Interessos en crisi

     

     No fa gaires dies, llegia un article en el que l’autor proposava que els centres d’art programessin exposicions mainstream per tal d’arrossegar públic cap als museus. Com si això fos la única cosa que fes falta per trencar una inèrcia desgraciada que fa que, dia darrera dia, els visitants als centres d’art contemporani vagin minvant. Algú creu realment que aquesta és una bona solució? El públic que assisteixi a una exposició mediàtica no tornarà al museu si no és per veure’n una altra d’aquesta mena, i així mai es solucionarà el problema de base, que jo crec que és cultural, educacional i d’un canvi de paradigmes. No crec que la solució sigui gastar diners en portar exposicions altament mediàtiques, perquè no s’aconseguirà que aquest públic torni per altres propostes. Tampoc sé si ajuda gaire organitzar esdeveniments paral.lels. Em refereixo a concerts, performances, conferències, visites guiades, tertúlies, presentacions vàries... Sí que s’aconsegueix arrossegar molta gent, però només venen per l’esdeveniment puntual, i molt rarament repeteixen simplement per visitar l’exposició. L’interès per l’art contemporani s’ha de despertar des d’un lloc més llunyà en el temps vital de visitant, des de l’educació, des de l’entorn familiar, i sobretot, des del propi despertar dels interessos individuals.

     En aquest blog ja he escrit altres articles sobre la falta de públic, però jo crec que en aquest moment hauria de matisar. L’autor de l’article que esmentava més amunt deia que s’havien de programar exposicions mainstream, perquè suposo que havia observat les gentades que hi havia al Caixaforum per veure Andy Warhol o el mateix De Chirico, o les que es deia que hi va haver per veure l’exposició de David Bowie (jo no la vaig veure). Però fent aquestes exposicions, potser (i això només és una hipòtesi) no aconseguirem mai atreure públic per veure art contemporani. És a dir propostes que, d’entrada, no “li sonen” a ningú. Fer el que vol la gent, o sigui, exposicions mediàtiques, no ens servirà per a trencar la inèrcia que s’ha instal.lat, ben al contrari.

     Jo vaig començar a treballar en una galeria a finals dels anys 80; tot i que freqüentava aquests espais des dels primers setanta, de la mà del meu pare, que va ser la primera persona que em va fer descobrir i entendre l’art contemporani. Jo venia de l’àmbit universitari, i arrossegava una crisi d’avorriment considerable. A la galeria, amb gran diferència del que passava a la universitat, vivia l’art en primera línia. Moltes vegades, jo era la primera persona que explicava l’obra de l’artista al públic, i vivia en primícia les seves reaccions. Havia d’explicar l’art que s’exposava per primera vegada a persones que mai havien sentit a parlar d’aquell artista. La diferència amb el moment actual és que hi havia molt més interès. Molta més curiositat. Menys prejudicis, menys lliçons apreses. L’ambient era lluminós. Ja està bé que es programin exposicions d’artistes reconeguts, però s’hauria d’incidir en trencar la inèrcia de que si “els noms no sonen, la gent no hi va”. És clar que de tant en tant convé refrescar memòries i recuperar valors des d’una perspectiva actual, però no només. Descobrir-ne de nous i valorar-los, és una missió important per recuperar la vitalitat i la lluminositat. El públic s’ha tornat mandrós, i aquesta inèrcia esta derivant cap a actituds i gustos casposos i plens de pols. Si algú te alguna idea de com ens en podem sortir, agrairé qualsevol suggeriment.