Altres lectures

    

     La situació política excepcional que estem vivint esta condicionant la nostra vida, al menys, a mi m’ha abocat a un estat de falta de concentració bastant considerable. No només això, sinó que m’ha fet veure les coses d’una altra manera, des d’una òptica molt diferent. I, sobretot, veure coses que abans no veia. Moltes obres d’art que tinc al meu voltant han adquirit un significat que no els hi hagués pas atorgat fa alguns mesos. Però per damunt de tot, el que em resulta més difícil i fins i tot incomprensible, és continuar la meva vida com si res no estigués passant. Fins i tot em sorprèn veure la gent caminant pel carrer, les botigues obrint, les oficines funcionant, com si res estigués passant. En definitiva, se’m fa paradoxal veure que tothom intenta fer la seva vida com abans. Com abans de ser conscients que la llibertat no existeix. O més ben dit, que no la deixen existir.

     En aquest estat de coses, se’m fa molt difícil programar exposicions. Entrar en el món dels artistes, un món per se fonamentat en la llibertat de pensament i per tant de creació, sense adonar-me’n de que alguna cosa no encaixa. La sensació de “mirar cap a una altra banda” quan l’artista explica els seus raonaments, no deixa de resultar-me xocant. Darrerament, també m’he sentit “mirant cap a una altra banda” quan he hagut d’explicar algunes obres d’art, i encara pitjor, m’he sentit fins i tot “en fals”. Però a poc a poc, el que he anat descobrint, és que la situació social i política, a mida que s’ha anat desenvolupant i s’ha anat introduint en la meva vida, m’ha fet trobar significats nous a algunes de les obres d’art que tinc al meu voltant. I ara és difícil que les vegi d’una altra manera. Com si finalment, hagués caigut un vel, i hagués descobert el seu sentit verdader. Mai hauria pensat que l’obra de David Ymbernon “Trencaclosques” em parlaria de la llibertat condicionada. L’obra és com la caixa d’un joc que convida a construir un paisatge; però –com passa a la realitat, fins i tot la dels jocs infantils-, el resultat s’ha de construir amb les peces que van dins la caixa. Es poden fer moltes variacions, però sempre hi haurà límits.

     Vam tenir la sort de mantenir una llarga conversa sobre tot plegat amb el poeta Jordi Solà Coll. Vaig parlar-li d’una fotografia de Jordi Casañas, en la que dues noies es miren una paret grisa. Li vaig explicar que des de que el panorama polític esta tant enrarit, moltes vegades em sento com les noies de la foto: mirant una paret grisa: limitada, condicionada, sense perspectiva i paralitzada. Ell, ens va llegir el seu poema “La paret grisa”:

Ningú

ja no recorda que el mur es pot enderrocar.

Que no hi ha obstacle sense eixida. Sí, tot

és pedra i greu la veu no cova la llavor: sol,

davant la immensitat, l’home mira la paret

grisa.

   Curiosament, els seus poemes més recents també s’obren a noves lectures des de la situació actual. Aquest estat d’ànim podia haver estat el fil conductor d’una exposició; incidir en el valor que posseeixen les obres d’art, en tant que poden ser reinterpretades una vegada i una altra, posar èmfasi en la seva vida perenne. Però vaig temptejar el terreny i vaig a tenir sorpreses:  un artista no hi va voler participar i un altre m’hi va posar condicions. No són els que esmento aquí, això esta clar!. Tant se val. En el fons tot plegat és una experiència més d’aprenentatge.

Nota: La imatge reprodueix l'obra de David Ymbernon "Trencaclosques".

Algunes consideracions sobre art i hermenèutica

     

     Aquest escrit no és una altra cosa que una reflexió personal, i com a tal és discutible, relatiu i rebatible.

    

      Reconec que a mi és important que les obres d’art posseeixin força plàstica i em guanyin per la part sensible. Em refereixo a que, en una primera visió, aconsegueixin captar la meva atenció i despertin la meva curiositat. També agraeixo una bona realització tècnica, -no entesa a la manera tradicional, sinó fent referència al control de les intencions-, tot i que això no és primordial si s’acompleixen els altres dos requisits imprescindibles. Algú pensarà que aquestes consideracions es deriven de la meva feina de galerista, però abans de dedicar-m’hi, pensava de la mateixa manera. L’obra d’art ha de ser capaç de “parlar per sí mateixa”; al marge del discurs o relat que l’artista hagi construït al seu voltant.  De vegades, pot superar la intenció del seu autor i fins i tot rebatre’l. En qualsevol cas, el que m’agrada trobar, és que obra i discurs caminin junts i amb la mateixa potència, i això no sempre passa. De vegades l’obra no esta a l’alçada de la  tesi de l’autor, normalment ambiciosa i plena de referències i relacions amb altres esferes, com la filosofia o la sociologia.

