L'obssessió der la joventut

      Quan encara treballava a Artgràfic, el gerent estava amoïnat perquè no venia gent jove a la galeria. Li vaig preguntar perquè li preocupava això, i em va respondre: “I a qui li vendràs quan tots aquests (referint-se als compradors) es facin grans o es morin, si no hi ha una generació de recanvi?”. O sigui, que la preocupació per tenir visitants joves, era purament una qüestió de continuïtat del negoci. S’explica que Miró sempre estava pendent de que anés gent jove a les seves inauguracions. No en tenia prou en ser apreciat pels seus coetanis. La seva voluntat era ser un referent de futur i això passava indefectiblement per ser admirat per les noves generacions. Aquest neguit, com el de molts altres artistes, estava relacionat amb satisfer el seu afany de transcendència. 

 

      Jo vaig començar a freqüentar inauguracions quan encara anava a l’escola. Hi anava acompanyant el meu pare, que tenia molts amics artistes, i hi vaig seguir anant amb ell durant molts anys, pràcticament fins que jo mateixa vaig començar a treballar en una galeria d’art. En aquells primers anys, tot i que el meu pare s’esforçava en explicar-me l’esperit de les obres, no crec que el meu interès fos gaire profund. M’agradava acompanyar-lo perquè intuïa camins que podien ser interessants de recórrer, i perquè coneixia molta gent més o menys famosa i me’ls presentava; o sigui, sovint hi anava per pura frivolitat. Jo tenia molta pressa en fer-me gran, i aquests esdeveniments eren una mena d’incursió prospectiva al món dels adults. Perquè quasi tot el públic que freqüentava aquelles inauguracions dels anys setanta eren adults, aproximadament de l’edat del meu pare. Les excepcions eren alguns aspirants a artistes, poetes, o agitadors culturals. Si ho analitzo, veig que això ha seguit sent així durant tots els anys que he treballat en el món de les galeries. El públic visitant ha estat de mitja a avançada edat, a excepció d’artistes o d’alguns estudiants. El 99,9 % dels visitants considerats joves que ens van venir, tan al quadern robat com a Artgràfic, eren artistes. 

     

       Actualment hi ha una veritable obsessió, per part de galeries i institucions, d’atreure públic jove. Fa pocs dies vaig assistir a un acte en que la presentadora, només començar, es va lamentar de que el públic assistent no era tan jove com a ella li agradaria. També he sabut que una institució cultural va acomiadar el director perquè no havia estat capaç d’atreure públic jove. Sigui doncs, per continuïtat del negoci o per satisfer l’afany de transcendència, la presència de la gent jove als centres d’art ha estat sempre perseguida. Si per la pròpia experiència constato que això no ha estat mai així, és lícit concloure que, potser, l’arribada a l’art (i sobretot al contemporani, ple de referències i variables complexes i gens o mal explicades) es produeix a edats més madures. Quan ja s’ha fet un mínim recorregut vital i intel·lectual necessari per sentir l’interès o l’empatia envers la creació contemporània. Potser estaria bé repensar els efectes d’aquesta obsessió que, per llei natural, encasta a qui la pateix, una vegada i una altra, contra la paret, i que els podria conduir a un camí perillós de banalització o simplificació, fent allunyar a tots aquells que, de veritat, els interessa l’art. Perquè el més important no és que vingui gent jove, sinó simplement que vingui gent. 

Obres bones, obres dolentes

 

     Fa molts anys vaig ser testimoni d’una conversa que em va fer sentir molt incòmoda. No només perquè em va semblar que jo no l’ havia de sentir, sinó perquè al mantenir-la al meu davant, es va fer palès que per als dos interlocutors, jo era completament invisible. Un dels artistes “estrella” de la galeria on treballava i el galerista, tots dos drets al davant de la meva taula de treball, haurien d’haver estat més discrets.  L’artista havia rebut feia poc la visita del director de la galeria que havia anat a triar les obres de la propera exposició. Estava molt molest perquè el director havia fet la seva tria i havia arraconat molts quadres amb mostres de menyspreu manifest. L’artista creia que les obres apartades eren imprescindibles i que el director havia actuat de forma equivocada. Va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Només ho troba tot bé quan és d’en Tàpies”. El galerista no va defensar el seu director, i va dir a l’artista que faria portar totes les obres a la galeria. L’exposició es va muntar amb les obres triades pel director i va resultar una exposició excel·lent. Les rebutjades van desembarcar al magatzem, i allà s’hi van estar anys. 

 

     Des d’aquell moment, sovint m’he plantejat la qüestió de si s’han de donar per bones totes les obres que fa un artista. No només les dels nostres contemporanis, sinó les dels considerats històrics. Sobre això, un conegut meu sempre diu que no és el mateix un Picasso que un quadre signat per Picasso, o un Miró que un quadre signat per Miró. Cap artista es lliura de cometre errors, ni de passar etapes o fer obres menys inspirades. La desgràcia és que la capacitat de veure això no la té tothom, i el que es valora és només la signatura. Hi ha moltes obres d’artistes locals consagrats, que, per no haver passat un filtre, donen la raó a tots aquells que sempre en van ser crítics. Fa pocs mesos, en una exposició retrospectiva de l’artista que va protagonitzar aquella conversa, vaig reconèixer alguns d’aquells quadres rebutjats que van dormir el son dels justos al magatzem, fins que, a la mort de l’artista, van retornar a la família. 

