Malgrat tot, seguim.

    

     Acabo de llegir, amb molta tristesa, una carta del  galerista Alejandro Sales anunciant el tancament de la seva galeria. El motiu, més ben dit : els motius, no són altres sinó els mateixos sobre els que que, des de fa anys, escric de tant en tant en aquest blog. A poc a poc, l’interès de la gent ha anat minvant. Ja no es tracta de vendre, sinó de que no es mou res. Ni tant sols per interès. Ni tant sols per curiositat.

     Pels motius que siguin – i n’hi ha molts- l’art contemporani ha deixat d’interessar. I si passa això, és molt difícil que es generi un nou col.leccionisme que succeeixi generacionalment a l’anterior. Sobreviure en aquest món es fa cada cop més difícil. En la seva carta, Sales assenyala una de les causes de que això hagi passat: la globalització d’una tendència que deixava fora moltes coses. Massa. A totes les institucions i fires es veu sempre el mateix, i així és molt difícil que es generin criteris. Tot es blanc o negre. La realitat, però, és una altra. És rica i plural, amb milers d’artistes únics i diferenciats que expliquen la seva manera de veure el món. Encara que les institucions no els recolzin, i que no puguin exposar mai en cap “gran” galeria perquè no són de la “corda” dels directors de museus ni de la majoria de comissaris. Jo vaig veure aquest panorama des d’una galeria que tenia aquest afany de seguir les tendències internacionals i ho vaig patir, perquè més d’una vegada vaig haver de defensar artistes “infumables”, per no dir falsos del tot. Des de la meva petita parcel.la de mínim poder, vaig intentar defensar altres tendències, fins que, o baixava del tren, o em tiraven fora per força.

     Ara estic contenta de poder exposar una generació d’artistes “marginats” del sistema, però que tenen un interès indiscutible. Són la veu veritable de la nostra societat. Són els que ens parlen de les nostres inquietuts, de la nostra visió del món, i sobretot, de la nostra memòria. Curiosament, el tema de la memòria és, sense cap mena de dubtes, el nexe que tenen tots entre sí: Des de Joan Furriols (tot i que aquest pertany a una altra generació), passant per artistes tant diversos com Jorge R. Pombo, amb les seves revisions històriques de la pintura, David Ymbernon, amb tota la càrrega poètica dels jocs i records de la infantesa, Oriol Jolonch, amb les seves fotografies que semblen provenir d’un passat remot comú, Elena Kervinen, amb la seva voluntat de recrear un paisatge espiritual sempre perenne,  i Jordi Lafon, que, amb les seves obres ens parla tant de la memòria personal com de la col.lectiva. Fins i tot les fotografies de Jordi Casañas tenen una voluntat manifesta de retenir experiències, de recordar-nos coses. Per això també varem exposar fotografies dels Gasull, pare i fill, perquè ens parlaven d’un fil argumental que calia recordar de totes totes.

     Per tot plegat, m’ha sabut molt de greu el comiat d’Alejandro Sales. Finalment, la indiferència l’ha fet tirar la tovallola. Jo encara crec que les coses es poden redreçar, si més no, en tinc la ferma esperança. Potser no aconseguirem penetrar en el teixit institucional, però només que aconseguim interessar a les persones, ens donarem per satisfets. Això sol, ja serà com tocar el cel.