     Si fos comissària d’exposicions, professora d’universitat, o em mogués en l’àmbit institucional o purament teòric; això potser no m’importaria tant. Suposo que llavors, la consistència del discurs passaria per damunt de l’obra; sobretot si aquest em servia per a il.lustrar les meves tesis, o fins i tot per a construir-ne de noves. De vegades, això és el que penso quan visito exposicions temàtiques d’artistes contemporanis, articulades –la majoria de les vegades- per comissaris amb un currículum incontestable i una preparació extraordinària. No sempre, però sovint, aquestes visites constitueixen un acte d’allò més exigent. Cal disposar de temps per llegir els textos que acompanyen l’exposició i les obres, o per apuntar-se a la visita guiada. Perquè la veritat és que, en aquests casos, l’hermenèutica ha guanyat la batalla a l’estètica.

     L’hermenèutica és una disciplina filosòfica o científica que consisteix en desxifrar els missatges ocults en textos o obres d’art. El terme deriva de la paraula grega  hermeneutikos, composta per hermeneuo (que vol dir “jo desxifro) i el sufix tikos (que vol dir relatiu a). Més enllà, el verb prové del déu Hermes, que era el déu de l’Olimp encarregat de portar missatges secrets als seus destinataris, i un cop amb ells, els ajudava a desxifrar-los. Afirmo, sense cap mena de dubte, que a mi m’agrada molt, que les obres d’art portin missatges ocults. Però agraeixo que l’obra m’intrigui i m’atregui el suficient com per a voler conèixer-los. Per a que passi això, l’obra (al marge del discurs) ha de “recrear” una estètica pròpia i convincent, ha de lligar contingut i continent per arribar de forma unívoca i contundent a l’espectador. Em sento profundament desencoratjada quan, al davant d’una obra que no em diu gran cosa en sí, m’expliquen un discurs potent i força interessant. Mirant-me l’obra, o sigui el  que hauria de ser l’element que condensa els plantejaments, viaranys mentals i conclusions, penso amb desil.lusió, que hauria estat bé que el seu autor/a, s’hagués dedicat a escriure o a fer teoria i prou. 

     

Entre les pàgines d'un llibre

     

     L’altre dia vaig trobar uns fulls groguencs entremig de les pàgines d’un llibre. Formaven part d’un diari que havia començat a escriure fa molts anys per recomanació d’un antic professor de la facultat. Sempre deia que el lloc privilegiat en el que treballava, em permetria viure en primera línia alguns dels esdeveniments artístics de Barcelona, i que valia la pena que ho escrigués. Donada la falta d’inspiració de les darreres setmanes, sigui per la situació política o per la manca de moviment en el nostre sector, transcric aquí una de les pàgines, que bé podria constituir el principi d’una novel.la. Algunes coses, malgrat que del text ens separen 17 anys, demostren que la tònica és exactament la mateixa.

