La indiferència de la caverna

     

     Artistòtil, a la seva Metafísica, i amb un optimisme remarcable, afirmava que tots els homes, per naturalesa, desitgen saber. Qualificava la curiositat i la tafaneria, com a trets distintius de l’espècie humana. Seguint el seu raonament, la curiositat era el motor que impulsava el coneixement. Plató, per la seva banda, va afirmar que els homes s’acomoden i són feliços en la seva ignorància. Així ho explica en el seu mite de la caverna: els presoners es pensen que les ombres són el món, i no es qüestionen res més. Potser la humanitat oscil·la d’una posició a l’altra. Potser el món es mou seguint un pèndol que va dels pensament d’Aristòtil al de Plató; de la curiositat i les ànsies de coneixement, al “passotisme” més recalcitrant, al desencant del desengany, a la comoditat del no-res.

     Precisament ahir, parlàvem amb un artista d’aquesta indiferència generalitzada. És una actitud que les arts i la literatura patim d’una forma dura i despietada. Alguns artistes pensen de vegades sobre el sentit que pot tenir intentar reflexionar sobre la vida, i buscar explicacions, lectures o respostes a les eternes qüestions vitals, si res interessa a ningú. Si es crida i no s’obté cap resposta. “Què podem fer, per revertir la situació”?, em preguntava. Desgraciadament no ho sé. La única cosa que sé és que no ens podem rendir, encara que allò en que creiem, interessi només a quatre gats mal comptats. Algun dia, el pèndol oscil·larà cap a l’altre cantó i l’interès de la gent per l’art i la cultura tornarà a renéixer.

     Queda molt lluny l’època en que les galeries s’omplien de gent encuriosida cada vegada que es presentava un artista nou. Precisament, el gerent de la galeria on jo treballava, em pressionava sovint per a que trobés propostes noves. Era el que demanava el públic. L’any que vàrem presentar el joveníssim pintor Jorge R. Pombo, vam vendre-li cent obres. Cal imaginar-se quanta gent havia passat per la galeria per a que això passés: senzillament, uns quants centenars. Això ara és impensable. Si l’artista que s’exposa és nou, o poc conegut, ningú – pocs- s’acosten. Només els artistes “clàssics” poden atreure un públic que s’ha tornat mandrós i conservador. Com els presoners de la caverna. És difícil trobar un moment del passat recent tant paralitzat i paralitzant com l’actual, i per això no sabem com enfrontar-nos-hi.

     Quan a una societat li manquen la curiositat i les ganes de saber, és que potser esta malalta. Les moltes crisis que encara estem patint – econòmica, política, social, de valors i de costums- han deixat la societat tocada. Des de la caverna, les persones es mouen per internet i es pensen que ho veuen tot i estan al dia, però la única cosa que fan és perseguir ombres. Mentre aquesta tendència no es reverteixi, i el pèndul torni a oscil·lar cap a l’altra banda, la de les ànsies de saber, ho tenim ben complicat.