 

      Tot i que és un tema delicat, un bon galerista ha de saber triar sempre les obres que exposa, malgrat que alguna vegada hagi de torejar l’enuig d’algun artista. És molt difícil, per no dir impossible, defensar obres en les que l’artista no ha estat prou fi, sobretot quan ho veus i ho sents així. El dia que vaig ser testimoni d’aquella conversa, jo en sabia poc del món de l’art contemporani perquè tot just començava, però a mesura que han anat passant els anys no puc fer altra cosa que posar-me al costat d’aquell director, que actuava amb criteri i valentia, i que prenia decisions correctes pel bé de l’artista. Però d’altra banda descobreixo amb desengany, que el pas del temps no serveix de gaire. Els criteris s’esborren i les males etapes es justifiquen. Prevaldrà l’aura que s’hagi sabut crear l’artista en vida, o la que li hagin creat un cop mort, i, si l’aura és bona, només es farà valdre la signatura de les obres. Encara és hora de llegir la més mínima crítica objectiva sobre alguns d’aquests artistes de trajectòria irregular. Les obres, tant les bones com les dolentes, van a parar al mateix sac. Per no parlar de moltes de les recuperacions històriques d’artistes de tercera fila que, a falta d’un present engrescador, es glorifiquen en exposicions que sovint em posen els pèls de punta. Però aquest és tema per a un altre article. 

Sobre regalar art

 

     La setmana passada, el crític Eudald Camps publicava un article al Diari de Girona sota el títol “Perquè no regalem art?”, en el que, entre altres coses, plantejava el descrèdit progressiu de l’art contemporani en la societat, i apuntava també la desaparició gradual de les galeries d’art a la ciutat de Girona, que de la dotzena que hi havia hagut, en sobreviu només una. En aquest bloc m’he ocupat sovint de la transformació negativa que ha patit el sector de les galeries, que no és una cosa d’ara, ni de fa un parell d’anys. Quan vaig començar aquest bloc l’any 2012, ja havíem iniciat la baixada per la pendent. Els que, com jo, estàvem a primera línia, ho vam notar de seguida, i els motius són variats. No em vull ocupar d’aquest tema en aquest article, sinó de l’experiència d’una persona que esmentaré com a C., i que des de fa molts anys, sí que regala art per Nadal. 

 

    Conec en C. des de fa més de trenta anys i és un veritable apassionat de l’art contemporani. Durant tota la vida ha visitat totes les exposicions possibles, d’aquí i d’arreu perquè per feina o afició viatja moltíssim. Al llarg de molts anys, ha adquirit un coneixement a fons del panorama artístic i s’ha anat construint un criteri molt personal, que de vegades comparteixo i d’altres no. Però a l’hora de transmetre la seva afició a amics i coneguts es troba sol. Des del principi, va ser conscient de la dificultat de despertar la curiositat per l’art contemporani entre les seves relacions, així doncs, de manera persistent, es va dedicar a organitzar sessions a casa seva per demostrar que, a través de l’art, es pot viure una vida més rica. Va fer presentacions d’artistes, performances, lectures de poesia, acompanyava amics a visitar exposicions, els reenviava tota la informació que rebia per part de galeries i museus, i cada any, per Nadal, feia una tria d’obres de petit format (per no condicionar) per regalar a totes aquelles persones amb qui, durant l’any, havia tingut una relació especial o un vincle professional important. Jo sempre li preguntava quina rebuda havien tingut les obres, i, generalment, era bona –també hi havia hagut vegades que no li havien donat ni les gràcies-, però mai va aconseguir el que ell pretenia en el fons: que els que rebessin el regal s’interessessin per l’art, que s’apropessin a les galeries per conèixer millor l’obra de l’artista que els havien regalat. En definitiva, fomentar l’interès i el col·leccionisme, atès que tots els que rebien el regal tenien un poder adquisitiu alt. Tot i amb això, no se’n va sortir mai. De fet, una vegada ens va visitar un important gerent d’empreses culturals que havia rebut un dels regals de C. A l’habitació en la que penjàvem obres dels artistes que havíem exposat, va identificar una fotografia de la mateixa sèrie de la que havia rebut. Es va posar contentíssim, i ens va ensenyar les fotos d’aquest artista que tenia al mòbil, baixades d’internet, acompanyant cada foto amb una sorollosa riallada. I aquí s’acaba la història. Cap curiositat sobre l’autor, i per descomptat, ni la més mínima intenció de comprar cap més foto. La seva visita tampoc havia estat propiciada per l’entusiasme de C., sinó per un compromís laboral amb l’artista que estàvem exposant en aquell moment.

 

     Un dia que en C. visitava l’empresa d’uns clients seus, va tenir una sorpresa. Penjada en una paret va descobrir una obra d’una artista de la que ell n’era admirador i sobre la que havia parlat al seu client de manera entusiasta. Va tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el seu propòsit: havien comprat una obra!. Però quan es va acostar, va veure que era no era una obra original, perquè tota l’obra d’aquesta artista són collages i aquesta no ho era.  Quan el client va veure que s’ho mirava, tot satisfet, li va dir que havia buscat l’artista a Google, li havia agradat aquella obra, havia descarregat la imatge i l’havia imprès. Per més inri, l’havia emmarcat i tot. Aquesta anècdota, ja exemplifica com està el pati. I tot i que en C. no tira la tovallola, n’hi ha per fer-ho.