                                                                                                Barcelona, 19 d’octubre de 2000

      Avui no ha entrat ningú en tot el dia. No sé perquè a aquestes alçades faig encara aquest tipus d’anotacions. De fet, fora de rares excepcions, quasi mai entra ningú a la galeria. Sovint porto molt malament aquesta manca d’activitat, aquesta sensació d’estar completament al marge del món. Actualment m’han muntat una exposició d’artistes sud-americans gens coneguts, al menys a Barcelona. Es tracta d’una mena intercanvi amb una galeria mexicana amb seu a Nova York. Escric “mena d’intercanvi”, perquè no sé amb quin artista es farà l'intercanvi; la veritat és que em temo que serà un gol que ens han marcat. El problema és que aquests artistes tenen preus americans, i no tenen res a veure amb els preus espanyols. Les poques vegades que algú (només per curiositat, que quedi clar) m’ha preguntat un preu, només ha servit per augmentar la meva incomoditat i la distancia que em separa de la resta de la gent. Per altra banda, la premsa tampoc ha experimentat el més mínim interès per aquesta exposició. Els crítics s’han acostat a veure-la, però no han publicat cap ressenya als seus diaris. Així és que els dies passen, l’un idèntic a l’anterior, sense cap altra distracció que l’espectacle monòton que m’ofereix el carrer i les xafarderies que m’arriben de l’altra galeria (en tenim dues a Barcelona), que no tenen la més mínima transcendència. En realitat aquestes xafarderies em posen malalta. Avui he tingut un altre atac d’èczema a la cara (segons el meu dermatòleg és un cas típic de nervis) quan he tornat de la reunió que fem cada dimarts i dijous a quarts de cinc, abans d’obrir. Teòricament, aquestes reunions serveixen per comentar coses sobre exposicions en curs dels nostres artistes i afers relatius a vendes i/o possibles ofertes a col.leccionistes. El que passa és que la secretària tècnica, que és qui ens hauria de passar la informació sobre exposicions, o arriba tard, o no obre la boca. Moltes vegades, ens assabentem d’exposicions dels nostres artistes per la premsa. Quan parla, mai és per informar, sinó per demostrar el seu coneixement dels secrets del món de les galeries, i això no serveix de gran cosa. De vegades fa veure que entén profundament el treball dels artistes. Però ni una cosa ni l’altra són fruit del seu coneixement directe, sinó del que llegeix a les revistes que arriben a la galeria i que ella s’emporta a casa. Ni les meves companyes ni jo, en veiem mai cap. El galerista sembla completament seduït per la seva xerrameca insulsa (amb ell sí que parla!) i la té en gran consideració professional. A la resta ens posa malalts. Una vegada se la va relacionar amb un possible robatori, i enlloc de plegar, o ser acomiadada, es va tirar terra a sobre, i va pujar de categoria. I si, en algun moment em va fer llàstima –ho confeso- ara em posa malalta.

                                                

Continuará...

Aquelles reunions dels dissabtes

     

     Avui compartiré el record d’una experiència que em va fer veure les coses d’una altra manera, lluny del misticisme i de la visió romàntica del món de l’art que m’havia donat la formació acadèmica. He de reconèixer que en aquell moment, vaig tenir sensacions complicades de racionalitzar. Però la història de veritat, és la que passa entre bambolines.  

     A la galeria en la que treballava en aquella època –parlo de finals de l’any 1987- hi tenien lloc, cada dissabte al matí, unes reunions molt particulars. Cap a les onze del matí, es trobaven el poeta Joan Brossa i tres dels seus col.laboradors més pròxims d’aquell moment: en Manel Viñas, en Lluís Mª Riera i el Sr. Martínez. Val a dir, que, tot i que ja s’havien realitzat algunes exposicions de poemes objectes i poemes visuals, en Joan Brossa encara no gaudia de la popularitat que tindria després. Era conegut i respectat, però per cercles molt reduïts i, sobretot, per la seva obra poètica i teatral. El coneixement de la seva obra plàstica no havia transcendit més enllà dels seus seguidors més incondicionals. El motiu d’aquelles trobades era realitzar una mena de “think tank”, o “brainstorming”, com es diria ara. En cada trobada, en Brossa els apuntava possibles idees per a poemes visuals, i en Viñas i en Riera, es passaven la setmana recorrent botigues i parades dels encants, per trobar objectes susceptibles de ser re-llegits i adaptats per part del poeta, en poemes objecte. En Martínez era l’encarregat de materialitzar-los: era qui trobava la solució tècnica. En definitiva, era el que foradava la copa per passar-hi cargols, i el que enganxava els claus als martells. Al principi, els objectes no tenien títol, després en Brossa els titulava i prenien sentit. En Viñas i en Riera, de vegades, venien carregats amb objectes que en Brossa no els hi havia demanat, però que ells creien que sí que es podrien convertir en poemes. Recordo especialment un dia, en què en un dels dos –no recordo qui- va aparèixer amb una trompa d’elefant de goma. Crec que l’havien comprat a l’Ingenio, d’on eren uns clients assidus. Altres vegades, els objectes que portaven, que sí que els hi havia demanat, no li agradaven, i llavors les discussions duraven tot el matí. Més d’una vegada, sortien frustrats i emprenyats perquè la trobada no havia estat del tot productiva.

