dimecres, 15 de juny del 2022

Els altres invisibles

 

    

     L'altre dia, una artista explicava que s’havia trobat a un antic curador d’exposicions, que, per manca de feina s’havia hagut de reconvertir professionalment, i actualment es dedica a vendre cosmètics. Estava afectada, el fet de que aquesta persona no és guanyés la vida fent una cosa que feia bé, li produïa molta tristesa. També es sentia solidària: com a artista, tampoc ella es podia guanyar la vida. La realitat és que només uns quants poden fer-ho, i aquests quants es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo li vaig dir que actualment és molt difícil viure de l’art, en totes les seves variants. Hi ha moltíssima gent que s'hi dedica i el pastís és molt petit. Sovint també, es reparteix entre els ben posicionats, per conjuntura, o per les capacitats relacionals dels individus en qüestió. Tots els que queden fora,  són els invisibles dels que parlava en el meu post anterior (1). Però en aquests moments hi ha uns altres invisibles –potser hauria de dir extingits- que també ajuden a enrarir i dificultar encara més el panorama, convertint-lo directament en un desert.

 

     Fa uns anys –a hores d’ara en són bastants-, m’agradava anar a les inauguracions per trobar col·leccionistes i aficionats a l’art. Quasi sempre aprofitava per explicar-los la propera exposició que estàvem preparant, perquè sempre és millor explicar-ho de viva veu, que a través d’una targeta postal o d’un correu electrònic. Aquesta era una pràctica habitual que fèiem els que treballàvem a la meva antiga galeria. Jo, particularment, només anava a inauguracions institucionals, mai a altres galeries. La idea de que podés semblar una pràctica deslleial m’hauria fet sentir incòmoda. Els col·leccionistes i aficionats, anaven a les inauguracions institucionals, perquè els semblava un esdeveniment imperdible. Allà els trobaves a tots, o quasi. Era un bon moment per establir un altre tipus de conversa del que mantenies a la galeria: sobre l’exposició que s’inaugurava, sobre la institució, o sobre temes personals que ajudaven a establir vincles més estrets amb ells, complicitats que ens feien semblar que pertanyíem tots a un món viu i ple d’interessos diversos. 

 

     Un dia d'aquella època, quan jo li vaig explicar les vendes d’una exposició al gerent, i qui havia comprat les obres, em va preguntar: “A qui li vendràs quan aquests no hi siguin?”. Li vaig dir que ja en vindrien de nous, però ell em va respondre que en tenia dubtes. “Potser hi haurà compradors ocasionals, però com tots aquests, ho dubto, perquè ja hi haurien de ser, i jo no els veig per enlloc”. Jo no hi vaig pensar gaire, aleshores, perquè és cert que hi havia un gran nombre de compradors de la meva edat, suficients per tirar endavant qualsevol exposició. Però va venir una crisi molt forta que els va esborrar a quasi tots, i aquells, els més grans, els que no només compraven autors reconeguts, sinó també tots aquells joves o nous que els despertaven interès, es van anar morint. 

 

     Ara, quan vaig a una exposició institucional, trobo el món de l’art professional de la ciutat en pes (o quasi): crítics, comissaris, artistes, directors i treballadors de les institucions i algun (només algun) galerista. Però on s’han ficat els altres? On són els col·leccionistes apassionats, els interessats, els que també visitaven les galeries? On són aquells que volien descobrir autors nous i apostar per ells? Jo hi segueixo anant, però ja no espero trobar aquell públic entusiasta que s’ha fet fonedís. Hi vaig per fer costat i per solidaritat. Tot s’ha transformat, i això també: sembla que només queden els que compren firmes i els que volen decorar parets. La majoria de galeries que funcionen, tenen absolutament diversificat el seu model de negoci.  La pregunta de l’antic company “Què faràs quan tots aquests ja no hi siguin?” m’assetja de dia i de nit.  




Nota (1) : Vegeu Invisibles

 

 

6 comentaris:

  1. És clar que entrem en una nova era, per nosaltres indesitjable, però les noves generacions marcaran el camí inevitablement. Els valors i les necessitats canvien, és llei de vida. M'horroritzo quan veig que els joves prefereixen enganxar un vinil a la paret abans que un quadre. Tinc centenars de pintures i milers de dibuixos dels meus pares i del meu avi que no sé a on aniran a parar. I considero que tenen un elevat valor artístic. Trasllado el teu escrit a la meva cultura musical i gairebé coincideix en tot. L'art, avui, és efímer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per compartir. La sensació de caminar en un desert, de vegades és aclaparadora.

      Elimina
  2. Estem en un canvi de rasant estètic i cultural de grans proporcions. En el camp de l'escriptura, el meu, també és evident. Tot evoluciona, però ara tot va tan de pressa que no tenim temps de digerir una cosa que ja en ve una altra. No vull ser pessimista, però el nostre món és a punt de desaparèixer al mateix temps que nosaltres: una generació de la qual, mal que pesi, se n'haurà de parlar si no es vol destruir la memòria del que hem fet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó, Teresa. I és un canvi que s'ha anat gestant a poc a poc, i que sense dubtes té a veure amb les noves tecnologies i la immediatesa. La gent ara només vol entretenir-se veient fotos, passant-les ràpidament i oblidar-les de seguida. Tot el que té a veure amb aprofundir en les coses sembla que no vagi amb la mentalitat imperant.

      Elimina
  3. Desconec les interioritats del mon de l'art i per suposat el dels galeristes. Però imagino que la joventut, encare apreciant el valor de l'art, no te ni espai ni economia per entrar al col.leccionisme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalmente d'acord. És cert que hi ha una minoria (perquè sempre ha estat una minoria )joves i no tan joves que comprarien art, però que actualment no tenen poder adquisitiu. Els sous cada cop son més baixos, els beneficis més minsos i el cost de la vida esta disparat. Tot s'ha tornat molt precari.

      Elimina