Fa uns 35 anys, si
m’haguessin preguntat qui era el creador més important del segle XX, sense cap
mena de dubte hauria contestat: Adolf Loos. Després de 5 anys de carrera
d’història de l’art, descobrir un arquitecte que rebutjava l’ornamentació a
l’arquitectura, em va semblar un respir. Per fi, algú que basava el seu treball
en la puresa de les línies i en la senzillesa! Un descans, després d’anys
estudiant estils medievals, renaixentistes, barrocs, neoclàssics i modernistes.
Per fi el blanc! Per fi la línia recta! Per fi façanes netes!. És cert que, ja
llavors, alguna cosa no m’encaixava en les fotografies dels interiors de les
cases de Loos. Els exteriors, blancs i nets, contrastaven amb unes estances
interiors fosques i plenes d’alfombres orientals i mobles Chippendale, que a mi
no m’agradaven gens. Encara avui, la gent es torna boja pels sofàs Chester, i a
mi em continuen horroritzant, per lletjos i incòmodes!.
En aquests moments, al Museu
del disseny de Barcelona, hi ha una exposició sobre els interiors de les cases
d’Adolf Loos. És una exposició molt ben muntada, que fa un recorregut pel
mobiliari dissenyat, re-dissenyat i utilitzat per l’arquitecte vienès per a
decorar les seves cases. La intuïció de fa 35 anys, de què alguna cosa fallava,
es va convertir en una certesa. Llavors ho vaig passar per alt, l’admiració per
uns aspectes de la seva obra em va fer perdonar-li altres aspectes que avui em
semblen fonamentals. Alguns dels seus re-dissenys, com les tauletes-safata, les taules "trompa d'elefant"o
les que el peu sembla la reixa d’entrada a un castell medieval, i que
per més “inri”, decorava amb incrustacions de pedra o maiolica al sobre, tiren
per terra totes les seves teories arquitectòniques. Tampoc s’enten que adorés
els mobles Chippendale, alguns profusament decorats, un arquitecte que va
pronunciar una conferència titulada “Ornament i delicte”, en la que rebutjava
les decoracions aplicades a l’arquitectura; tant les emprades pels arquitectes
historicistes de la Ringstrasse com pels secessionistes. Tampoc entenc quin
raonament feia servir per a no posar ni una sola cadira igual al voltant d’una
taula, ni dos sillons idèntics al davant d’una llar de foc. Aquesta sensació de
mostrari, de patchwork estilístic, donava al conjunt un aire de batibull visual
d’intencions poc clares. Tampoc entenc la profusió de catifes orientals, podent
posar-ne una de gran, que hauria eixamplat l’espai, en posava moltes i el
paviment també semblava un patchwork precari. I a més, catifes orientals! Que
ja per se donaven un aire “antic” al
conjunt. Contradiccions estètiques que fan pensar que hi ha alguna cosa que no quadra. Tampoc em va convèncer la seva teoria de que l'exterior de la casa representava l'home, i l'interior la dona: tela!
La perspectiva històrica i l’esperit crític ens fa adonar que, malgrat la voluntat de modernitat, Adolf Loos no va superar algunes creacions que ell criticava. El millor dels seus interiors, el del Café Museum, estava inspirat en els mobiliaris Thonet, que ja s’utilitzaven en altres cafès populars, menys ressenyats (o gens) per la historiografia arquitectònica. Potser l’haver conegut fa poc els afers pedòfils en els que es va veure involucrat, m’han fet agafar-li mania, i ara encara li perdono menys uns interiors que serien dignes més de la residència d'un Marqués de Cerralbo (1), que de la d’una persona moderna del segle XX. Potser aquesta contradicció de Loos, entre interiors i exteriors era un exemple més –potser l’últim- de les contradiccions vieneses del tombant de segle, de la hipocresia social, del joc de les aparences. La seva vida i la seva obra potser també estaven en contradicció. Loos pretenia ser un arquitecte modern, però potser no ho era tant. Els seus interiors domèstics el delataven. Podrien ser un exemple més de les contradiccions que tant van criticar els secessionistes respecte els seus predecessors. De fet, ells van ser molt més conseqüents.
La perspectiva històrica i l’esperit crític ens fa adonar que, malgrat la voluntat de modernitat, Adolf Loos no va superar algunes creacions que ell criticava. El millor dels seus interiors, el del Café Museum, estava inspirat en els mobiliaris Thonet, que ja s’utilitzaven en altres cafès populars, menys ressenyats (o gens) per la historiografia arquitectònica. Potser l’haver conegut fa poc els afers pedòfils en els que es va veure involucrat, m’han fet agafar-li mania, i ara encara li perdono menys uns interiors que serien dignes més de la residència d'un Marqués de Cerralbo (1), que de la d’una persona moderna del segle XX. Potser aquesta contradicció de Loos, entre interiors i exteriors era un exemple més –potser l’últim- de les contradiccions vieneses del tombant de segle, de la hipocresia social, del joc de les aparences. La seva vida i la seva obra potser també estaven en contradicció. Loos pretenia ser un arquitecte modern, però potser no ho era tant. Els seus interiors domèstics el delataven. Podrien ser un exemple més de les contradiccions que tant van criticar els secessionistes respecte els seus predecessors. De fet, ells van ser molt més conseqüents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada