Estic molt satisfeta de la
decisió que vam prendre fa uns mesos. Em refereixo a la decisió d’exposar
l’obra de Jordi Lafon. Després d’haver entrat en el seu món i d’haver conegut
la seva forma de treballar i les seves inquietuts, puc afirmar que en Lafon és
un “rara avis”. Res més lluny del seu pensament i de les seves intencions, el
repetir-se. “Fer obres” iguals a altres (o amb minúscules variants formals),
any rere any. En Jordi Lafon és dels que pensen, investiguen, busquen i no
paren d’obrir camins. No busca, ni dona voltes només a una idea filosòfica,
sinó que mira al seu voltant i reflexiona. Potser la vida de les persones, el
seu comportament i la seva manera de relacionar-se amb el món són els temes que
més el preocupen. Aquest “relacionar-se”, inclou aspectes com el treball i les
eines, la família, la preocupació social i pel medi ambient. També hi ha espai
per a deixar veure quina és la seva postura estètica: l’amor per l’ofici i la
feina ben feta estan present en totes i cada una de les obres que exposem. I
també ens diu quina és la seva “ètica”: la voluntat de construir, de
col.laborar, de ser optimistes i de donar-li la volta a situacions complicades.
Les obres de Lafon ens ensenyen que sempre hi ha una sortida, sigui per a
construir una realitat nova, o per adaptar-nos. El més important és no perdre
ni la il.lusió, ni el sentit de l’humor. Només cal posar com a exemple l’obra
que hem triat com a imatge de
l’exposició i que és la que il.lustra aquest article. Estem acostumats a veure
que quan la policia han “pres” un espai, sigui perquè ha passat un accident o
succés luctuós, s’acordona la zona amb una cinta de plàstic en la que se’ns
ordena que no passem. El mateix fan les autoritats municipals quan fan obres, o
replanten vegetació en alguna zona
verda. En Jordi Lafon s’ha inventat una cinta en la que ens diu que “Aquí no
passa res”. És el seu especial sentit de la ironia; la seva màxima artística.
Allà on aparentment no passa res, és precisament on passen les coses. L’obra
ens ensenya que per darrera de les cintes impreses, hi ha papers, restes de
collage... tot un món per a descobrir.
Potser al darrere de la
intenció de Lafon, hi ha també la voluntat didàctica. De fet, tal com estan les
coses, això potser és una necessitat. Si cal despertar nous aficionats a l’art,
s’ha de començar pel principi, i cal ensenyar-los la capacitat transformadora
de l’art. Una obra d’art hauria de ser com una novel.la, o com un poema: una
interpretació del món i dels homes, de l’entorn, de la individualitat i de com
una cosa i l’altra entren en conflicte.
El mateix Jordi Lafon, que
quan vam fer la tria d’obres al seu estudi va quedar una mica parat amb la
sel.lecció que haviem fet, va reconèixer que, un cop l’exposició va estar muntada, les seves
preocupacions artístiques es veien reflectides perfectament en el conjunt. De
fet, aquesta era la nostra voluntat. Aquesta exposició és la primera que fa a una galeria de Barcelona, i calia mostrar el seu ideari artístic en tota la
seva extensió. Estic segura, que, com em va passar a mi mateixa quan vaig
descobrir aquest artista, el públic que visiti l’exposició anirà de sorpresa en
sorpresa. I a aquestes alçades, això és un mèrit per part d’un artista que
ens demostra que tot és possible encara. Però no només: és un miracle.
Anna, espero estar almenys a la meitat de l'alçada de les teves lloances. És un escrit molt generós, amb el qual es rebel·la una mirada analítica i la voluntat de comprendre a l'altre. Amb el teu gest m'esperones, moltes gràcies!
ResponEliminaTu i la teva obra sou els que esteu per damunt de les meves lloances... El que desitjo de debó és que l'exposició la vegi molta gent, i sigui valorada com es mereix. Passem uns temps estranys, malalts de superficialitat, indiferència i llocs comuns. Les "descobertes" ja no es valoren com abans, i la gent va en ramat a veure el que "es diu" que s'ha de veure, però tampoc reflexionen després. Tant de bo es comenci algun dia a trencar aquesta tònica!
Elimina