Durant els darrers mesos he
tingut el privilegi d’endinsar-me, una estona cada vespre, en la Barcelona dels
anys 30. La meva bona amiga Marta Cervelló em va deixar llegir els diaris
íntims del seu oncle-avi, l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, que ella havia
transcrit, tot afegint-hi informació complementària sobre els fets i els
personatges que s’hi esmenten. Una feina ingent, abordada amb un rigor fora de
sèrie, a la que s’hi va dedicar durant més de dos anys, i que li va permetre
donar llum i color al passat de la seva família i tornar-li la veu a un
arquitecte que l’havia perdut massa jove, en morir amb 48 vuit anys després de
no haver superat una intervenció quirúrgica.
I com si Barcelona fos
Combray, i Antoni Puig i Gairalt el Swann de Proust, he fet, a través dels seus
diaris, una mena de viatge sentimental enllà del temps. Perquè aquests diaris a
mi m’han semblat una novel.la amb tots els ingredients de “A la recerca del
temps perdut”. L’argument no és altre que l’encadenament de tots els components professionals, psicològics,
filosòfics, socials, sentimentals i eròtics que Puig i Gairalt va desgranant al
llarg de les més de vuit-centes pàgines del diari. La seva lectura ha
significat la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del
temps guiat per la doctrina estètica del seu protagonista, que, de la mateixa
manera que Proust, creia fermament que l’art era la vida veritable. Acompanyada
de la banda sonora del mateix Puig i Gairalt al piano, que, a casa seva o al seu
despatx, interpretava cada dia obres de Mozart, Bach o Beethoven, he fet una
immersió sense precedents a la Barcelona dels anys 30. Una immersió total, amb
múltiples punts d’atenció, retrats humans, reunions socials i reflexions
estètiques. He assistit als espectacles de varietats de l’Olympia, a les
sarsueles del Teatre Novetats, a les òperes de Wagner al Liceu i a tots els
concerts de l’orquestra Pau Casals (amic i client de l’autor) al Palau de la
Música. També he entrat als restaurants El Oro del Rhin, la Casa Llibre, La
Lluna i Les 7 Portes, i he vist els menús que s’hi servien. I com a nexe d’unió de
tot l’entramat, la música, l’art i la literatura, veritables refugis íntims de
l’autor. Especialment interessat en la cultura clàssica, va llegir i estudiar a
fons tant autors com Séneca o Plaute, com tot l’art i sobretot l’arquitectura.
Però també llegia Joseph Conrad, André Gide, Jean Cocteau, Paul Morand, Jean
Babelon, Jules Renard i nombrosos escrits sobre arquitectura i jardins, tema
que li interessava especialment. Amic de molts artistes, freqüentava les
inauguracions del moment, sobretot les de La Pinacoteca, i va fer una
col.lecció d’art amb obres de Vayreda, Benet, Mallol, Pruna, Togores, Rebull,
Mercadé, Martí Alsina, Sunyer, Galí, entre molts d’altres.
La lectura d’aquests diaris
ha estat una experiència trasbalsadora. Com si una memòria involuntària i prestada
m’hagués retornat a un passat que no he viscut. Això ho provoca la bona
literatura, quan transcendeix el temps i toca el cor de la gent. Llegir aquests
diaris ha estat molt més que obrir una finestra a la Barcelona d’aquells anys i
veure com era i com s’hi vivia. Ha estat reviure un passat talment com si
l’estigués recordant. Com deia el meu professor José Maria Valverde, les coses
no es comprenen a fons fins que no ens hem distanciat de la percepció el
suficient com per a conceptuar-la i fer-la comunicable. La poesia és l’emoció
en el record, i aquests diaris són una part poètica de la nostra història.