       Un dia, el Sr. Martínez,  que normalment es dedicava a encolar, foradar i prou, em va ensenyar una cosa. Havia portat un ribot de casa seva –abans havia sigut fuster- i l’havia posat al damunt d’una baralla de cartes escampades en filera. “Caram!”- vaig dir-li- “Aquest és molt bo!.  Sobretot ensenyi’l!”. La idea del Sr. Martínez es va convertir en l’objecte  “Camí de cartes”. De fet, costava saber on començava la idea d’en Brossa i on acabava, perquè tots deien la seva, i en Brossa, de vegades, si veia que la idea era bona, els feia cas.

     Poc després de l’exposició de Joan Brossa que es va fer a Munic, van traslladar el magatzem de la galeria –on es feien les reunions- a un barri allunyat del centre, i als col.laboradors d’en Brossa no els anava tant bé d’anar-hi. Amb el pas del temps, també havien tingut les seves divergències. En Viñas, que era molt primmirat (tenia una empresa de bijuteria) deia que en Martínez era massa barroer en la realització dels objectes (tenia raó) i per una cosa i per l’altra, aquelles reunions es van acabar.

     Han passat trenta anys des d’aleshores, però crec que, per més temps que passi, quan vegi poemes objecte de Joan Brossa pensaré sempre en les trifulgues d’aquells matins de dissabte.

         

Jesús Galdón i les continuïtats discontínues.

     

     L’exposició Continuïtats discontínues esta formada per dues sèries d’obres sobre paper, titulades Arrels i Discontínua. Totes dues sèries desgranen les reflexions de Jesús Galdón (Barcelona, 1967) sobre la idea de cultura universal, i sobre la manera amb la que s’ha construït el relat històric. Des de temps remots, la humanitat s’ha servit de fragments, de ruïnes, de documents, sovint dispersos, per tal de reconstruir l’argument de la història i trobar les arrels que li són imprescindibles per a conèixer-se, identificar-se, i per tant, evolucionar. Aquesta preocupació al voltant de la discontinuïtat de la continuïtat, no és exclusiva d’aquestes dues sèries de dibuixos, sinó que constitueix un dels eixos de  la seva obra.

     Els dibuixos de la sèrie Arrels, posen de manifest la importància dels orígens de les coses, siguin conscients o inconscients. Els coneixements, de la mateixa manera que les arrels del món vegetal, es creuen entre ells per tal de generar-ne de nous. Tot el que passa esta connectat, tot té un origen. De la mateixa manera que les branques d’un arbre estan connectades a les arrels a través del tronc, les nostres mans o la nostra veu estan connectades al nostre interior o a la nostra memòria a través del cos. Les arrels són el lloc on s’originen totes les coses, i a la vegada estan connectades a altres arrels, i així fins a l’infinit, però establint sempre un cercle de relacions, en una referència inequívoca a la idea d’etern retorn. Galdón fa referència a les arrels del llenguatge escrit i pictòric a través d’uns filacteris que formen un brancatge i que porten llegendes escrites o que representen els colors primaris.

     La sèrie Discontínua fa referència als fonaments del coneixement, que poden tenir dos orígens: el genealògic i el cultural.  Pren com a motiu dues figures escultòriques de la Grècia clàssica, el Moscòfor, i l’Ornite que representen allò masculí i femení. En realitat representen una mena d’Adam i Eva, una parella inicial, uns pares primigenis i anònims, que ho són, a la vegada de tots. També simbolitzen la idea de transmissió cultural a través d’una arrel comuna. Com a contraposició i complement a aquestes dues figures, Galdón ens proposa una altra figura sorprenent: una escombreta de WC, elevada a la categoria de símbol, un instrument que permet recollir les deixalles de la història i per tant, començar a construir el relat cultural.

     L’obra de Jesús Galdón s’ha pogut veure recentment a “Història de l’art sense noms”, Arts Santa Mònica (Barcelona, 2013), “Filacteri d’infrallengua”, instal.lació basada en el llibre homònim de Carles H.Mor, Biblioteca de Catalunya (Barcelona, 2016), i “Les ombres del temps”, intervenció al Castell de Montjuic (Barcelona, 2015-2016). També és l’autor de la placa commemorativa a totes les víctimes del nazisme, encarregada per la Generalitat de Catalunya amb motiu del 72è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Matthausen (2017).