril i GiLmore Constructions: art in Reception, publicada al mes juny)

No doneu la mà a Glenn Gould

   

     Un matí, en obrir el correu, vaig  veure que un amic m'i havia enviat un link a un video: “Glenn Gould plays Bach”. En aquella època, tenia la idea de que en Glenn Gould no era un bon pianista. Era un personatge molt extravagant, feia el que volia, m'havia dit el meu professor de piano. Per això, vaig clickar aquell link sense gaire interès. Era un video en blanc i negre, probablement dels anys 60. En Glenn Gould, descamisat i amb una bata al damunt, tocava sense miraments una Partita de Bach, cantant com si estigués posseït per la música. Al seu darrera hi havia un gran finestral: una forta ventada movia el fullam dels arbres. A prop seu, un gos el mirava tranquil, manifestament avesat al seu amo. Al damunt del piano, una tassa, probablement de te. Potser van ser tots aquests detalls íntims i qüotidians, els que van desmuntar la barrera que jo hi havia posat al principi, i vaig poder percebre Glenn Gould com a un ésser ben pròxim.

     Hi havia alguna cosa tremendament vital en la seva manera de tocar. Vaig buscar al You Tube i vaig trobar la seva interpretació de l’Ària de les Variacions Goldberg. Un Glenn Gould de 49 anys tocant amb una extraordinària i intensa lentitud, com si fós la última vegada que interpretava aquella partitura, i volgués gaudir de cada una de les notes, acariciant les tecles, amb la cara molt a prop del teclat, pràcticament, com si ell mateix formés part del piano. Em vaig quedar abstreta profundament: estava al davant d’una cosa extraordinària.

     A partir d’aquell moment, em vaig dedicar a llegir tot el que vaig trobar sobre Glenn Gould: biografies, la seva correspondència, els seus escrits i a mirar els documentals que vaig trobar sobre aquell personatge únic que l’havia atrapat. Glenn Gould era extravagant de debò: no donava mai la ma a ningú i abans dels concerts ho prohibia amb una nota ben explícita. Menjava un sol cop al dia i ho feia de matinada, en un restaurant de carretera. Recollia animals abandonats, llegia filosofia i jugava  a la borsa. Odiava el sol i sempre anava vestit  amb abric i guants, encara que fes calor. Era tremendament hipocondríac.

     Em vaig passar uns quants mesos sentint tots els enregistraments de Gould. Glenn Gould tocant Beethoven, Schönberg, Alban Berg i sobretot Bach. Veia a Glenn Gould travessar els boscos del Canadà amb el seu cotxe negre buscant el Nord, el veia passejar amb el seu gos per un camí solitari, cantussejant.  Durant tot el temps que vaig anar reconstruint la vida de Glenn Gould,  vaig tenir la sensació de que havia recuperat alguna cosa perduda, que havia recordat coses que feia anys que havia oblidat.

     Aquell video en blanc i negre només durava tres minuts, però es va perllongar molts mesos i em va marcar tota una època: com totes les coses importants de la vida.

   

La increïble història de Mr. Baylor

   Va rebre un e-mail d’un tal Mervyn Baylor, que es presentava a si mateix com a enginyer del petroli britànic. Explicava que havia de fer un regal de boda a la seva filla, que es casava el dia 2 de juny. Havia pensat en una obra de la seva galeria. Li demanava un catàleg d’obres disponibles amb preus. Ella el va adreçar a la seva pàgina web, i si li interessava alguna obra dels artistes que tenien, ja li faria saber el preu. Tot i que el correu semblava perfectament normal, hi havia alguna cosa que no quadrava del tot: si era britànic, la gramàtica no era el seu fort, i no sabia que, després de les comes i els punts, s’ha de deixar un espai.   El Sr. Baylor no tenia un correu al seu nom: en respondre’l va aparèixer l’adreça rsmith0332... etc. Va escriure el nom al Google, i no apareixia cap Mervyn Baylor. Hi havia un Marvin Baylor al Facebook. Com que no hi tenia compte només va poder veure la foto d’un home negre molt gras assegut en una butaca al davant d’un escriptori luxós. Potser era aquest, i per això les deficiències gramaticals del Sr. Baylor: no era britànic de naixement.

   Uns dies després, va rebre un altre e-mail del Sr. Baylor. Confirmava la compra d’un quadre que tenien exposat en aquell moment, i li demanava que li enviés per correu la factura corresponent. Al peu del correu hi havia la seva adreça: The Old Rectory, Main Street, Leicester. Ràpidament, va escriure l’adreça al Google, i en clickar, va aparèixer un edifici de tres pisos molt bonic, de rajola vista, amb grans finestrals, envoltat de jardins. Però alguna cosa tampoc quadrava. Hi havia un rètol que deia: for rent (en lloguer). Més avall, hi havia publicitat de l’edifici, el llogaven per a oficines. Era molt estrany que el Sr. Baylor visqués allà. Potser, però, l’havia llogat ell mateix  feia poc, per a la seva empresa petrolera. Tot i això, va enviar la factura a The Old Rectory.  Mr Baylor els va dir que enviaria un xec. No podia fer cap transferència perquè estava al mig del Golf de Mèxic, treballant en un projecte en les aigües profundes de l’oceà.

   Quan va arribar el xec del Sr. Baylor, es va quedar de pedra. L’havia fet per un import tres vegades superior al valor del quadre. Li va escriure un e-mail ràpidament, s’havia equivocat. El Sr. Baylor va contestar tot seguit: no passava res, volia comprar més quadres, així és que el podien ingressar a compte. La seva dona Rita la visitaria en breu i triaria alguna obra més. Va dubtar. No sabia que fer. Però el xec era una mica estrany: l’empresa emissora era una perruqueria, “Mystic Hair Design”, però aquesta perruqueria, segons el Google, estava al Canadà. El nom jurídic de la societat, també segons el Google, era el d’un escorxador de Rumania. Va començar a pensar que era una estafa.  Probablement, després escriuria reclamant  la diferència explicant una altra història increïble.  Era més que probable que aquell xec fos fals .

   Tot i això, ella va escriure al Sr. Baylor per explicar-li que, segons la legislació fiscal espanyola no podien ingressar un xec que no correspongués exactament a la quantitat facturada. Li va semblar una explicació prou bona.

   El Sr. Baylor no va contestar mai més.

    Algú podria haver pensat que la crisi havia deixat un terreny abonat per a cometre estafes, però va ser precisament el temps que tenia en aquell moment el que va la permetre fer cas al seu instint i investigar.

(Vegeu també "La falta imaginació de Mr. Mac Nuel",maig 2012 i "Peter Patherson, Quimby Michael i Edwin Eklund, els intents d'estafa continuen", juny 2012")