dijous, 28 de juliol de 2022

Cercle viciós

       



     Fa molts anys em van dir que, una de les pitjors coses que poden fer els galeristes, és vendre a altres galeristes, marxants, decoradors, etc. Això m’ho va dir una companya de feina que anava de molt sàvia i que a mi em queia molt malament pels aires de superioritat que gastava i perquè tota ella feia tuf d’antic règim. Però del d’aquí, no de l’ancien regime francès. Aquella companya va deixar caure algunes sentències, que, amb els anys, he acabat per donar-li la raó. Això vol dir que hi tocava bastant, però com que em queia tant, però tant malament, tot el que deia em sonava antipàtic; la seva manera de fer-me semblar un ésser pusil·lànim. En aquells moments, confesso que els millors clients que teníem eren precisament galeristes i marxants. Recordo que d’Olot en teníem més d’un, que, tot i que a les seves galeries exposaven paisatges, de tant en tant feien comprar alguna pintura contemporània als seus clients, per tal de donar “un aire modern” a la seva col·lecció. A nosaltres ens queien molt bé. Eren agradables de tracte, i sovint ens portaven regals com bombons o pastes de te. Pràcticament es passaven tota la tarda a la galeria, triant i remenant, i acabaven fent una compra ben lluïda. De fet, teníem marxants de tot Catalunya i d’altres parts d’Espanya que, al cap de l’any, contribuïen a fer una suma d'ingressos considerable, resultat de les seves compres. 

 

   Quan aquella companya va dir allò de que el pitjor client era el galerista o el marxant, jo li vaig preguntar perquè.  Em va dir que una galeria important ha de ser capaç de conèixer a tots els possibles compradors, i si més no, de saber atraure’ls. L’important, sempre, era el comprador final, i malament rai si acabàvem venent a intermediaris. Això volia dir que no teníem veritables clients, que no coneixíem als col·leccionistes. Com sempre em passava amb aquesta dona, no vaig saber replicar-li i suposo que em vaig quedar fent cara de ximple, perquè el seu argument era incontestable i perquè em deuria quedar pensant com ens ho podíem fer per a que això fos així.  Ho vaig comentar al gerent, que va fer cara de pomes agres i em va dir que la propera vegada li digués que si volia cobrar cada mes, que es guardés aquests arguments tan llepafils; i que si era tan llesta, amb els anys que feia que treballava allà, ja es podia haver espavilat a conèixer-los i que fes el favor de portar-los ella. 

 

     Mai vaig tenir l’oportunitat de dir-li res, entre altres coses perquè jo la veia poc i perquè va plegar, però amb els anys he pensat que tenia raó. Actualment, aquestes vendes es continuen practicant. Galeristes que es compren entre ells per tenir “gènero”, per a diversificar la seva oferta, o per trepitjar el terreny dels altres i oferir als seus clients allò que altres tenen i evitar perdre vendes. Hi ha galeristes ferotges en aquest sentit. Però confesso que la sentència d’aquella dona em va deixar petja, i tot i que alguna vegada ho he hagut de fer, vendre a altres marxants em deixa sempre mal regust, i si la peça és molt bona (com em va passar una vegada) em nego a vendre’ls-hi. Tard o d’hora arriba el client final. I quan m’expliquen que una o altra galeria ven a un o altres marxants penso que el nostre món és petit, anèmic i endogàmic: un peix que es mossega la cua, un cercle viciós, un carrer sense sortida. 

2 comentaris:

  1. Debe de ser un mercado especial y veo que reducido para que se conozcan todos. Lo que decía no era una tontería por cuanto la venta al cliente final siempre es más lucrativa y dará pie a conseguir un cliente fiel que además hará propaganda. Pero hay que saber atraerlo y en eso no parecía ser muy ducha, tal como insinuaba el gerente. Al final se impone la necesidad de hacer caja.
    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues sí, es un mercado reducido y cuando me hicieron el comentario, aún lo era más. Por supuesto tenía razón. Gracias por el comentario.

      Elimina