Sobre un altre tipus de desert

  

  

    Vaig llegir un article de Juan José Millás que em va fer pensar molt. En el fons, l’article girava a l’entorn de la seva última novel.la, però entremig, deixava anar unes quantes idees que a mi ja fa molt de temps que em volten pel cap. Entre altres coses, parlava d’internet. Ell deia que era l’equivalent a la invenció del foc, anava més enllà del concepte de revolució tecnològica. Jo no sé si aniria tant lluny, però el que sí que és cert és que ha transformat de tal manera el nostre món, que de vegades ens costa de relacionar-nos-hi. En l’article, la seva crítica, o anàlisi, es centrava en les xarxes socials. En el fet de que viure híper-connectats no vol dir que estiguem híper-comunicats, sinó al contrari. Ell seguia el seu discurs, afirmant que moltes d’aquestes persones que tenen milers de seguidors, potser estan absolutament incomunicats a casa seva. Si més no, ningú ens pot assegurar que no sigui així.  També deia que l’engany, com a forma d’emmascarament del fracàs, en un món que només valora els “likes”, s’ha convertit en una norma de comportament de moltes persones.

     Seguint aquest raonament, el que he experimentat des de fa uns quants anys,  és que, a mesura que la híper-connectivitat s’ha anat implantant, cada vegada veig a menys persones. Quan vam començar a notar una baixada de visitants a la galeria, una companya meva em va dir: no venen, perquè si volen, poden veure les exposicions des de casa. En aquell moment, a mi em va semblar una bajanada, perquè la visita no es podia ni comparar. Però he hagut d’acabar per donar-li la raó. A poc a poc, vam anar deixant de tenir contacte regular amb aficionats a l’art, que s’acostaven a les exposicions, les comentàvem, i després ens assèiem a “arreglar el món”. Tot això ara com ara, si no ha desaparegut del tot, ja no és la norma. És l’excepció.

     Un altre tema que treia Millàs en l’entrevista, era la falta de lideratges autèntics. Curiós, perquè ja fa molts anys ja vaig escriure un article en aquest blog sobre això. Jo no anava tant lluny com Millàs, que donava explicacions del que ha passat. Segons ell, amb les noves tecnologies, el món anterior ha explotat, i s’ha esmicolat del tot. Aquí i allà, sorgeixen individualitats que s’afanyen en liderar des de les xarxes, però sense arribar a ser models de res ni per a ningú. Al davant d’aquest panorama, de l’aïllament cada cop més intens, i de lideratges desdibuixats i de vegades equívocs, trobem un terreny perfectament adobat per la nostàlgia. Nostàlgia de quan la vida era real i no virtual, nostàlgia de quan els amics eren de debò, i de quan els visitants no es traduïen en “likes”, sinó en converses i relacions de debò. Si l’ésser humà, ja tenia tendència a l’egoisme, ara, aquesta tendència ha augmentat de forma preocupant.

     Fa poc temps que estic en un parell de xarxes socials, alguns dels meus amics ni hi són, ni hi volen estar. Jo no percebo que la meva vida s’hagi enriquit des de que hi sóc, ni que sigui millor. Fins i tot penso que el temps que hi dedico, em resta temps de la meva vida real, que és la única que importa. La única cosa que percebo al meu voltant, és un desert, allà on abans hi havia vida. Si faig cas al Millàs – i no és l’únic que m’ho diu-, aquesta transformació de costums és la que en té la culpa.